BarcelonaEl quartet barceloní Las Migas va tancar l'any passat amb la millor de les notícies: el premi Grammy Llatí al millor disc de flamenc per Libres (2022). Tot plegat va començar fa divuit anys a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), quan la cantant Sílvia Pérez Cruz i les guitarristes Marta Robles i Isabelle Laudenbach van formar el grup amb la violinista Lisa Bause. El 2010 van editar Reinas del matute, primer pas discogràfic d'una trajectòria que ha tingut sempre Robles com a pal de paller, i que ha tirat endavant amb canvis de formació i incorporacions d'altres músiques com Alba Carmona, Roser Loscos i Begoña Salazar. Ara Las Migas són Robles, Alicia Grillo (guitarra), Carolina Fernández la Chispa (veu) i Laura Pacios (violí). Totes quatre seran dissabte a La 2 de l'Apolo (20.30 h), dins del cicleEmpremtes, per compartir el Grammy amb el públic barceloní. "I per estrenar un espectacle, nou", diu Marta Robles, portaveu de Las Migas en aquesta entrevista.
Què canviarà a Las Migas després de guanyar el Grammy Llatí?
— El que hem de fer és moure'ns més per aquests països on els Grammy són tan importants, per l'Amèrica del Sud i els Estats Units. De fet, aquest estiu tenim una gira programada pels Estats Units i el Canadà. El premi facilita una mica les coses, fa que la gent confiï una mica més en tu i de sobte els teatres són més plens, com si hi hagués més curiositat per veure què fem.
¿Els concerts que teniu a Alemanya i Suïssa ja estaven programats abans?
— Sí, n'hi ha que sí i d'altres que són nous. La gira pels Estats Units estava així així perquè és un país difícil, però ara es farà perquè els programadors d'allà estan més tranquils. També volem moure'ns més per Catalunya, perquè ens encanta tocar aquí i no ho fem tant; fins i tot aquí, que ja ens coneixen, ens pot anar bé perquè de sobte pot haver-hi gent que digui: "Tenim una banda que és d'aquí i que té un Grammy Llatí". És bonic que a casa teva la gent vegi que estàs treballant a aquest nivell. Jo estic molt feliç.
Niña Pastori comentava a l'ARA que fa uns anys els Grammy Llatins pràcticament no tenien repercussió a Espanya, però que els darrers anys això estava canviant. ¿Heu notat aquest canvi, vosaltres que ja vau estar nominades per Vente conmigo (2016)?
— Sí, és veritat. Quan ens van nominar l'altra vegada no tenien tanta repercussió com ara, que l'endemà hi ha milers de notícies sobre els premis. Les xarxes socials han fet que la proximitat entre aquesta música i Llatinoamèrica sigui molt més natural. Ja no depenem de la televisió, sinó que el contacte és molt més directe.
On éreu quan es va anunciar que éreu les guanyadores?
— A casa meva. Havíem pensat anar a la gala, i vam estar mirant vols a Las Vegas i tot, però em va fer una mandra enorme perquè portàvem un any de moltíssims reptes… Així que un dia li vaig dir a l'Uri [el músic Oriol Riart], que és la meva parella, que no hi volia anar perquè no podia més amb la meva ànima. Ho vaig comentar a les noies, i, bé, tampoc passava res perquè pensàvem que no guanyaríem. Total, que les tres que vivim aquí vam quedar a casa meva; la Carolina no va poder perquè estava a Mèrida… I el salt que vam fer al sofà va ser fins al sostre perquè no ens ho esperàvem. Si haguéssim tingut un mínim d'esperança, jo hauria fet l'esforç per anar-hi, però aleshores no en tenia.
Aquest Grammy es pot considerar també un premi a la teva constància.
— Constant sí que ho he sigut aquests divuit anys, però no només això, perquè també he treballat de valent a nivell musical. Aquest disc ha sigut la primera producció que he fet jo mateixa, que mai no havia produït res, ni cap disc nostre ni de ningú, ni cap cançó. Així doncs, ha sigut molt reconfortant per a mi, i per a tothom. És un premi supercompartit, i jo encantada que sigui de tanta gent: de les noies, de l'Uri, que ha coproduït el disc amb mi també, del Luis Villa, el nostre tècnic de so.
El premi ha arribat precisament amb un disc autoeditat. Lliures de discogràfica, però amb el risc que això comporta.
— Abans estàvem en una discogràfica, però volíem seguir el nostre camí soles. Autoeditar-lo va ser superdifícil, ho vaig passar fatal. Al final ho vaig aconseguir, però vam estar mesos sense poder publicar el disc perquè estàvem enredades en unes clàusules d'aquestes que no et llegeixes... i, esclar, era culpa nostra. Va ser dur, però ja està superat. El cas és que vam aprendre, perquè l'Alicia m'ajuda molt en aquest sentit, com es fa una discogràfica, com s'edita un disc, com es fabrica, com es fa una promoció sense tenir discogràfica... Aquesta és la nostra llibertat. Fins i tot vam ser nosaltres mateixes les que vam presentar el disc als Grammy, que era tota una paperassa. Estem orgullosíssimes de totes aquestes hores que potser no hem dedicat a la guitarra durant aquests mesos, però la nostra professió és així: has de saber fer un munt de coses si vols decidir el teu camí. I en aquest moment era supernecessari.
Els Grammy són premis que es dona la indústria discogràfica. Per tant, fins i tot té més mèrit guanyar-lo sense tenir el suport d'una gran discogràfica.
— Per això pensava que no guanyaríem. Una altra cosa bona que ha passat és que, quan presentes el disc, tothom t'envia el seu. I això també ha sigut molt xulo, perquè he conegut un munt d'artistes que no coneixia i fas un munt de contactes.
Treballeu ja en temes nous?
— Sí, ja tinc dos temes que vull gravar aviat, però estem tan enfeinades amb concerts, col·laboracions i mil històries, que ni tan sols he pogut compartir-los amb les noies encara.
Dius, amb molta generositat, que aquest premi és també per a totes les que han passat per Las Migas.
— És que Las Migas és la suma de totes les persones que han passat pel grup. Aquest disc és molt personal, però he estat divuit anys compartint la música amb molta gent. L'altre dia llegia que algú deia que cada cançó és un 95% de coses que ja saps o que t'han influït i un 5% de creació. I és veritat. No és que t'inventis res de nou. És que tu ja ho saps, ja ho tens. I tota la gent que ha passat per Las Migas hi ha plasmat el seu art. Aquesta és la gràcia.
Tot i els canvis, hi ha hagut una continuïtat.
— Des del principi vam saber trobar aquest so una mica irreverent en el sentit que tampoc teníem gaire idea de flamenc. Però vam començar a fer aquest flamenc que a més a més ha creat certa escola; per exemple, aquí a Catalunya hi ha moltes noies que imiten la Sílvia [Pérez Cruz] i la seva manera de cantar, i em sembla superbonic que això hagi passat. Amb el premi he pensat molt en l'Alba Carmona, que ha estat molts anys amb nosaltres, i que a més a més és molt amiga meva: quina ràbia que no estigui en aquest disc, perquè vam lluitar molt ella i jo juntes.