Koko-Jean Davis: “Quan estic de gira o a l’escenari soc tota vostra”

REW

<<

Imagineu una casa on viuen gats i gossos, s’escolta Serrat i The Beatles i també es parla català. I què té això de particular, us preguntareu? Doncs que parlem d’una llar de Moçambic dels anys 80. En aquest país africà va néixer Koko-Jean Davis, on va ser adoptada per una parella de metges catalans. I allí es va criar fins que va marxar a estudiar literatura anglesa en una universitat nord-americana. “Érem una família especial”, explica amb un somriure la Koko-Jean. “La meva mare em va marcar molt, era una dona molt espiritual. De petita ja em va ensenyar a meditar. També em va inculcar que, fes el que fes, el més important era no oblidar-me de qui soc i de tenir les eines per no perdre’m.”

La Koko-Jean mai va pensar a ser cantant. “Quan tenia 15 anys el director de l’escola em va sentir cantar a l’aula de música un tema d’Aretha Franklin. Era I’m losing you. Ni tan sols l’havia escollit jo, ho va fer el professor perquè deia que tenia una veu molt soul. I és per això que vaig participar en el festival escolar. Va ser la meva primera actuació, però no n’era gens conscient”. Per a ella la música sempre va ser un hobby, fins i tot quan estudiava a Iowa. “Com que tenia curiositat vaig tenir algun grup, però tot era molt amateur”. Els tombs que fa la vida la van portar a Barcelona, lloc d’origen de la seva família. Era al final del 2008, venia la crisi. Hi havia poca feina i es va presentar a un càsting d’ Operación Triunfo, i res. I un dia va penjar un anunci a Loquo: cantant de soul, jazz i blues busca banda. I bingo.

PLAY

>

“Sempre dic que vaig anar de Shakespeare a James Brown”, bromeja. Aquell breu anunci a internet va convertir Koko-Jean Davis en la cantant de The Excitements. “Fins que no vaig començar amb ells no em vaig prendre la música seriosament. I ja fa vuit anys que estem junts”, diu. Durant tot aquest temps, el grup s’ha consolidat en el circuit de la música negra. “Els inicis van ser difícils però ara tots en podem viure”. Fan gires internacionals i també tenen tres discos d’estudi publicats (l’últim, Breaking the rule, del 2016), però The Excitements és sobretot una banda de directe. L’energia que desprèn la Koko-Jean sobre l’escenari atrapa. És pur nervi. No pots deixar de mirar-la. Potser per això moltes vegades l’han comparada amb Tina Turner. “M’afalaga però no vull ser la nova Tina Turner. Sé que és una ombra que em perseguirà, però només vull ser Koko-Jean Davis”, reclama.

Amb una presència sobre l’escenari tan potent era inevitable que tard o d’hora el focus de la banda es concentrés en la seva persona. “Això té la part bona i la part dolenta. Quan vam començar no sabíem com es desenvoluparia. Al final la gent i els mitjans veuen Koko-Jean Davis i The Excitements, però perquè m’he currat al màxim el meu personatge. I passi el que passi amb la banda, la Koko-Jean seguirà existint. Això és part del business, ja són dues marques. També és cert que a mi m’agradaria fer altres coses, com teatre musical. Però no tinc temps ni per als meus projectes personals com a Koko-Jean & The Tonics. No puc avançar perquè estic casada amb The Excitements. Estic sent superhonesta, però és la part que pesa”.

FF

>>

El projecte més immediat de The Excitements és el doble concert de la setmana que ve a la Sala Apolo (el dimecres 13 i el dijous 14 de desembre) en el Festival de Jazz de Barcelona. El motiu? Enregistrar un disc en directe de The Excitements amb el seu corresponent DVD. “La gent ens ho demanava. Serà un regal per als nostres fans després de tants anys. El nostre directe funciona molt bé. I a més aquest serà especial. Està pensat com un xou de Broadway: llums, música i glamur. Fins i tot estrenaré un vestit nou. Ens agrada cuidar tots els detalls, per a mi l’elegància, en qualsevol aspecte, és molt important”. I continua: “Soc coqueta, tant a mi com a la banda ens agrada vestir-nos per al públic. Ells són els nostres convidats”.

The Excitements és una banda autogestionada, que no ha caigut en la temptació de les grans discogràfiques per no perdre el control artístic. “Nosaltres fem soul indie i quan toquem, toquem amb actitud punk”, explica la Koko-Jean, que ja avança que als concerts de l’Apolo ho donarà tot. “A poc a poc he après a gestionar la meva energia dalt de l’escenari, a treure’n la meva part d’actriu”. I és precisament aquesta dicotomia la que defensa aferrissadament. “Tinc dos noms, el meu personal i l’artístic, i he decidit separar aquestes dues facetes. Quan estic de gira o a l’escenari soc tota vostra. Quan en soc fora, soc meva”. I et veus d’aquí deu anys amb The Excitements? “Qui sap? Ara toca renovar els vots matrimonials i veure què passa després”.