Kids From Mars: “No ens agrada la música que escolta la gent de la nostra edat”

REW

<<

“No et pensis que tenim una vida gaire emocionant”, m’avisa el Roger Borrell abans que engegui la gravadora. Desconec el concepte de vida emocionant que tenen els Kids From Mars (sumeu-hi un segon noi, l’Óskar Jiménez), però quan servidor tenia 15 anys i estudiava l’equivalent a quart d’ESO no passejava per diaris de tirada nacional perquè li fessin entrevistes, ni feia concerts als museus més importants del país.

“Sempre he tingut de tot, no em puc queixar de la vida”, diu l’Óskar, acaronant-se els cabells. “L’afició per la música em ve per part de l’avi, que domina un munt d’instruments i està amb un conjunt musical a Andalusia”. Tots dos comparteixen rínxols, tot i que l’un és ros i l’altre castany, i una certa genètica musical, perquè el Roger també ha viscut la música de ben petit: “El meu pare tocava en un grup i des de sempre m’he mogut en aquest ambient. Amb tres anys vaig començar a practicar amb la bateria i ja no he parat”.

Quan eren petits es van educar amb Guns N’ Roses, Nueva Vulcano, Pereza, Miss Caffeina i Sidonie, mentre jugaven amb pokémons, fins que va arribar el dia que es van fer amics i van decidir muntar un grup. Tot gràcies a un professor de música que els va posar en contacte a Blanes, un lloc on “es fa molt poc per la música i l’art en general”, diu l’Óskar. Al principi eren uns quants nois de la seva edat, però va ser efímer, perquè la connexió entre ells era massa intensa: “Érem set persones dintre del grup, però nosaltres vam congeniar des del primer dia i ja ens hi vam posar seriosament”, recorda el Roger. “Va ser immediat, vaig sentir com tocava la bateria i vaig saber que volia muntar alguna cosa amb ell”, remata l’Óskar.

PLAY

>

Kids From Mars van publicar tres primeres cançons a internet i ràpidament es van encendre els radars. Abans que cap altre, els del segell Luup Records, que els va afegir al seu roster de bandes, i tot seguit els de la premsa especialitzada, que els ha assenyalat com a candidats a the next big thing de la música catalana. Ells s’ho prenen amb calma: “No tenim cap pressa, volem passar-nos-ho bé, tocar molt i anar veient com surt”, expliquen. Tot això sense haver publicat ni un sol disc, ni falta que els fa: “No tenim la necessitat de fer un àlbum, no és un format que ens interessi gaire en el sentit més clàssic. Preferim anar fent temes”, diu el Roger. “Així les cançons es disfruten més, perquè cada cop que en compons una és un projecte nou”, aclareix el seu company de grup.

Deixar de fer discos ja és un tret de la generació postmil·lennial, la seva, tot i que ells fan un gènere musical que no beu dels referents més immediats i sí de bandes com The Neighbourhood, The xx o MGMT. “És una qüestió de so. Ens hi vam fixar des de bon principi. Tampoc mirem les dates de quan s’han fet els discos. Jo encara escolto els Beatles i penso que són boníssims”, explica el Roger . Això sí, estan a anys llum del que segueixen els seus companys de classe: “Has de viure i deixar viure, i tot i que no ens agrada la música que escolta la gent de la nostra edat, cal respectar tothom”, diu l’Óskar, confiant que els amics s’ho passaran d’allò més bé als seus concerts.

FF

>>

Estrès i ansietat davant la possibilitat de caure en una relació afectiva. En definitiva, por de l’amor. Això és la filofòbia, que al títol del seu primer EP Kids From Mars han identificat amb la icona. Un viatge per les diverses fases, que van de l’enamorament a la ruptura i tots els estats que vius entremig, concretats en les cinc cançons de la carta de presentació del grup, tres de noves i dues d’antigues. Indie de base electrònica, elegant, estranyament madura per a dos nanos de quinze anys i amb mirades a noms com Chase Atlantic, Jaymes Young o The Postal Service. Un EP que parla de desamor en anglès, l’idioma que han escollit per fer el salt professional en el món de la música: “Ens és còmode perquè quasi tota la cultura que consumim, sobretot música i sèries, és en aquest idioma. Hem provat d’escriure en català o castellà, però no ens acaba de sortir”, diu el Roger.

“I a vosaltres què us preocupa?”, els pregunto. I la resposta se la juguen a pedra, paper, tisora: “Tinc por de sentir-me trist”, responen tots dos d’una manera o altra. Ara els espera el repte de defensar la seva proposta en directe, tots dos sols a l’escenari, que es podrà veure aquest mateix dissabte en la celebració dels 25 anys del CCCB, compartint el cartell de dissabte, al Hall del centre, amb Anna Lanau, Side Chick i Akkan. “Estem assajant constantment, cada estona que tenim lliure, matí i tarda”, asseguren. Allà -i en altres concerts previstos com el del festival Strenes- podreu jutjar per vosaltres mateixos si dos nois de 15 i 16 anys i sis cançons al mercat mereixen tota aquesta pàgina que acabeu de llegir.