L’espai més ‘indie’ de Barcelona

És un dimarts de juliol i són les 8 de la tarda. Encara és de dia i si volguessis podries remullar-te a la platja. Som a Barcelona, a 10 minuts caminant del mar, però estem lluny d’anar a refrescar-nos. Avui toca Ken Stringfellow al Hi Jauh USB, un petit local al barri del Poblenou. Hi anem perquè el músic nord-americà és la meitat dels Posies, un dels grups més estimats de l’ indie rock dels 90, que forma part important de la vida d’un petit grup de gent repartida pel món. Avui tocarà per a 70 persones en una gira que ha organitzat ell mateix contactant amb músics locals i vells coneguts. Una gira amistosa en què preval l’afecte i la proximitat per sobre de la comoditat. Deunidó, si tenim en compte que durant una època va estar tocant la guitarra en grans estadis amb R.E.M.

El Hi Jauh USB és el local de l’associació amb el mateix nom que van formar un grup de músics de Barcelona i el Baix Llobregat per poder fer sostenible un dels somnis de l’autèntic indie : tenir un espai on assajar, gravar els seus propis projectes (apunteu: Gudar, Tirana, Neleonard, Hivernales, Die Katapult...) i els dels seus amics i companys de viatge, i crear així una xarxa de músics amb qui tenir un projecte autogestionat i obert a qui s’hi vulgui acostar. Els concerts fan sostenible l’espai i alhora serveixen perquè músics locals i grups de gira puguin tocar i establir llaços entre ells.

Avui hi és tothom. El Raül Chamorro ha tancat la seva botiga de discos, Ultra-Local, una mica abans per poder veure el grup local, Ran Ran Ran, que obrirà la vetllada. Hi ha el Maurici Ribera (The Missing Leech), que s’acaba de tallar els cabells i molts dels que entren li diuen que molt bé. Hi ha la Nat, que sol punxar al Sidecar amb el nom de DJ Xou Lee Ta; el Raül Hinojosa, del programa Songhunter a iCat; el Hans Laguna... Els noms són importants, els pots llegir als cartells de concerts passats que forren les parets del local, i són una part vital del teixit musical de la ciutat. L’Olivia de Tirana és a la porta donant la benvinguda a tothom, l’Albert de Gudar fa de tècnic i el Nele de Neleonard avui serveix cerveses. Tots treballen d’alguna manera per fer el Hi Jauh.

No és gens estrany que els Ran Ran Ran expliquin que tocar al Hi Jauh és com tornar a casa. Tots els músics de la sala fa estona que els escolten amb atenció i coregen algun que altre hitet. Estan presentant el seu últim disc, L’hereu, i alternen cançons d’ indie clàssic com Homecoming song amb miniatures country rock com La cova.

Per a un paio amb l’ofici de Ken Stringfellow havia de ser fàcil aprofitar l’ambient de complicitat que havien creat els Ran Ran Ran per fer que el públic s’hi acostés. Va necessitar mig acudit per ficar-nos a dins del concert i dues cançons per fer-nos retrocedir vint anys en el temps. Encara no havien passat cinc minuts i ja estava tocant Song #1, dels Posies. La mitjana d’edat del públic devia estar entre els 35 i els 40 anys, de manera que molts de nosaltres vam passar l’últim tram de l’adolescència xiulant-la. Stringfellow també va repassar algunes cançons del seu millor disc en solitari, Soft commands, com l’emocionant Cyclone graves, cançons més noves com Scattered -del disc amb què els Posies van tornar l’any passat- i la cançó en majúscules del grup, Solar sister, un himne generacional per a tots els que omplíem el Hi Jauh.

Ken Stringfellow ens explica que el que més li agrada de viatjar així és acabar barrejant-se amb músics locals, conèixer gent i que la seva música canviï una mica cada dia. El dia anterior tocava al bar Italia de Vilanova i la Geltrú, un altre oasi, portat per components de La Brigada. Allà va demanar per algú que pogués cantar amb ell algunes cançons i va conèixer la Xesca Fort, excomponent d’Alias Galor. Li va agradar tant com empastaven les seves dues veus que li va proposar de viatjar amb ell a Barcelona. Tots dos canten Licenses to hide, que recorda les cançons de la ràdio dels 80, per seguir amb un petit repertori de duets clàssics de country. A aquestes altures al Hi Jauh s’hi ha creat un microclima on la calor i l’afecte es barregen i converteixen el concert en un tour de force que ningú té ganes d’acabar. Ella canta una de les cançons del seu últim disc en solitari abans de marxar de l’escenari i el públic es queda en silenci escoltant.

La subhasta de l’harmònica

El nord-americà és gat vell i surt d’aquest moment recollit amb les cançons més corejades de la nit, una fantàstica versió d’ Unsatisfied dels Replacements i un altre hit del 96 dels Posies, Everybody is a fucking liar. Només acabar el concert tothom surt al pati del Hi Jauh, on Stringfellow organitza una subhasta per desfer-se de la seva harmònica i comprar-se’n una de nova. És l’excusa perfecta per barrejar-se amb el públic: ja hi ha tema de conversa. La gent se li acosta i la subhasta es converteix en un altre motiu per riure. Li pregunten si funciona i ell els explica per què és el seu model d’harmònica favorit. Sembla que tot pugui tornar a començar en qualsevol moment. Em pregunto qui cantarà demà.