Música

De la delicadesa del barroc als sons més innovadors amb els saxos de Kebyart

La innovadora formació fundada a Barcelona va deixar palès el seu talent, coordinació i so compacte

'Miralls daurats'

  • Kebyart Ensemble.
  • Saxo tenor: Robert Seara. Saxo soprano: Pere Méndez. Saxo alt: Víctor Serra. Saxo baríton: Daniel Miguel.
  • Església del Carme / Celler de Peralada. 4 d'agost del 2024

El quartet de saxofons Kebyart Ensemble va demostrar aquest diumenge que els sons barrocs poden arribar amb tota la seva nitidesa i emoció en la seva actuació combinada a l’església del Carme i a tocar del Celler de Peralada. Format per Robert Seara (saxo tenor), Pere Méndez (saxo soprano), Víctor Serra (saxo alt) i Daniel Miguel (saxo baríton), el Kebyart, un dels grups més innovadors del panorama musical internacional, va oferir un concert ple de referents francesos, de Rameau a Ravel, passant per la música contemporània de Widmann.

Cargando
No hay anuncios

La seva interpretació de les danses de la Suite in E minor RCT 2, de Jean-Philippe Rameau, amb arranjaments fets pels mateixos músics, va sonar delicada, elegant i molt precisa en l’emissió, un fet gens fàcil amb uns instruments que deixen al descobert qualsevol error. La formació fundada fa deu anys a Barcelona va deixar ben palès el seu talent, coordinació i so compacte, fins i tot en les ornamentacions, en una interpretació plena de matisos. La primera part va seguir amb una selecció de corals de Bach de tall més intimista que ens va remetre a les sonoritats per a orgue, per tancar amb les pinzellades impressionistes de Le tombeau de Couperin, de Ravel, de gran riquesa harmònica. 

Després d’un passeig del públic pels jardins del Castell, el grup va executar els moviments més descriptius de la Suite de Rameau, en aquest cas a l’aire lliure amb posta de sol inclosa per endinsar-se després en la modernitat amb la suite 7 Capricci, de l’alemany Jörg Widmann, especialment escrita per a ells, amb sons més ambientals i altres de lúdics que van deixar entreveure més d’un somriure entre els oients. Van tancar amb una adaptació de Pérez-Villegas de tres cançons de Federico García Lorca en el seu vessant de compositor i un bis, Summertime, de Gershwin, molt aplaudit.