Lana del Rey en una platja de Malibú

Lana del Rey va arribar l’octubre de 2011 per quedar-se. El 2010 va editar un poc vistós debut sota el nom de Lana Del Ray A.K.A. Lizzy Grant [sic], envoltat de molts problemes -originalment va ser enregistrat el 2008- i que va passar sense pena ni glòria. Ara bé, un any després tot va canviar gràcies al single Video games, una cançó d’amor que barrejava bohèmia i quotidianitat. El timing va ser perfecte. Feia només tres mesos de la mort d’Amy Winehouse, i el públic demandava una nova diva mainstream de veu afectada que recuperés sons i estètiques del passat des d’una òptica moderna. En això aprofundia Born to die (2012), primer esforç sota el nom de Lana del Rey on estaven presents els influxos de Nancy Sinatra i Portishead i un treball de rècord que va aconseguir estar més de 300 setmanes seguides al Top 200, la llista de vendes d’àlbums del Billboard, una fita que només han assolit dues altres artistes femenines: Adele, per 21, i Carole King, per Tapestry.

Des del seu renaixement del 2011, la cantant novaiorquesa ha fet front, amb una línia ascendent de popularitat i una discografia que ha enfortit la seva figura, a la desconfiança generada pel seu ràpid ascens, les acusacions que encara la consideren un producte de màrqueting, o les conspiranoies al voltant de la seva persona (la xarxa va plena de teories que la relacionen amb la secta dels illuminati ). Una bona prova d’això és Lust for life (2017), el seu últim treball d’estudi, una sòlida col·lecció de cançons de regust vintage i aires de crooner mil·lennial on encerta a l’hora d’envoltar-se de noms il·lustres (Stevie Nicks, A$AP Rocky, Sean Lennon i The Weeknd) i on per primera vegada mostra inquietuds polítiques. Del Rey, acusada en moltes ocasions de frívola i superficial -una de les raons del seu èxit, tot sigui dit de passada-, es posiciona a favor de les dones i en contra de Trump a les més que explícites God bless America - and all the beautiful women in it i When the world was at war we kept dancing.

El dijous 19 d’abril Lana del Rey farà el seu primer Palau Sant Jordi, una cita important per als seus fans, ja que fins ara, al nostre país només l’havien programat festivals (el seu debut a Barcelona va ser al Sónar). A més, LA to the Moon Tour és la gira més ambiciosa de la seva carrera i és probable que la col·loqui al nivell de companyes de generació com Lady Gaga. L’escenari simula una platja de Malibú i Del Rey es fa acompanyar de coristes, ballarines, una banda completa i una pantalla gegant amb projeccions. Això sí, el principal atractiu serà la seva capacitat vocal i la seva presència entre enigmàtica, fràgil i glamurosa, com si es tractés d’una jove estrella del Hollywood clàssic.

L’ombra del plagi

Get free, una de les cançons incloses a Lust for life, té una semblança més que sospitosa amb la cèlebre Creep de Radiohead, força inspirada, per cert, en una cançó d’Albert Hamond i Mike Hazlewood. L’artista va piular a Twitter que Creep no havia sigut una inspiració però el grup de Thom Yorke ja li havia interposat una demanda milionària. La notícia va ser ràpidament desmentida pels representants del grup anglès que, alhora, sí que confirmaven contactes amb l’entorn de la cantant per negociar una solució. Fa pocs dies, des de l’escenari del Lollapalooza Brazil, Del Rey afirmava que la demanda judicial havia acabat i que ja era lliure per interpretar Get free. ¿Serà la fi d’aquest culebró?

+ Detalls

Lana del Rey

Palau Sant Jordi (Barcelona)

19 d'abril