La Maria: "Espere que ningú s'ofenga per l'atreviment de contar certes coses"

BarcelonaNo és un disc qualsevol, sinó un nou miracle cultural de categoria de Maria Bertomeu (Oliva, 1998), la Maria, una de les veus més notables dels Països Catalans. La cantant valenciana publica Robina (Propaganda pel Fet, 2025), un àlbum conceptual sobre el cicle de la trencadissa emocional, la buidor i la possibilitat de refer-se, dividit en tres capítols: Ruptura, Buit i L'enamorament. Tot plegat, una dotzena de composicions pròpies que amplifiquen les fites de L'Assumpció (2023) i n'assoleixen de noves, lligant estructures tradicionals i una riquesa instrumental desplegada sense saturació i sempre al servei de l'emoció que vol transmetre. A més a més, la Maria s'expressa mitjançant un cant entenedor, arrelat en la naturalitat de la cançó popular i tocat per un lirisme fruit d'un domini portentós de la veu lliure d'efectismes. Atenció, doncs, a la presentació en directe de Robina, el 21 de març al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona.

Quin repte artístic et vas plantejar a l'hora de fer aquest disc tan especial per tantes coses?

— L'únic objectiu que solc marcar-me és disfrutar-lo i poder plasmar de la millor manera el que volia transmetre.

Quina història volies explicar?

— Volia explicar els últims temps que he viscut i que he hagut d'afrontar reprenent la part psicològica, que tal vegada has d'anar revisant-la constantment.

Per tant, hi ha una part de la teva experiència personal que queda reflectida en el disc, oi?

— Sí, sempre. Robina no és un personatge extern que s'haja inventat per fer el disc, sinó que és una història personal, meua, pròpia. I espere que ningú s'ofenga per la història que comporta o per l'atreviment de contar certes coses.

Per què creus que algú es podria sentir ofès?

— Perquè és un disc que parla sobre el trencament d'amor, i això comporta moltíssimes coses. El que passa en una relació, siga d'amistat, de família o d'amor, comporta moltíssimes coses i afecta moltes persones i molts sentiments.

Al contrari que a les comèdies romàntiques, Robina comença una ruptura i passa després per un procés de comprensió i sanació que culmina en una catarsi que no és un final feliç convencional.

— És un final d'acceptació i de saber-te la teoria psicològica que has d'aplicar. És un disc que vaig compondre a partir del final. Vaig començar amb Perdona Maria, que és la cançó que tanca el disc. Per tant, va ser un poc començar pel final per anar enrere i poder comprendre la història des d'un punt de cura i des de l'acceptació de dir: "Em sé tota la teoria, i vull plasmar-la en la resta del camí, en els dos capítols anteriors".

Tens una formació bastant àmplia tant en música d'arrel com en cant líric, i aquesta vegada més ben aplicada que en el disc anterior.

— Sí, ha sigut un disc en el qual també he volgut anar molt més enllà amb la veu. He comptat amb Tere Núñez com a assistent de veu, i m'ha ajudat molt en la gravació. Com que són tres capítols diferents, volia marcar diferències vocals en cada cançó i sobretot en cada capítol, que això quedara ben patent, i arribar a registres que tal vegada encara no havia plasmat en una gravació.

Potser el punt d'inflexió del disc, pel que fa a la manera de cantar, és Consagració, que cantes amb Joan Marc Pérez al piano i és una de les coses més agosarades que has fet mai.

— Sí, Consagració i Buit l’u de plorar. Tots dos temes es van gravar en directe i no hi ha cap treball de filtre a la veu. En la resta de cançons a penes tampoc, però en estes dues en concret va ser buscar eixe directe que permetera mostrar un poc de veritat. No són cançons que estiguen perfectes, hi havia versions més perfectes, però ens hem quedat amb eixes perquè eren amb les que connectàvem més emocionalment.

