El Juanito del Poble-sec

Dossier Joan Manuel Serrat: sis dècades de cançons Desplega

1

El Juanito del Poble-sec

2

Club de fans de Joan Manuel Serrat

3

Serrat en boca d’altres

4

Serrat concert a concert

BarcelonaVaig créixer escoltant històries en diminutiu. L’Isaquito, el Paquito, el Juanito… sempre històries de carrer. Sempre explicades per l’àvia. Sempre al Poble-sec. Vaig trigar un temps a entendre que un d’aquells nens de les històries era el mateix que sonava al cotxe quan els pares posaven música. “El Juanito Serrat, el fill de la senyora Ángeles”, deia l’àvia. Tampoc sabia aleshores que el “senyora”, en realitat, s’havia de col·locar davant del cognom. La meva família vivia al 109 del carrer Poeta Cabanyes. La del Serrat dotze números més avall. Les dues en cases amb poc espai i molta gent. En un barri de perdedors de la guerra. I amb un carrer sense cotxes però sempre ple; de pilotes botant cap al Paral·lel i cadires a les portes de casa. Ple de converses de mares i de jocs de nens. 

“El meu carrer és fosc i tort, té gust de port i nom de poeta. Estret i brut, fa olor de gent i té els balcons plens de roba estesa”, va cantar Serrat. Avui ell i la resta de nens amb qui jugava han marxat a altres barris i ciutats. El carrer està asfaltat i fa molt de temps que hi passen vehicles. Però el número 95 conserva la memòria amb una placa que recorda que allà, el 27 de desembre de 1943, hi va néixer un dels grans cantautors que ha donat Catalunya. 

“Acosteu-vos més, hem de posar-nos més junts”. És desembre del 2022. El grup intenta fer-se una foto al mig del carrer. Passa una furgoneta. Tornem a intentar-ho. Un taxi. “Quant dura això de les fotos?”, protesta l’Amparo. Bé, ells li diuen Amparín. Vivia al número 99. Una ambulància. “Mira, això sí que és adequat per a la nostra fase”. Tots riuen. Són al carrer on van créixer. Menys de 20 números van separar la seva infància. Ara se segueixen veient en un sopar que fan una vegada a l’any i on no falla mai Joan Manuel Serrat. "Sempre parlem del mateix. De la infància, de les anècdotes del barri, dels seus personatges", expliquen. I com la definiu, la infància?, pregunto. Podria semblar que la resposta és difícil, que requereix una explicació llarga. Però l’Alfredo ho resumeix a la perfecció: “No teníem res i ho teníem tot”. 

La senyora Ángeles

“I jo que m'adormia entre els teus braços, amb la boca enganxada en el teu pit”. Així comença la cançó de bressol que Joan Manuel Serrat va escriure a la seva mare. “Una manya de caràcter”, diuen els veïns de Poeta Cabanyes. “Molt maca. Màgica. Forta i enèrgica”, afegeixen. Va néixer a Belchite, a l’Aragó, i li va tocar la pitjor loteria: que la guerra convertís casa seva en una zona de front. Els franquistes van matar primer els seus oncles. Després el seu pare. Després la mare. Ella va sobreviure perquè havia marxat del poble. Formava part de les joventuts socialistes i estava ajudant a moure nens cap a zones republicanes. Va saber que la guerra havia acabat quan era a Vall-llòbrega, al Baix Empordà. Els germans també havien mort. No tenia enlloc on tornar perquè a casa no hi quedava ningú, i va decidir marxar cap a Barcelona. Allà és on va conèixer un home de la CNT, de nom Josep i de cognom Serrat. Era vidu i tenia un fill. Es van enamorar i no va passar massa temps fins que es va quedar embarassada. Un nen a qui van posar Joan Manuel. 

Fa un temps, en una entrevista a la ràdio, ell mateix em va explicar que conservava intacte un record de desconcert i dolor. Una escena que es repetia a la cuina en dies assenyalats. La de la seva mare plorant, mentre netejava plats o pelava patates. I deia: avui fa tants anys que van afusellar la teva àvia. 

De vegades, les històries de la meva àvia incloïen també afusellaments. Vivia a tocar de Montjuïc i deia que se sentien els trets. Explicava el record de la seva mare sortint a cridar sempre la mateixa paraula: "Vergonya, us hauria de fer vergonya!" Es veu que sovint venien oficials i demanaven que sortís l’home de la casa. El problema és que no n’hi havia cap. La seva mare havia tingut set fills. Sis nenes i un nen, que era el més petit de tots i en aquell moment tenia uns 8 anys.

A les dues cases –la del Serrat i la del meu pare– es va parlar obertament de la guerra. Però no era habitual. Al barri, alguns no van saber fins als 17 o 18 anys que els pares havien lluitat a la Batalla de l’Ebre. “Es va imposar el silenci, la majoria no sabíem tot el que havia passat”.

