Una lliçó d’estil, elegància, precisió i musicalitat amb John Eliot Gardiner

La historiadora i gestora Núria Iceta em va etiquetar la nit de dimecres en una piulada en què citava una frase de Kae Tempest: “Es fan grans obres tota l’estona. Les trobis on les trobis. Si t’emocionen, dona les gràcies per estar prou obert per poder emocionar-te […]. Així es comença. Agafa-t’hi”. Cita molt apropiada, i transcrita després del programàs ofert per John Eliot Gardiner davant dels English Baroque Soloists i el Cor Monteverdi al Palau de la Música: una vetllada amb obres de caràcter funerari i de compositors com Heinrich Schütz, Johann Hermann Schein i Johann Sebastian Bach.

Un cop més, les formacions angleses van oferir una lliçó d’estil, d’elegància, de precisió, de musicalitat… resulta redundant cantant les excel·lències del que potser és el millor cor del món i d’una de les millors formacions instrumentals especialitzades en música antiga i barroca. És el que té aquesta feina de crític: accedir a vetllades que possibiliten el privilegi d’atènyer l’absolut, l’inefable, gràcies a hermeneutes que ajuden a viatjar de la immanència a la transcendència. Fins que l’estupidesa o l’estultícia d’un parell d’espectadors que no saben apagar els mòbils trenca la màgia i l’encís dels instants aturats, propiciats per Gardiner i els seus músics.

El concert va tenir moments meravellosos, com la Sonatina inicial del Gottes Zeit ist die Allerbeste Zeit, BWV 106 de Bach, amb les dues flautes, el violoncel i la viola de gamba que obren la cantata. O el motet Da Jakob vollendet hatte de Johann Hermann Schein a cappella i amb sinuosos cromatismes. O el bis O Welt, gute Nacht de Johann Christoph Bach –oncle de Johann Sebastian–, novament a cappella. Són tan sols flaixos, moments estel·lars d’un concert amb què, brillantment, Palau 100 tanca la seva temporada.

Això sí, es van trobar a faltar els textos. En concerts així, la sobretitulació és indispensable. I no tothom té accés al programa de mà virtual. I és que, per molt que la música atenyi les més íntimes emocions –com així va ser–, el context protestant en què s’emmarquen les obres escoltades fa de la paraula una eina fonamental. Això a banda, senzillament gràcies, mestre Gardiner!