Julieta: "El 'catalan dream' és dir: «Sí, faig pop en català i mola que flipes»"

BarcelonaEn només dos anys, la cantant i productora Julieta Gracián (Barcelona, 2001) ha assolit l'estatus de gran diva del romanticisme de club català. Des que va publicar el disc Ni llum ni lluna (Music Bus, 2022), cada pas ha sigut per consolidar un projecte de disco-pop amb derivades de melancolia nocturna. Amb 5 am (Music Bus, 2023), Julieta va certificar que havia tocat la tecla adequada, un fet ratificat ara amb la cançó Haiku, la primera amb Sony, i un estiu ple de concerts.

¿El contracte amb Sony és un canvi d’escala per a la teva carrera?

— Estic supercontenta d'haver firmat amb ells, i estic amb un equip molt xulo. Soc una persona molt ambiciosa i em ve molt de gust aquesta nova etapa perquè crec que serà un gran salt per a la meva carrera i m'ajudarà a potenciar moltes de les meves qualitats i la meva música en general.

A propòsit de l'ambició, l'altre dia Alizzz parlava de tu a l'ARA. Deia: "Em sembla que és una de les artistes més ambicioses que té el pop català ara mateix i que per aquesta ambició i per la qualitat del que fa arribarà molt lluny".

— Que guai. A més, l’Alizzz m’encanta. L'admiro des que soc petita i m'encantaria fer alguna cosa amb ell. Va venir al meu concert a l'Apolo i em va dir que li havia agradat moltíssim. Òbviament, tenir reconeixement de productors i artistes tan grans és superguai.

El 2022 explicaves a l’ARA que estaves buscant la manera de definir la teva estètica musical. L’has trobat?

— Una artista evoluciona amb el temps, i l'estètica musical també va canviant. M'agrada poder transmetre bé el que penso i el que sento com a artista, i crec que cada etapa té un so molt concret. Hi treballo molt, en això. Ara estic trobant un so nou molt interessant, però no vol dir que sigui el so que tindré sempre. M'agrada moltíssim el canvi, forma part de l'evolució.

Quines cançons et van convèncer que estaves fent el que t'agradava i que estaves en el camí que volies seguir?

— Són diverses, perquè Julieta té moltes cares. Evidentment, tinc una cara molt pop, molt dance. M'agrada molt aquesta part més disco perquè és una de les meves bases i forma part de la meva personalitat. Per exemple, Cari és un tema que marca molt aquesta línia, i Mi coche i No m’estima més són més pop-disco. Però també m'encanten les balades. Dono molt valor a les lletres, a la narrativa, que també forma part de la meva essència. Fins i tot et diria que Si ha de ser serà, una de les primeres cançons que vaig fer, ja marcava un camí. Haiku està molt en aquesta línia: és una cançó amb molta lletra, molta història... Sí, hi ha diverses cançons, com aquestes que acabo de dir, que m'han ajudat a marcar el meu camí.

Pel que estàs explicant, no és difícil situar-te en un lloc on conviuen Dua Lipa i Billie Eilish. Tens una part més de club, més ballable, i una altra de més intimista.

— Sí, aquesta combinació marca la meva essència i la meva personalitat. I ara cada vegada ho tinc més present i ho respecto més, perquè ja no es tracta de triar una cosa o l'altra, que és una cosa que em passava al principi, quan tenia molts dilemes. Sentia que si hi havia una cosa, l'altra no podia ser-hi. Ara, en lloc de jugar en aquest o-o, jugo més en un i-i: "Julieta és això i també és això". Crec que és molt més realista i sincer, i noto que la gent cada vegada entén més el projecte.

Cada vegada hi ha més propostes que s'acosten a aquesta tecla que has tocat tu, la d'aquest romanticisme de club que et defineix. ¿Consideres que està marcant tendència?

— Sí, noto que hi ha projectes que s'inspiren en la meva música; inclús hi ha gent que m'ho reconeix, que la meva música els inspira molt. Òbviament, és una cosa que em posa supercontenta, però perquè jo també em sento referenciada per altres artistes. Els referents són importants per construir un projecte. És important tenir-ne uns de sòlids, perquè et donen inspiració i ganes de crear i fer nova música, però sense copiar. Ser artista també és poder transformar alguna cosa que a tu t'agrada molt, però fent-ne la teva lectura.

Quan et demanen una col·laboració, com detectes si és una proposta honesta o una manera d’aprofitar-se de la teva popularitat?

— Amb les col·laboracions és que soc molt emocional. No trauré una cançó que no m'agradi, o amb què no tingui feeling. I amb això soc molt emocional, molt sentimental. Em deixo portar, i si m'agrada ho faig. I si no m'agrada, encara que em pugui aportar alguna cosa positiva comercialment, doncs no ho faré. Ja m'ha passat, això; artistes que m'han proposat col·laboracions que sé que m'anirien bé, però no les he fet perquè no m'encaixen.

¿No t’has penedit mai de cap col·laboració?

