"Stalin li va posar un morrió a qui podia haver estat un dels grans compositors d'òpera"

Barcelona"Quan em vaig incorporar com a artista resident del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, el director artístic, em va demanar quina òpera m'agradaria dirigir", recorda Àlex Ollé. La resposta va ser Lady Macbeth de Mtsensk, la segona i última òpera de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), que només s'havia representat al Liceu el maig del 2002. "Sempre m'havia semblat extraordinària, tant des del punt de vista musical com dramatúrgic. I continua sent de gran actualitat", afegeix sobre el títol que inaugura la temporada 2024-2025 del Liceu, de la qual es faran vuit funcions del 25 de setembre al 7 d'octubre, amb Josep Pons al capdavant de l'orquestra i l'aigua com a protagonista escènica. Efectivament: un escenari entollat per interpretar l'òpera que el 1936 va dur Stalin a exclamar que "era caos en comptes de música" i a Xostakóvitx a témer per la seva vida.

"La piscina d'aigua va ser una proposta de l'Alfons Flores [escenògraf i col·laborador habitual d'Ollé], i neix de la necessitat d'evocar simbòlicament l'estat anímic de la Katerina, la protagonista, que és com una claveguera, un forat negre. A més a més, l'aigua ens ajudava a transmetre que tots els personatges tenen els peus a la merda, encara que no se n'adonin", diu Ollé. Aquesta piscina té capacitat per a 10.000 litres d'aigua que provenen del reaprofitament de les aigües freàtiques del Liceu, que passen per un procés de tractament i desinfecció i es mantenen en un circuit intern per evitar-ne el malbaratament, tal com informa Ollé.

"A la reunió inicial de la producció ja vaig veure que l'enfocament era el correcte. Es tracta de buscar en les profunditats de l'aigua l'ànima de la Katerina", diu la soprano nord-americana Sara Jakubiak, que debuta al Liceu i també s'estrena en el paper de Katerina (que en el segon repartiment cantarà l'espanyola Ángeles Blancas). Tampoc és cap problema per al tenor txec Pavel Černoch, que també debuta al teatre de la Rambla i que ja ha interpretat el paper de Serguei en altres produccions. "[De la producció del Liceu] m'agrada que tot el que faig en escena té sentit, i puc entendre per què em moc en una piscina d'aigua, perquè té un simbolisme molt gran", assegura Černoch, que interpreta el personatge de Serguei, l'amant de la Katerina, que en el segon repartiment assumeix el també txec Ladislav Elgr. L'elenc el completen una vintena de solistes, entre els quals hi ha Alexei Botnarciuc (en el paper de Boris) i Ilya Selivanov (en el de Sinovi). "I vuitanta persones del cor. És una gran producció", assegura Ollé, que trasllada l'acció del segle XIX a una època no determinada del XX.

El malson rus i el malson soviètic

Quin és l'estat d'ànim d'aquesta Lady Macbeth de Mtsensk? L'òpera de Xostakóvitx, amb llibret d'Aleksandr Preis, parteix de la novel·la curta homònima de Nikolai Leskov (1831-1895), publicada el 1865. Ambientada en una zona rural durant l'època tsarista, el relat explica la història de Katerina Ismailova. Segons va deixar dit el mateix Xostakóvitx a les memòries recollides per Solomon Volkov al llibre Testimoni (1987), el relat de Leskov "és un retrat veraç i tràgic del destí d'una dona intel·ligent i excepcional amb una vida trista i monòtona que, com se sol dir «mor en les condicions de malson de la Rússia prerevolucionària»".

Katerina, desatesa pel marit i maltractada per un sogre autoritari, espera que la salvi l'amor del Serguei, un pocavergonya no gaire de fiar. Aclaparada per una situació depriment, decideix tirar pel dret perquè troba que l'assassinat és l'única manera de fugir de l'opressió. Xostakóvitx i Preis, però, van ometre a l'òpera l'assassinat d'un nen, el nebot, i van afegir-hi una escena en una comissaria que aporta l'element grotesc que el compositor rus ja havia explorat a la seva primera òpera, El nas, estrenada el 1930 i considerada "massa formalista" per l'Associació de Músics Proletaris de Rússia, una acusació que es repetiria sis anys després a propòsit de Lady Macbeth de Mtsensk.

