Kiki, el “lleó” petit de la saga Morente
El fill petit d’Enrique Morente estrena el seu primer disc, ‘Albayzín’, un treball en què ofereix un ‘cante’ clàssic però molt personal, que compta amb les millors guitarres del panorama actual
Kiki Morente té 30 anys i unes ganes de riure i de fer broma que semblen inacabables. És habitual veure’l amb la guitarra penjada a l’esquena, un instrument que va aprendre a tocar al conservatori, on assistia amb el seu pare, Enrique Morente, que es va matricular amb ell perquè no faltés a cap classe. “Ell era així, un lleó, genial. I ho va fer perquè sabia que jo preferia jugar al carrer que rebre classes de música”, diu, i s’emociona.
Albayzín (2017) és el seu debut discogràfic i el disc que va planejar amb el seu progenitor abans que morís. “És un treball de cante clàssic però fresc”, diu l’autor, que s’ha acompanyat de les millors guitarres del flamenc, i abraça estils tan diferents com el de Diego del Morao o Rafael Riqueni. També apareix en els crèdits la família Habichuela, representada per Pepe Habichuela, Josemi Carmona (ex-Ketama) o l’últim talent de la nissaga: Juan Habichuela Nieto, amb qui Kiki ha crescut vitalment i professionalment. “M’acompanya a la soleá i jo recomano a tothom, li agradi o no el flamenc, que comenci per aquest tall, perquè segur que se n’enamorarà. Després començo a cantar jo i tot empitjora”, diu fent-se un tip de riure.
Tan bon punt obre la boca, es fa evident el que Kiki té en comú amb Enrique Morente: una certa picardia quan parla i girs i alguns trencaments de la veu quan canta. En el disc també es percep aquesta semblança. “Crec que es nota que el meu pare em va inculcar una afició molt gran pel cante. Això sí, jo he donat el meu aire als estils triats perquè soc jove i he de portar la tradició al meu terreny”. Però la influència de la família no acaba aquí: la seva germana gran, Estrella Morente, és la productora del disc. “La meva germana ha sigut una guia ferma però natural. Des que va morir el pare, fa de matriarca de tots nosaltres”.
L’entrevista amb el Kiki té lloc a Barcelona, on va actuar al desembre per participar en el rèquiem que va celebrar el Taller de Músics el dia en què es complien set anys de la mort del cantaor de Granada. “Va ser un homenatge d’un estil molt català i a més hi eren Joan Albert Amargós, Joan Díaz i Lluís Cabrera. Va ser molt emocionant”, diu Morente, que adora la ciutat de Barcelona. De la seva memòria treu dos moments màgics: el concert que va oferir amb el seu pare al Liceu i que surt al documental Morente, el barbero de Picasso i el directe d’ Omega al Primavera Sound. “A Barcelona he viscut els millors concerts de flamenc de la meva vida i crec que no és casualitat. A més, vaig debutar aquí l’any 2009 i sempre tinc la sensació que és una ciutat generosa amb els músics joves”.
No agrada a tothom
Per tot plegat, el petit dels Morente, que sempre ha viscut entre “Graná” i Madrid, afirma que vol establir-se una temporada a la capital catalana. “Malgrat els esforços del meu pare, no vaig acabar el conservatori i crec que un any aquí m’aniria molt bé”. Quan li demanes quin estil musical li sembla que casa millor amb el seu flamenc, li costa escollir. “Si vaig amb rockers, soc un més, però m’agraden molts tipus de música”, diu un jove que vol fer la seva carrera tranquil·lament, pas a pas. I tot i que té clar que li agradaria trencar motlles al flamenc, afirma que encara no és el moment. “El meu pare deia que els artistes tenen el deure de molestar i que si agrades a tothom és que alguna cosa no fas pas bé”.
