L'apoteosi de Roger Mas al Teatre Grec

"Me'n recordaré tota la vida", va dir Roger Mas cap al final del concert de dimarts al Teatre Grec de Barcelona. I, com ell, segurament també tot el públic que havia esperat sota la pluja que el cel concedís una treva. En un escenari descobert com el del Grec, l'aigua és un risc per als músics (i per als instruments), i la cosa feia mala pinta. Finalment, tres quarts d'hora després de l'horari previst, va poder començar el que va ser no només un espectacle memorable, sinó sobretot extraordinari, conjunció de poètica tel·lúrica i celestial i d'excel·lència i diversitat musical. "Són músics molt bons, hòstia!", va exclamar Mas abans d'interpretar Les tres germanes. Era la seva manera d'agrair poder sentir-se tan afortunat per haver tingut còmplices com tots els que l'han acompanyat en les diferents etapes i discos. La majoria d'ells van participar dimarts en el concert, del maestro Luis Paniagua al Quartet Brossa, i també van respondre a la crida Núria Graham, David Carabén, Bikimel, Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet.

L'espectacle estava plantejat com un homenatge del Festival Grec als 25 anys de trajectòria del cantautor de Solsona, però el resultat va anar molt més enllà de la celebració d'un aniversari. De tot el que va passar en recordarem detalls com el frec de les capelines dels espectadors, que Mas va comparar amb el so d'unes maraques; o les pauses que aprofitava per gestionar la tremolor emocional. Quin greu, si la pluja arriba a obligar a suspendre una proposta tan ambiciosa com la que va proposar.

Roger Mas va lligar un autoretrat artístic seguint un fil cronològic: del temps del disc Les flors del somni (1997) al de Totes les flors (2021). I a mesura que anaven passant les cançons i els músics, a mesura que vèiem créixer el jardí que amb tanta cura ha cuidat durant aquests 25 anys, vam poder confirmar, si és que calia, la magnitud artística d'un home que ha assumit reptes majúsculs i que està en condicions d'assumir-ne molts més. La seva veu ha entomat registres instrumentals de tota mena, de la cavalcada solitària d'El rei dels verns (tot sol, però fent les tres veus del poema de Goethe en tres tonalitats diferents) al pop-rock amb què va reinventar Ella té un cel al ulls; del pop-soul de L'home i l'elefant a la rumba d'Amb la polla i amb l'ou. Alhora, va ser prou generós per recordar mestres que ja no hi són, com Pau Riba, a qui va dedicar I la pluja es va assecar, i Amadeu Casas, la memòria del qual va invocar a El calavera, cantada a duo amb David Carabén. Deunidó els duets de la nit: el lament estremidor de Jordi amb Núria Graham, la fondària tel·lúrica d'Al·leluia amb Bikimel i, esclar, la joia de Totes les flors amb una Maria del Mar Bonet que sempre regala el millor.

En una nit apoteòsica que va anar més enllà de quarts d'una de la nit va haver-hi un moment encara més apoteòsic, un d'aquells que passaran a la història del millor i més emocionant que s'ha vist mai en un escenari: la interpretació d'El dolor de la bellesa amb la col·laboració del Cor Lupulus Emsembla i de músics de la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Va ser un esclat prodigiós de joia, tothom en sintonia per celebrar el prodigi. Mai havia vist Roger Mas amb un somriure tan ample com al final d'aquesta interpretació. Felicitats, i que en puguem celebrar 25 anys més.