La Élite: "Vaig pensar que seria una bona idea fer el contrari que el cantant de Manel"

Barcelona"Hola, em dic Nil, tinc 31 anys i soc de Tàrrega". "Jo em dic David, també tinc 31 anys i també soc de Tàrrega". Així es presenten Nil Roig i David Burgués, els components del duo La Élite, que va sorgir fa vuit anys com una anomalia inesperada de punk electrònic estripat que connectava amb la part més nihilista del rock radical basc. Després del disc Nuevo punk (Montgrí, 2022) i uns directes molt engrescadors, publiquen Escaleras al cielo (Discos Gele, 2024), i aquest divendres actuen al Festival B, que aquest cap de setmana programa al Fòrum concerts de Rodrigo Cuevas, Guillem Gisbert, Julieta, Mushkaa, Sen Senra, La Zowi, Maria Hein i Ralphie Choo, entre d'altres.

Com penseu que Tàrrega es reflecteix en la vostra música?

— David Burgués: La nostra música reflecteix bastant el nostre dia a dia. Tot i que hem passat temporades fora, gran part de la nostra vida ha transcorregut a Tàrrega, on hem tingut una vida bastant guai, perquè hem pogut créixer bastant lliures.

— Nil Roig: I hi tenim amics superdiferents, que els molen coses superdiverses.

— D.B.: Potser la part dolenta és que no hem tingut accés tan directe a algunes coses.

Quan vau començar, una de les coses més sorprenents era el vostre estil. Quina música escoltàveu perquè us sortissin cançons com Bailando.

— D.B.: Ens agrada molt la música des de petits. N'he escoltat moltíssima, però quan vam començar amb La Élite ens agradava bastant el punk dels 80.

— N.R.: Escoltàvem molt punk dels 80, postpunk, New Wave...

— D.B.: I també va ser una mica fruit dels elements que controlàvem. El Nil controlava més el tema de producció amb caixa de ritmes i sintetitzadors, i jo anava tocant la guitarra.

El resultat era una barreja entre el duo nord-americà Suicide i els grups bascos Eskorbuto i Cicatriz, una cosa molt cool i alhora estripada.

— N.R.: Sí, una miqueta és aquesta moguda.

De la "por i fàstic a casa" de la cançó Transpotting del disc anterior passeu a "por i fàstic a la nit", com a síntesi del disc nou.

— N.R.: Sí, i sempre por i fàstic. És veritat que el disc nou és molt nocturn, és de vampirs.

— D.B.: Suposo que aquest últim any i mig hem voltat molt i hem vist molta nit.

La nit com a escenari...

— N.R.: Com diu el David, durant l'any que hem estat escrivint les cançons, hem fet un munt de concerts i hem estat vivint molt de nit. I això s’acaba reflectint en les lletres.

I què us inspira més, la nit o les amnèsies que provoca la nit?

— N.R.: Tot.

— D.B.: A vegades el món de la nit és bastant inspirador, com tot el que passa quan el món està més parat i així.

— N.R.: Quan el més normal és estar descansant.

Abans que La Élite fos el projecte central de la vostra vida, com us la guanyàveu, la vida?

— D.B.: Fèiem de tot. Just abans de La Élite estava fent d'educador social en un centre obert. I abans havia fet de tot. Havia treballat en fàbriques, en tot el que es pot haver treballat sense estudis.

— N.R.: Jo, més o menys, el mateix. He treballat uns deu anys a l'hostaleria, de cambrer, i després vaig estudiar i vaig acabar fent un màster i currant en una agència de dissenyador gràfic.

Us ho demano perquè la precarietat laboral forma part de l'univers de les vostres lletres, i fa la sensació que la coneixeu perfectament i de primera mà.

— D.B.: Bé, no és una precarietat de no poder menjar.

— N.R.: Hi ha diversos nivells, de precarietat. Nosaltres parlem de la cosa aquesta més de la classe popular del país, que t'inciten a estudiar per tenir una vida millor i de cop i volta tens 23 o 24 anys i no tens ni un lloc per viure-hi ni una feina digna, perquè els salaris són miserables, i t'adones que sembla que t'hagin enganyat. O que no hi encaixes.

— D.B.: T'havien venut unes expectatives de vida, segons les quals havies de seguir un camí, però al final tant és si el segueixes o no perquè ara mateix no tens accés al que podríem considerar una vida digna d'acord amb uns estàndards occidentals.

Això és la ràbia aquesta que hi ha darrere de cançons com Otra noche más, quan dieu: "Que algú m’ensenyi a viure en aquesta puta societat".

— N.R.: Aquesta lletra la va escriure en Genís, en Pokito Paranoiko, però és una mica això. Som gent que no acabem d'encaixar en la idea de societat que ens han venut.

Una altra col·laboració interessant del disc és la de Diego Ibáñez, de Carolina Durante, a Plan de mierda, possiblement el tema més pop del disc. Tot i que vosaltres, en realitat, treballeu bastant les tornades, i teniu un element pop.

