Els límits i les fronteres de l'òpera s'examinen al Liceu

Amb el suggerent títol d’OH!PERA, el Liceu ha presentat per fi amb públic quatre microòperes que han ocupat tres espais diferents del teatre: el foyer (Entre los árboles i Shadow. Eurydice says), el Saló dels Miralls (L’ocell redemptor) i el teatrí de l’antic conservatori (The Fox Sisters), connectat amb el Gran Teatre per una porta situada al quart pis i que Montserrat Caballé sempre recordava i evocava en algunes entrevistes. OH!PERA és un espectacle de caràcter itinerant, de resultats desiguals, coordinat per Àlex Ollé i amb participació d’artistes joves en el vessant musical i escènic. En els quatre casos, els dissenys escenogràfics han comptat amb el suport de quatre centres d’ensenyament de disseny de Barcelona (Massana, Eina, Bau i Elisava).

Fa dos anys, la pandèmia va condemnar una proposta semblant a l'streaming. Ara els espectadors assistents han pogut seguir una marcada itinerància pel teatre, amb breus explicacions prèvies a càrrec d’Anna Ponces, que permetia introduir-nos als títols programats. Sort d’això, perquè ja fos pel cripticisme d’algunes propostes o per la manca de sobretitulat, costava molt seguir algunes d’aquestes obres.

Avui dia les fronteres i els límits de l’òpera com a gènere es dissolen en aquesta societat líquida tan ben definida per Zygmunt Bauman. Però no tot s’hi val per anomenar òpera a propostes performatives com ara L’ocell redemptor del compositor Fabià Santcovsky. Una proposta interessant pel que fa a la concepció espacial (incloent-hi l’espai musical envoltant) i que confrontava el classicisme del Saló dels Miralls amb el paisatge postapocalíptic de l’obra, ben defensada per Adriana Aranda. Però teatralment l’obra resultava de valor escàs i potser molt més apropiada per a espais aliens al Liceu.

Més sort vam tenir amb la inquietant The Fox Sisters de Marc Migó, un relat gòtic amb fantasmes, encertadament ubicat al teatrí del Conservatori, i amb hàbil llibret de Lila Palmar i esplèndida direcció escènica de Sílvia Delagneau i musical d’Irene Delgado-Jiménez. Una història interessant i, de les quatre propostes, la més ancorada a una concepció “tradicional”, també per l’esplèndida ambientació escènica.

El foyer acollia dues propostes. La primera (Entre los árboles), anodina i musicalment pobra, de la mà de José Río-Pareja i amb el pretensiós llibret de Juan Mayorga, amb direcció teatral de Nao Albet. Oblidable títol, al costat del molt més interessant Shadow. Eurydice says, monodrama amb una Eurídice empoderada excel·lentment assumida per Helena Ressurreiçâo. La partitura de Núria Giménez-Comas serveix bé el llibret d’Anne Monfort i de la mateixa compositora, a partir d’una novel·la de la premiada amb el Nobel Elfriede Jelinek.

Globalment, i com era previsible, els resultats han estat desiguals. Però propostes com aquesta s’han de posar en escena. Altrament, on estaria la funció social d’un equipament públic com el Liceu?