"Malgrat que la Katerina és una assassina, no és un ésser humà perdut. Està turmentada per la seva consciència, pensa en les persones que ha matat. Els últims cinc anys de la seva vida han estat com una presó. Sento empatia per ella", deia Xostakóvitx. Segons Josep Pons, aquesta empatia és evident en una partitura "escrita perquè hi anem a favor, de la Katerina, encara que provoqui molts assassinats", i que fa servir "el sarcasme" per dibuixar els temes que descriuen personatges com el sogre, a qui dibuixa "com un porc". "Xostakóvitx creia que l'òpera seria lloada per les autoritats soviètiques, perquè ell mateix anava a favor dels sòviets", diu Pons. De fet, no era difícil interpretar-la com una denúncia de les condicions d'opressió en què es vivia a la Rússia tsarista. I, musicalment, com fa notar Pons, "és d'una eficàcia absoluta", amb "virtuosisme rítmic i tímbric i una emoció a flor de pell".

De l'èxit al pànic

Malgrat la reticència amb què va ser rebuda El nas, Xostakóvitx confiava que Lady Macbeth de Mtsensk fos un triomf incontestable. I ho va ser. Es va estrenar el 22 de gener del 1934 al Teatre Mikhailovski de Leningrad amb molt d'èxit de públic i crítica. S'hi van fer més de vuitanta representacions, i va triomfar també a Suècia, Dinamarca, Anglaterra, Suïssa, Sèrbia, Txecoslovàquia i l'Argentina... Però la Unió Soviètica dels anys trenta era un territori imprevisible. El 26 gener del 1936 Stalin va veure almenys els tres primers actes de Lady Macbeth de Mtsensk al Teatre Bolxoi de Moscou, on també hi era Xostakóvitx. El públic va aplaudir com havia passat tantes vegades abans, tot i que el compositor va patir de valent veient algunes reaccions de Stalin. L'escriptor William T. Vollmann descriu magistralment tota l'escena en un capítol memorable de la novel·la Europa Central (2005).

El malson va començar dos dies després. El 28 de gener el diari Pravda va publicar un article sobre l'òpera titulat Caos en comptes de música. No estava firmat, però s'entenia que era el que opinava Stalin, que volia un art programàtic que mostrés clarament els èxits de la revolució amb herois que actuessin col·lectivament. La crítica acusava Xostakóvitx de "no escoltar els desitjos i les expectatives del públic soviètic" (tot i l'èxit que havia tingut l'òpera des de l'estrena a Leningrad) i de seguir "un afany formalista petitburgès", i considerava que l'òpera era una "inharmònica confusió de sons" i "una expressió d'esguerros radicals d'esquerra", que en temporada de purgues ideològiques era assenyalar el compositor gairebé com a conspirador trotskista. Mala peça al teler. Un mes després, Pravda va repetir l'operació amb el ballet El corrent límpid. Xostakóvitx no va compondre ni més òperes ni més ballets. "Stalin li va posar un morrió a qui podia haver estat un dels grans compositors d'òpera. És un crim", exclama Josep Pons.

El compositor rus sí que va continuar fent música, grans simfonies i extraordinaris quartets, per exemple, però va haver d'entomar humiliacions com ara escriure un article al diari Vetxerniaia Moskva el 25 de gener del 1938 sobre la Cinquena simfonia en què deia: "Si realment he aconseguit inscriure en la meva música tot el que he reflexionat i he sentit després de l'article crític de Pravda [el de gener del 1936], podré sentir-me satisfet". Xostakóvitx va sobreviure a les purgues en què van morir amics seus com el mariscal Mikhaïl Tukhatxevski, l'escriptor Isaak Bàbel i el dramaturg Vsévolod Meierhold. Va tornar a ser acusat de formalista el 1948, i va viure amb l'ai al cor fins a la mort de Stalin el 1953.

Tornant a Lady Macbeth de Mtsensk, diu Àlex Ollé que és important "empatitzar amb la Katerina per entendre el que acaba fent, perquè la violència que exerceix és el resultat de la impotència que sent davant un entorn hostil". "És una de les millors òperes del segle XX, una obra que manté vigent la força de la denúncia del que suposen el patriarcat i el masclisme en la nostra societat", conclou Ollé. Sobre el perquè de les coses... Al llibre Stalin. The court of the red tsar (2004), l'historiador britànic Simon Sebag Montefiore recull una anècdota del 1947 sobre el rodatge de la pel·lícula La conxorxa dels boiars, la segona sobre el tsar Ivan el Terrible, que estava dirigint Serguei Eisenstein. Stalin va adreçar-se a Eisenstein així: "Ivan el Terrible era molt cruel. Podeu representar-lo com un personatge cruel. Però heu de mostrar per què necessitava ser cruel". Potser quan Stalin va veure l'òpera Lady Macbeth de Mtsensk no va entendre per què Katerina necessitava fer el que fa.