Un carrer com a pati de jocs

“Tenía una casa sombría, que madre vistió de ternura”, va cantar Serrat a Mi niñez. La casa era un entresol d’uns cinquanta metres quadrats on hi havien arribat a viure sis persones, i a dormir –encara que sembli impossible– gairebé vint. “Aquí tothom es va dedicar a pencar per sortir del forat. En aquell carrer hi havia de tot i alguns patien per sobreviure”, diu l’Eduard, del número 93. “És veritat –afirma el Paco–, però no vaig tenir mai la sensació de créixer en un barri que fos pobre. Al revés, tenia tot el que necessitava”. I és que tenien amics, i jocs. De regals no se’n feien, o no com ara. Però ho van suplir amb imaginació. Van convertir la placeta de dalt en un camp de futbol i una taula de ping-pong en un circuit en miniatura de bicis. 

“Al Juanito li encantaven les bicicletes –explica el Paco–. De petit retallava les notícies de la Vuelta a Espanya i n’acabava fent un àlbum”. I recorda com si fos avui l’estiu que es va inventar unes Olimpíades. “Era el 56, s’estaven celebrant els Jocs Olímpics de Melbourne, i ell va decidir que havíem de fer-ho també al barri”. “S’havia de córrer, saltar, proves d’atletisme, hoquei… de tot”, expliquen. El meu pare afegeix després: “Ell no corria, ens feia córrer a nosaltres. Això ja demostra el seu lideratge”. Tots riuen. Relaten com els partits de futbol duraven hores i les mares els cridaven per tornar a casa. “És que jo un dels records que tinc més vius de la senyora Ángeles –diu l’Eduard– és veure-la al balcó cridant: «Juanitooooo»”. 

La nostàlgia de Sant Joan

“Un vespre quan l'estiu obria els ulls, per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer damunt un pam de sorra s'alçava una foguera per Sant Joan”. És l’inici d’una cançó de Serrat que relata amb nostàlgia la nit del 23 de juny. El meu pare sempre m’ha explicat que la celebració era també un repte de barri. Cada cantonada intentava fer la foguera més grossa. I com que estava prohibit, part del joc era amagar la llenya a les clavegueres perquè la policia no la trobés. “Els guris, els guris”, era la contrasenya per avisar que hi havia agents a la zona. Aleshores qui havia baixat a amagar llenya s’havia de tancar a la claveguera fins que marxessin. 

“Malgrat coses com aquestes, era molt bon nen”, diu la Lola. Tots asseguren que és qui treia més bones notes. “Crec que a casa seva no van pagar mai ni un duro per estudiar perquè sempre tenia beques”, diu l’Eduard. A ell, precisament, el Serrat li donava classes de matemàtiques. “Em donava una lliçó per fer i em deia que ell era a l’habitació del costat si necessitava alguna cosa”. És aleshores quan va escoltar-lo per primera vegada amb una guitarra. 

No van pensar mai que es faria famós. El van veure per primera vegada en concert quan el van convidar a un recital amb els Setze Jutges. “Era l’últim mico en aquell moment, però la veritat és que feia il·lusió veure’l allà a l’escenari”, diu el Jordi. 

A la seva mare, en canvi, no li va fer gaire gràcia que el nen volgués ser artista. Havia anat ja a estudiar peritatge agrícola a l’Escola Industrial de Tarragona i li esperava un futur segur i tranquil. “Però li va passar de pressa. La recordo entrant a casa emocionada i dient-li a la meva mare: «No sabes lo que hizo ayer, precioso»", explica la Conchi. 

Ells van anar perdent el contacte. Tots van marxar a estudiar, a treballar, a començar noves vides. Ho relata el mateix Serrat a la cançó Per Sant Joan. “Els anys m'han allunyat del meu carrer i s'han perdut aquells companys de jocs, el bo i el que fa nosa, com si qualsevol cosa, sembla que tot s'hagués cremat al foc de Sant Joan”. 

Els sopars de l’Aquilino

L’Aquilino va morir fa uns anys. Però és qui va muntar els sopars per recuperar els amics d’infància. El Serrat hi va sempre. El meu pare diu que és el que menys ha canviat de tots. Els hi ha reservat a tots entrada per al concert de comiat del Sant Jordi, i tots són conscients que serà emocionant també per a ells. “En certa manera, és un comiat del nostre Poeta Cabanyes”. 

El carrer ha canviat, també han canviat ells. Des de les Olimpíades i les nits de Sant Joan al Poble-sec fins al concert del Sant Jordi han passat moltes coses. Han passat casaments i divorcis. I nous casaments. Hipoteques i fills. Alguna operació. Fills que ja no hi són, nets que arriben. Papers invertits que els han fet cuidar les mares que els van cuidar a ells. Pel mig, en definitiva, ha passat la vida. Ho celebraran al Palau Sant Jordi i tenen previst recuperar aviat un dinar. Sí, els sopars ara són dinars. Coses de l’edat. I li dieu Serrat?, pregunto. “Esclar que no li diem així –em diu la Maite–. No ens passaria pel cap. Li diem Juanito”.