— N.R.: Sí, perquè no som músics. No en sabem gaire, de música. Les nostres habilitats per fer una cançó són com megabàsiques, i les tornades són la cosa més bàsica del món. A partir d'aquí ja no podem anar més enllà. També ens mola ajuntar-nos amb gent que fa més indie-pop i altres estils per això, perquè surten coses noves, sumes, i al final n'aprens. I som penya superoberta, no ens tanquem només en un estil.

¿La cosa més bèstia que us ha passat en directe va ser en aquell concert a la Mercè del 2022, que es va acabar suspenent després que una persona pugés a l'escenari per denunciar la violència del pogo?

— N.R.: Hòstia, sí, va ser bastant heavy.

— D.B.: La cosa més random, segurament. Nosaltres vam fer el que havíem de fer segons els nostres principis: si algú necessita un espai per dir alguna cosa, doncs l'hi donem i ja està. No cal que ara pugi tothom a cada concert, però si cal aquest espai per dir el que sigui, allà el tenen, òbviament.

Hi havia com dues realitats, el que estava passant dalt de l'escenari, que era una reacció legítima, i després tot el que es va embolicar a baix, amb una baralla que no tenia res a veure amb el concert.

— N.R.: I altres coses que no sabem ni nosaltres mateixos que devien estar passant per allà. Va ser molt surrealista. No es pot acabar de trobar una explicació d'això.

Quins referents us han ajudat a tenir la posada en escena tan potent que teniu?

— N.R.: Potser la referència més gran que tenim són els trapers i rapers que van amb un DJ i l'autotune i s'inventen la meitat de cançons. I l'altre referent més guapo són els karaokes. Sempre hem sigut públic.

— D.B.: Fem el que ens mola veure quan paguem l'entrada per veure un grup que ens mola.

— N.R.: Mola interactuar. Al final el que fem és això: un karaoke. És la millor definició. Tothom interactua i canta les cançons com si fossin seves.

— D.B.: Nosaltres les fem, però són per compartir-les. I després hi ha la cosa més enèrgica del directe, que crec que va molt lligat al que passava després de la pandèmia: va començar a haver-hi concerts molt més divertits, amb la penya molt més activa. En aquest sentit, Amyl and the Sniffers és un grup també superpotent i superdivertit si el veus en directe.

— N.R.: Es tracta de fer un xou entretingut, tenint en compte que ni sabem cantar ni sabem tocar...

— D.B.: L'altra gran referència seria el cantant de Manel, perquè vaig pensar que seria una bona idea fer el contrari que ell.

— N.R.: És que el Guillem és molt bon músic i molt bona persona, tio.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música, i quin us agradaria oblidar?

— N.R.: El primer record que tinc... Me'n recordo quan érem molt petits, que vaig comprar el CD i DVD Bullet in a Bible (2005) de Green Day, amb tot de concerts gravats.

— D.B.: A més, me’n recordo que em vas dir que te l'havies comprat i vaig pensar: "Uau, això és bestial!" I un dia que anava a Sabadell a veure família i vam passar per El Corte Inglés, me'l vaig comprar. Aquell vídeo potser el vaig veure 300 vegades.

— N.R.: Era una mica abans de YouTube. Aleshores no tenies l'oportunitat de veure tantes coses, i veure tot aquell xou tan guapo és un record molt bonic. I coses per oblidar... no t'ho sabria dir.

— D.B.: De la música, crec que no n'oblidaria res. Tot ha sigut molt guapo. Com a grup hem tingut la sort que tot ha sigut brutal. No recordo cap mala experiència.

Sense perdre l'estil, sou capaços de fer cançons d'amor, encara que no ho semblin, com Cucaracha sexy i Plan de mierda.

— N.R.: Plan de mierda és d'amor cap als col·legues, i després n'hi ha d'amor més sentimental.

— D.B.: I sempre n'hi ha hagut. Mai hem renunciat a parlar dels nostres sentiments. Durant un temps, en la majoria de bandes que s'associen d'alguna manera al punk l'amor era un tema del qual no es parlava, però al final és una part més del que sents.

— N.R.: No ens fiquem límit a res. Surt el que surt.

Quan vau triar la llengua per cantar, no vau pensar mai en l’anglès o el català?

— N.R.: De fet, ho volíem fer en anglès, però no en sabíem.

— D.B.: En aquell moment molts referents que teníem per encarar sobretot el tema vocal eren grups d'Euskadi que cantaven en castellà. No teníem tants referents d'aquí, en aquest aspecte. Imitàvem una mica el que ens agradava, sobretot al principi, i aleshores hi havia molta txitxa en català, que després n'hi ha hagut, de molt guapa. Però, bé, que mai se sap què pot passar, poden haver-hi temes en anglès, poden haver-hi temes en català, poden haver-hi temes en qualsevol idioma que algú ens ensenyi a parlar.