En contrast amb Consagració,hi ha Qui s'ha inventat l'amor i Perdona Maria, que tenen parts electròniques que conviden al ball. I a Qui s'ha inventat l'amor hi ha també un element que vas comentar fa un parell d'anys a l'ARA: la teva admiració per Robe Iniesta i Extremoduro, que es nota en el riff de guitarra...

— Sí, la guitarra m'agrada moltíssim. Jo no soc guitarrista, m'hi defenc, però no sé tocar-la com ho fan Darío González o Sam Ferrer, però m'agrada molt tenir-la present.

Ho dic perquè també és com si veiés la influència del Robe en la cruesa d'alguns versos teus. Per exemple: "Tinc els genitals extirpats per tal de ni sentir ni desitjar".

— No se'm dona bé cantar amb metàfores, llavors totes les lletres són molt crues. I això és una cosa que em fa molta vergonya, però és que no sé fer-ho millor.

Jo no seria tan modesta. Tens versos amb càrregues metafòriques molt potents, com ara "Tens el monyo massa rissat per a ell", que et fan pensar en les històries que hi ha darrere.

— Me n'alegre si vos arriben les metàfores, perquè sempre ho intente; és com el meu repte personal.

Com has treballat la veu per reflectir el viatge emocional que hi ha en el disc, entre cançons com Ruptura i l'havanera Papallones?

— Ruptura, al ser un inici de disc, vaig interpretar-la pensant que quan trenquem amb una persona hi ha una part de tu que està contenta, perquè necessites trencar. Però després, a Qui s'ha inventat l'amor, la història canvia i estàs molt més enfadada. Ruptura i l’havanera tenen un nexe perquè el disc és cíclic: trenques, buides, t'enamores, trenques, buides, t'enamores. Volia que a Ruptura no estiguera tan enfadada com a Qui s'ha inventat l'amor però que sí que hi haguera un punt de connexió amb l'havanera i Perdona Maria.

Papallones també és una bona metàfora del reenamorament.

— Sí, esclar que sí. A l’havanera li tenia molta estima. Tenia clar que volia clavar una altra havanera, un poc en homenatge a Arranquen vinyes, que va ser l’havanera que em va canviar la vida. Tinc especial devoció per eixe gènere en concret.

I hi connectes amb una tradició de cantar respirant que va de Sílvia Pérez Cruz a Rita Payés.

— La disfrute moltíssim. Quan cante l'havanera, com em passa també amb el fandango i amb l'u, no estic pensant en res, em sento més com a casa.

I en el tram final la portes cap a Amèrica.

— Sí, Papallones es va transformar en chacarera no sé per què i em va agradar moltíssim. Les psicòlogues són molt bones i són molt males, perquè et fan passar-ho mal en teràpia. Al final, hi vas per això, i et fan alçar la catifa per treure la pols; eixe és el mal, però és el que necessites, plorar tot eixe mal. I vaig estar revisant de nou artistes que escoltava quan era més xicoteta; per exemple, Julieta Venegas, que és una artista que m'ha xiflat des que era xicoteta, que la deixes de banda però que és com ta mare de la música, sé que no em fallarà. I així va sorgir la chacarera.

A la nota de premsa, el musicòleg Josep Vicent Frechina, que és una institució de la música mundial, diu que el disc és "un bellíssim grapat de cançons en carn viva". Com ho veus?

— Això de la carn viva és bastant definitori del disc perquè vaig fer-lo tal qual, plorant molt i amb molta cruesa i visceralitat.

Parlant de visceralitat, al novembre, tot just després de la tragèdia de la DANA a l’Horta Sud, vas cantar Mon vetlatori al programa La Revuelta de Televisió Espanyola. Quin sentiment et dominava? La ràbia?

— Sentíem moltíssima impotència i molta tristor per les víctimes, però era una tristor tacada d'impotència i d'enuig. Hi ha coses que no es poden evitar. Un incendi pots parar-lo, però l'aigua no; això ho diuen sempre les persones majors. Però els assassinats que van ser, perquè són assassinats, sí que van poder ser evitables. Per tant, va ser un enfuriment molt gran i una ràbia i una impotència que és descontrolada, que encara hi és i que quedarà per sempre en el cor de tots. I això va quedar molt patent aquell dia.

