Ju: "He hagut de tenir molta paciència per poder recuperar la fertilitat creativa"

BarcelonaJudit Puigdomènech (Gurb, 1992), més coneguda com a Ju, ha redreçat la seva trajectòria musical amb un pop de sensibilitat electrònica. Sis anys després de Bandera blanca (2018), i mirant de fugir de fórmules més convencionals, abraça influències que van de Billie Eilish a Maria Arnal per abordar temàtiques més profundes. Tot plegat queda palès en les cançons del disc Venus (Fanàtik, 2024).

La naturalesa més electrònica del disc influirà en l’estètica musical dels concerts, oi?

— Sí. La gira Entre la terra i el cel era més en acústica. En canvi, el directe de Venus l'hem plantejat amb una sonoritat més moderna, més electrònica, més del pop més alternatiu, tot i que conservant una part més càlida, més tocada en directe i amb bateria híbrida, perquè estar acompanyada de músics que interpretin en directe em fa sentir més recollida i arrelada.

Però mantindràs els filtres de veu, com al disc?

— Sí. De fet, hi ha moltes veus que estan harmonitzades en octava baixa, i sonaran així. Porto un teclista que es dedica a posar-me aquesta mena de filtres en el moment oportú, però, òbviament, també se sent la veu despullada. Hi ha un diàleg entre la veu pura i una veu una mica més electronificada.

Què és el que t'ha dut a fer aquest canvi?

— Sincerament, una cosa ben senzilla: la música que escolto sona una mica més així. Per exemple, la d'artistes com Billie Eilish i Björk. M'agrada sortir del que és més convencionalment correcte, i volia que el missatge s'acompanyés d'aquest tipus de so. Tracto la vulnerabilitat humana, però també hi ha un crit.

Efectivament, la vulnerabilitat és un dels eixos d'aquestes cançons, i l'entomes amb maduresa.

— Quan estic més realitzada, per dir-ho d'alguna manera, és quan puc expressar alguna cosa que em commou. Acabo de fer 30 anys, i als 30 anys s'espera que tinguis una vida idíl·lica, amb parella, amb gos... Això està molt bé, però potser tant equilibri i tanta estabilitat avorreixen, i necessites trencar amb això. No sé si és que només passa a la meva edat, o passa a totes, o em passa a mi i prou.

El contrast entre el sentiment de vulnerabilitat i un de reafirmació potser està condensat en un vers de la cançó Dolça fantasia, quan dius: "Jo no et prometo ser la noia amb qui tu somies".

— Jo no et prometo ser la noia amb qui tu somies perquè segurament tu tens un ideal al cap, per més que jo pugui apropar-m'hi potser per aquesta aparença dolça. De fet, soc una persona una mica estereotipada, en el sentit que responc una mica al cànon de la noia rossa amb els ulls blaus, dolça, que no genera problemes. És com dir-li: no t'asseguro que jo pugui ser aquesta noia que tu idealitzes; al contrari, tinc molta moguda interna i soc una tia intensa, i m'agrada sentir coses a la vida. Per tant, no t'esperis la tranquil·litat i l'equilibri que tu busques.

Per arribar a les cançons de Venus què ha hagut de passar?

— Doncs mira, per circumstàncies de la vida vaig haver de fer una aturada de tot el que estava engegat, no només de la música, sinó també d'altres vies que havia trobat per anar fent. Ha sigut un procés llarg en què he hagut de tenir molta paciència i molta calma per poder recuperar la fertilitat creativa. Per això el disc es diu Venus. Es tractava de buscar una nova fertilitat després d'un període de no productivitat.

¿Tens el propòsit que la música que sigui el centre de la teva vida o és complicat?

— La música la portaré sempre dins. És a dir, tant si ha de ser el meu centre de la vida com si no, en el meu interior la porto molt al centre. Que es doni l'oportunitat o no per viure'n ja és una altra història, però des de petita moltes de les meves vivències estan sempre acompanyades d'alguna música.

Aquest retorn discogràfic coincideix amb un context musical que és favorable a la proposta que fas.

— Sí que en forma part, el que passa és que potser no és ben bé com la música més comercial. En aquest sentit, amb el productor hem fet un treball important d'ajustar-nos a un so més modern, però buscant una sonoritat més alternativa d'acord amb les temàtiques de les cançons, que són més profundes. Si volgués fer alguna cosa molt comercial, probablement s'acompanyaria d'una altra manera.

Amb el productor, el Joan Borràs, us coneixeu de fa molt temps. Tots dos vau passar per l'Escola de Música de Vic.

— Ens coneixem des de fa molt temps perquè els nostres pares eren molt amics. Agafaven la caravana i anàvem a acampar plegats. Ell era un gran teclista i a mi m'agradava molt cantar, fer melodies i crear coses.

Per cert, les cançons de Venus neixen de composicions de piano, oi?

— Sí, sobretot de composicions de piano, però també provant coses amb l'Abbleton Live a l'ordinador. En el fons, les cançons tenen un punt de clàssica perquè vaig estudiar a l'escola de música clàssica. Hi ha un color clàssic i molt modern alhora.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Més que un bon record és una sensació molt agradable i molt plena, quan a l'estiu agafàvem el cotxe amb els meus pares i ens n'anàvem de vacances. En el trajecte posàvem Albert Pla, que llavors no m'agradava gens. Posàvem La sequia, la cançó aquella de "tinc paper de vàter enganxat al cul", i pensava: però quina cosa més ordinària i horrible. Aleshores jo escoltava artistes americanes, i me n'encantava tota la brillantor, la bonicor i aquesta cosa de popstar. I escoltava l'Albert Pla i pensava: però què passa aquí a Catalunya? No entenia res. Tot va canviar quan vaig entendre el concepte. Més endavant, quan estudiava a Barcelona, amb els companys de pis ens posàvem Albert Pla després de dinar. En qualsevol cas, el record que en tinc és que eren vacances, que hi havia tranquil·litat i alegria.

I un record que t'agradaria oblidar, també relacionat amb la música? O una mala experiència?

— No sé si voldria oblidar cap record relacionat amb la música.