Lluc Casares: "A Catalunya només s’aposta per la cultura amb un retorn econòmic immediat"

BarcelonaNo gaires músics poden dir que han tocat amb Carles Benavent, Dr. John i Wynton Marsalis. O que han estat a casa de George Coleman. El saxofonista i clarinetista Lluc Casares (Barcelona, 1990) té una trajectòria impecable, que l’ha fet coincidir amb grans bèsties del jazz d’arreu del món. Després d’estudiar a la Juilliard School de Nova York i al Conservatori d’Amsterdam, Casares va tornar fa uns anys a Barcelona i s’ha involucrat activament en l’escena catalana, amb discos propis com Ride (2023) i iniciatives col·lectives com The Changes, una discogràfica autogestionada que reivindica l’escena de jazz local. Un dels projectes més ambiciosos que té entre mans és la Barcelona Art Orchestra, que dirigeix juntament amb Lluís Vidal, Néstor Giménez i Joan Vidal. Enguany han rebut el Premi Alícia a la Composició de l’Acadèmia Catalana de la Música per Ragtime stories (UnderPool, 2022), el primer disc de la formació. El diumenge 30 de juliol la Barcelona Art Orchestra actuarà al Festival de la Porta Ferrada i farà un homenatge a Música Laietana, un dels moviments culturals catalans més fructífers de finals del segle XX.

Per què heu volgut homenatjar la Música Laietana?

— Volíem reivindicar el llegat de grups com la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Mirasol, la Secta Sònica i Música Urbana, que van sorgir al voltant de la sala Zeleste, que va obrir fa 50 anys. De fet, en el concert participaran Carles Benavent, Joan Albert Amargós, Xavier Batllés i Toti Soler, artífexs de la Música Laietana. La gràcia de la Barcelona Art Orchestra és que és una formació dúctil: no som ni un grup petit ni una orquestra simfònica, no som una formació estrictament de jazz però tampoc de clàssica. I de cop i volta fem un homenatge a la Música Laietana, que és gairebé rock. Ens agrada aixoplugar estils diversos.

L’any passat vau publicar Ragtime stories, el primer disc de la Barcelona Art Orchestra. Per què el vau dedicar al ragtime, un estil a cavall del jazz i la clàssica?

— El ragtime té uns orígens curiosos. Se’l van inventar músics criolls i afroamericans de finals del segle XIX, que venien de cases benestants, coneixien la tradició clàssica europea i la combinaven amb ritmes sincopats, propis del sud dels Estats Units. Un estil pervertit per molts compositors clàssics del segle XX que ens donava peu a escriure el que ens donés la gana. Volíem que el primer disc tingués un marc compositiu prou ampli perquè tots els compositors del grup ens sentíssim lliures escrivint.

A l’acte dels Premis Alícia 2023, vau dir: “No fem música mainstream, però un premi com aquest ens fa pensar que la nostra música també interessa”. ¿Us sentiu menystinguts, en comparació amb altres grups potser més comercials?

— Sí, en general, a la música instrumental se li fa poc cas, perquè, com que no té lletra, el missatge demana més esforç a l’oient. I no tothom té ganes de fer un esforç intel·lectual per escoltar música. En el fons, la música és entreteniment. En aquest sentit, els músics hem d’ajudar el públic. Encara que facis jazz instrumental, per exemple, ha de ser sòlid rítmicament i ha de tenir swing. I pots contextualitzar la música amb històries entre tema i tema. Al públic no el pots abandonar, però tampoc li has de donar peixet. I sobretot no has de deixar de ser tu mateix.

¿Hi ha massa prejudicis al voltant del jazz? Hi ha gent que pensa que el jazz és només la música que sona de fons als restaurants de luxe.

— Aviam, depèn de l’estil. Si escolten bossa nova o algun trio de piano no gaire explosiu, puc entendre aquesta idea, tot i que no la comparteixo. El jazz va néixer al carrer i sempre hi ha mantingut un peu. Però ja et dic jo que, si els poses Art Blakey and the Jazz Messengers, el Quartet de John Coltrane o algunes peces més arriscades de la big band de Duke Ellington, els clients del restaurant s’alteraran i demanaran que ho treguin immediatament. En qualsevol cas, però, el problema no és el públic, sinó la manca de suport institucional.

Per què?

— A Catalunya no s’aposta gens per les propostes culturals que no tenen un retorn econòmic immediat. Tant als Països Baixos com als Estats Units hi ha cercles artístics que no donen importància a l’èxit comercial, sinó a la qualitat i el risc creatiu. Aquí és difícil trobar oportunitats per tocar. M’han trucat dies abans d’un concert dient: “No hem venut entrades anticipades, què hem de fer?” Què hem de fer? Jo toco el saxo, jo hi poso la música. Vendre entrades no és feina meva. Ara, a l’estiu, no paro de veure festivals del nord d’Europa amb un prestigi i una màniga ampla de recursos que fan molta enveja.

El 2019 vas crear el col·lectiu The Changesamb cinc músics catalans més. ¿És una resposta a aquesta precarietat econòmica?

— Tots sis vam anar tornant a Barcelona amb comptagotes després d’estudiar a l’estranger. Estàvem cansats d’anar al darrere de discogràfiques per publicar els nostres discos i vam decidir muntar-ne una nosaltres, sense intermediaris. La idea inicial era treure la nostra música i prou, però hem acabat incloent-hi discos d’altres músics que comparteixen amb nosaltres una manera d’entendre la música. Fem música sense cap mena de voluntat de tenir èxit, perquè sí, sense pensar què funcionarà i què no. No tenim suport de cap institució, festival ni espònsor. Això ens fa petits, però també lliures i independents.

Has publicat el disc Ride (The Changes, 2023) amb el guitarrista Jesse van Ruller. És un disc molt natural, en què pràcticament no heu editat ni una nota. ¿Si treballes tant amb la improvisació i la música en viu, perd sentit gravar un disc?

— No, perquè els discos són petites instantànies de les nostres vides artístiques i documenten moments concrets de la nostra trajectòria. Red (2015) representa els anys que vaig viure a Amsterdam; Sketches Overseas (2018), els anys de Nova York; Septet (2021), la tornada a Barcelona i el retrobament amb els amics d’aquí.

A part d’intèrpret, ets professor al Taller de Músics i a l’ESMUC. ¿Tenim un bon planter?

— Hi ha gent boníssima. Estudiar música moderna a Barcelona és una sort, sobretot si ho compares amb altres ciutats de la Península. L’únic que caldria millorar és la connexió entre les grans institucions i els espais petits. És a dir, si ve un músic de primer nivell al Palau, o a fer una masterclass al Conservatori del Liceu, després hauria de poder participar en una jam session d’algun club de jazz. Així els estudiants podrien tocar amb els seus ídols, com passa a l’Smalls Jazz Club de Nova York. Com a músic, són experiències que t’enriqueixen molt.