Com està reaccionant la gent a les zones afectades?

— Estudie al Conservatori de Catarroja, que està damnificat, i estem ara en un altre centre fent les classes. Encara hi ha muntanyes de cotxes i d'escombraries. Amb els cotxes veus una cosa molt estranya en Catarroja, que és la ciutat sense llei: la gent aparca on vol, hi ha cotxes desterrats encara per arrimar, i també hi ha cotxes nous perquè, esclar, la vida continua i la gent ha de comprar-se el mitjà de transport que li dona el pa... És una sensació molt estranya, i preval la tristesa. La gent està trista i enfadada. Si no hi ha mesures polítiques de responsables polítics, la gent estarà enfadada sempre.

En el disc anterior la família era molt important, sobretot a través de les àvies. Quin paper hi té, a Robina?

— La família hi és també, tal vegada d'una altra manera més crua, en un altre paper, però també en forma de suport, i de forma molt implícita en l'inici del disc i sobretot al final, a l'última cançó.

Justament l’última cançó, Perdona Maria, té un punt de vista curiós. No sé qui la canta, i a qui li canta. Tu a tu mateixa?

— És molt estrany. La meva psicòloga em va demanar que mirés les fotos de quan jo era molt xicoteta. Jo sempre estava molt seriosa, quan era xicoteta; soc una persona que no somric si no estic molt bé. En el 90% de les fotos de quan soc xicoteta surto molt enfadada o molt trista. Al final, la salut mental sempre estava allà a l'aguait. És una cançó que vaig escriure mirant les fotos que m'ha demanat la psicòloga que buscara, i va ser com cantar-li a eixa xiqueta que estava trista i demanar-li perdó en nom de persones que et fan mal quan ets una xiqueta i no saps el que està passant perquè no ho entens.

Les que "t’apedregaven el cor infant".

— Sí.

En algunes cançons fas servir litúrgies religioses, com la consagració i l'adoració, com a màscara per col·locar-hi la teva història personal.

— Sí. He de dir que jo soc atea i que no crec en Déu ni en cap religió. En teràpia sí que és de veres que la feina de la psicòloga és posar-te a tu en el centre, que és el que fan les religions: posar una persona al mig i enlairar-la. En este cas no és això, sinó posar una persona al mig, a tu mateixa, i tu eixir-hi i observar el que està passant pel teu cap i ser objectiva per poder detectar-te les coses bones i les dolentes, per acceptar-les sense culpabilitzar i poder millorar a partir d'ahí. Eixe és el mapa.

Tota aquesta teràpia ha tingut un efecte de curació?

— Sí, jo duc des dels 17 anys anant a la psicòloga, i en tinc 26. Vaig començar molt jove. Vaig caure en depressió amb 17 anys i per sort o per desgràcia vaig haver de començar molt prompte amb la teràpia, quan encara es deia que anar al psicòleg era d'estar boig. Em vaig posar molt trista perquè els meus pares han sigut sempre gent treballadora, mon pare és autònom, ma mare treballava en una fàbrica en eixa època i estava a l'atur, i han sigut mileuristes sempre, i va significar llevar sou del menjar i de la roba per poder salvar-me la vida, literalment. Jo no sé si podria ser mare, perquè és molt complicat i has de tindre molta responsabilitat afectiva i emocional per poder-ho fer bé i no crear traumes en la salut mental. És molt complicat. Per tant, assumisc que sempre aniré a teràpia, però això està bé.

A Perdona Maria cantes versos com "Tu tens por de veure’m viva", que em fan pensar en el que explica Emma Zafón al llibre Casada i callada.

— Una xiqueta, ja des que neix, creix en una mentalitat i en un cercle més masclista que feminista. Això és la realitat. Per tant, jo pense que sí que és bastant factible que hi hagi una connexió. Sí que es pot interpretar així.