— No, no. De totes les col·laboracions que he fet n'estic superorgullosa, i han representat moments molt importants de la meva vida.

Estàs molt pendent de l'estètica sonora de les cançons. ¿Ara com ara tens referents que t'ajudin a tirar endavant o a explorar noves sonoritats?

— Sí que hi ha noves incorporacions. Ara m'agrada molt el que està fent Charlie XCX. També Tate McRae, que és una artista que m'encanta. Vaig descobrint gent nova, i també tinc present la gent de sempre, com Dua Lipa, Angèle i Billie Eilish. Elles mateixes van canviant amb el temps i van proposant coses noves que m'agraden.

Com gestiones la teva presència en esdeveniments com els Grammy Llatins que es van fer a Sevilla o la Setmana de la Moda de París?

— M’encanta anar-hi. Quan em van dir que aniria als Grammy, va ser com: uau! I va ser una experiència xulíssima per conèixer artistes; és un ambient molt agradable. Al cap i a la fi, és ajuntar-me amb gent amb la qual em sento a gust. També m'agrada per conèixer una mica més la indústria de la música, que és una cosa que em sembla superinteressant. I a la Fashion Week de París, el mateix. Va ser increïble que em convidessin. El món del fashion m'encanta. Hi vaig anar amb el meu estilista i vaig conèixer molta gent.

¿Estàs molt a sobre de l’estilisme o et deixes aconsellar bastant?

— Hi estic molt a sobre. És que m'agrada estar a sobre de tot, perquè com a artista tinc moltes maneres de comunicar el meu art, i per a mi el món del fashion és superimportant, i més com a popstar. Acompanya molt el projecte. Evidentment, treballo amb el Jaume Miró, que és un estilista supercrac; jo no tinc prou temps per estar-hi al 100%, perquè és molta, molta, molta feina. Confio molt en ell, i en això em deixo aconsellar moltíssim. Tot i així, m'agrada dissenyar les estratègies amb ell.

¿Has entès com funciona la indústria de l'espectacle?

— Sí, moltíssim. És que m'interessa molt com funciona. Hi he posat hores a estudiar-ho bé, no només artísticament, sinó també com a negoci i indústria.

Fa un parell d’anys a l’ARA comentaves: "Faig música i sé que té efectes secundaris". Et referies sobretot a l’exposició a les xarxes socials.

— Com totes les coses bones, la música també està acompanyada de coses dolentes, però he après a gestionar-ho. He desenvolupat un mecanisme de defensa. Abans m'afectava més tot i era més susceptible, però ara he arribat a una pau mental i he construït el meu espai, perquè per crear lliurement necessito tenir la sensació que estic sola, que no m'està mirant ningú, que ningú no m'apunta amb el dit.

Un dels teus reclams de màrqueting són les samarretes amb la llegenda "I am the catalan dream", inspirada en "I am the american dream" de Britney Spears. ¿El catalan dream és ballar amb cançons d'amor?

— Sí, és una de les parts del catalan dream. Per a mi, el catalan dream representa una força, un poder. La música en català ha fet un enlairament superfort. I per a mi això és el catalan dream: dir "Doncs sí, faig música, faig pop en català i mola que flipes"; pot arribar a moltíssima gent i molta gent s'hi sent identificada. Que molem molt tots. Tothom és el catalan dream.

¿Arran del contracte amb Sony, un dels passos següents és preparar un xou més gros?

— La part del xou la portem nosaltres, perquè Sony és més la part discogràfica, però tot es complementa, i cada any que passi vull que sigui millor. El directe de l'any que ve ja l'he de començar a pensar i a treballar, però aquest any també hem fet un gran pas.

¿També tens pensat fer un salt d'aforament?

— El que passa és que la meva gira sempre és molt diferent, perquè de sobte vas a la festa major d'un poble i hi ha cinc mil, sis mil persones, set mil, però l'endemà vas a un altre que té menys habitants i hi ha cinc-centes persones. I després vas a Barcelona i fas una Sala Apolo, però també vas a un festival... M'agrada tocar a molts llocs diferents, no m'agrada dir: "Ai, només faig festivals o només faig sales..." Aquest any faig moltes festes majors i molts festivals perquè m'agrada, i a final d'any també faré sales.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Només un? És que tinc molts records molt bonics... Per exemple, la primera cançó que vaig fer, que va ser una mica de dir: "Uau, puc fer cançons!" Recordo aquella nit, de posar-me al llit i sentir com una tranquil·litat, de dir: "Puc fer-ho". Després, també va ser molt bonic el meu primer concert a l'Heliogàbal, perquè va ser molt impactant veure gent cantant les meves cançons.

I quin record voldries oblidar?

— A veure, deixa'm pensar-hi una mica... Bé, mira, potser et diria una cosa que m'ha passat algun cop: tenir problemes en algun xou, estar a l'escenari i no poder controlar el que està passant, perquè allà només pots tirar endavant, seguir i cantar, i que les coses vagin malament.