Judit Neddermann: “M’agradaria creuar la frontera de la música catalana”

REW

<<

“A casa, la mare posava música constantment, ens reunia a les tres germanes i ens posàvem a ballar”. Aquest és el primer record que li ve a Judit Neddermann quan pensa en la seva infància a Vilassar. Si ha de triar una cançó ho té claríssim: Simple days de Babyface. “Quan necessito animar-me encara l’escolto, em recorda la llar, l’essència”. La seva mare -musicoterapeuta i professora de guitarra- va marcar-la. “És una dona molt inspiradora! Quan jo era petita, tenia un grup de música i les tardes de dissabte assajaven a casa a tot volum, a vegades fins i tot venia la policia municipal”. La Judit ho explica entre rialles. El seu pare, empresari, també és un gran aficionat a la música. “Ara és ell qui té un grup de rumba: la Sant Pau Rhum Band”.

Amb aquests antecedents, no sorprèn que amb 13 anys comencés classes de cant i guitarra clàssica. “Ho vivia com una cosa normal, com anar al col·legi”, diu. Als 16 anys estudiava a l’institut de Mataró i baixava a Barcelona a fer classes al Taller de Músics. “Això em va fer madurar i espavilar-me. Tenia claríssim que volia estudiar el grau superior de música, que em volia dedicar a això i que tindria feina. He dedicat moltes hores i molts anys a la meva formació”, reivindica. A bana del seu projecte en solitari, fa deu anys que és la vocalista dels Gramophone Allstars, dirigeix la coral de Vilassar i també dona classes particulars. “Podria viure només de la meva música, però tot el que guanyo ho inverteixo en el meu propi projecte. Pago bé als músics!”, exclama.

PLAY

>

Amb el bagatge de tres discos, Judit Neddermann ha aconseguit fer-se un nom entre les cantautores catalanes. Tant a Tot el que he vist (2014) com a Un segon (2016) abunden les cançons amb pinzellades autobiogràfiques. Parla d’emocions i d’amor a la família, a la parella, a les germanes... “Podria dir el moment exacte i el perquè de cada cançó perquè són molt íntimes, moltes han sigut com una catarsi. M’han fet plorar”, confessa. Aquest mateix fil es pot estirar a Nua (2018), el seu tercer disc, en què es despulla... metafòricament i també literalment. “A la portada surto nua, volia que fos així. Em vaig sentir molt còmoda amb la sessió de fotos. A mi m’agrada el nu, que no hi hagi res afegit, i això val tant per a la música com per a les persones”.

En aquest treball, la Judit Neddermann artista també s’ha fet gran. “Ja no tinc cap por, he fet aquest dic molt relaxada. És el que jo soc, ni més ni menys. Nua és el primer treball que em representa, en què mesclo pop i folk i una mica de jazz. He volgut que sonés mediterrani, però també té alguns sons del Brasil, m’encanta la world music ”. Les emocions tornen a tenir un paper preponderant, però ara han anat a més. “Amb aquest disc m’he entès a mi mateixa, no mirar tan endins, sinó mirar a fora i denunciar el que no em sembla just. Però, igualment, tot parteix d’una emoció forta”, confessa. Un exemple és la cançó No volem més cops. “La vaig començar quan va passar allò de l’Ester Quintana, el 15-M i el documental Ciutat morta. Però es va quedar a mitges. Amb l’1-O la vaig acabar. Desgraciadament, tenia material de sobres”.

FF

>>

A molts artistes els costa mostrar públicament les seves opinions polítiques. No és el cas de Judit Neddermann. “Fins ara no m’havia posicionat, però aquell dia ho va canviar tot, com a altaveu més gran o més petit, em semblava lògic sumar-m’hi. Jo no posaré la meva música al servei de la independència, però el dret a decidir em sembla fonamental, si no el permets estàs violant un dret bàsic. I si algú deixa d’escoltar la meva música per això, doncs mira... Ara bé, també em sembla tristíssim la gent que ha deixat d’escoltar el Serrat pels seus pensaments polítics. Per sort, la música té aquest poder, que pot emocionar a tothom, sigui del partit que sigui”, reflexiona. “Potser per això en faig, perquè uneix tothom ni que sigui per un moment”.

Últimament, Neddermann escolta molt Natalia Lafourcade, Jorge Drexler, John Legend i Lianne La Havas. També està preparant la presentació de Nua al festival Strenes de Girona (13 d’abril) i a la sala Luz de Gas de Barcelona (4 de maig). “Catalunya és un país petit però té un circuit de festivals molt bons. Jo no paro, ara em venen mesos amb molts bolos. Em sento afortunada de tocar en directe, de pensar que ve gent a escoltar les meves mogudes, històries que he sanejat a través de la música”. Els seus plans de futur es resumeixen a seguir creant i anar a tocar cada cop més lluny. “M’agradaria creuar la frontera de la música catalana. Quan venen a Barcelona cantants de Cap Verd o del Brasil jo les vaig a veure. A mi m’agradaria tocar on sigui, encara que canti principalment en català, perquè també m’estic treballant molt el meu propi estil”.