La joventut que balla a l’Apolo des de fa 75 anys

Explicar els 75 anys d’història de la sala Apolo no és una tasca fàcil, i menys quan hi ha poques imatges d’arxiu i l’encàrrec és el de no fer un avorrit documental amb bustos parlants. Però esclar, Marc Crehuet mai no faria una cosa així i, al final, el que li ha sortit és un mockumentary, és a dir, aquell tipus de documental que fa riure però que acaba captant l’essència d’allò que explica molt millor que un film farcit de dades, entrevistes i veus en off. Perquè l’Apolo ha estat sempre un lloc on la gent ha anat a divertir-se -al parc d’atraccions, amb les orquestres de mambo, amb les sessions de DJ o amb els concerts de música indie -, i això costa de mostrar amb un to historiogràfic. Com es pot explicar, doncs, què és i què ha estat l’Apolo? Crehuet ha tingut la pensada de recuperar els personatges de Pop ràpid, encarnats pels mateixos actors, al voltant d’un protagonista, el Fede (Francesc Ferrer), que és qui se suposa que està fent el documental. Mirarem de no fer espòilers.

“La pel·lícula és un encàrrec de l’Alberto Guijarro [director de l’Apolo], ja que per celebrar el 75è aniversari de la sala volien fer llibre, exposició i documental. Se’m va acudir recuperar els personatges principals de Pop ràpid i fer com una mena d’ alter ego meu, exagerat, evidentment caricaturesc, que va passant per diferents idees sobre com fer el documental”, és a dir, dubtant, com Crehuet. “Vaig pensar també que tots, els espectadors o usuaris anònims, som una mica protagonistes de la sala, i vaig centrar-me en la meva generació”. Una generació que ronda els 40 anys i que no acaba d’acceptar que s’està fent gran, però una generació, també, que gràcies a l’Apolo va viure l’auge de la música electrònica i un bon grapat de concerts. “Hem anat creixent amb els canvis musicals de la sala”, explica el director, que posa en el film una inevitable càrrega d’experiència viscuda en primera persona que trasllada als personatges. Crehuet, que no vol un malentès com el que va protagonitzar Wismichu al festival de Sitges, vol deixar molt clar que qui esperi un documental amb moltes dades se sentirà decebut: “Això és clarament una altra cosa”. Gairebé un no-documental, de fet. “És més aviat la meva pel·lícula d’homenatge a l’Apolo que no pas el documental de l’Apolo. Crec que la broma s’explica des del principi i dubto que hi hagi gent que es pensi que és seriós”.

La mare del Fede

Crehuet, però no renuncia a explicar la història de la sala, i per a això ha comptat amb la inestimable ajuda d’Eva Espinet, autora del llibre commemoratiu Apolo: 75 años sin parar de bailar (Comanegra). “A excepció d’algunes imatges en concret, com les d’ El alegre Paralelo, que ens van costar d’aconseguir, la resta va ser més fàcil, perquè ella ja havia fet la recerca i de fet figura com a documentalista de la pel·lícula”. I més enllà del material d’arxiu, també s’expliquen les generacions anteriors a través de la mare del Fede (una brillant Mercè Arànega) i de la meravellosa història de l’avi (no us la perdeu). “La Mercè estava treballant amb el Francesc Ferrer en una obra de teatre i tenien molta complicitat”. Sorprèn com Arànega encaixa en l’elenc de Pop ràpid, “tot i les burrades que diu el personatge” o, potser, precisament per això. Crehuet, que ara dirigirà quatre nous capítols de Benvinguts a la família, s’ha quedat sempre amb les ganes que Pop ràpid superés el seu estatus de culte, “però al final també està bé que sigui underground”. El problema de continuar-la ara seria d’agendes, perquè Alain Hernández, Francesc Ferrer, Miki Esparbé, Anna Bertran i Betsy Túrnez tenen molta feina. “ Pop ràpid i El rei borni van coincidir amb aquest auge. No dic que sigui causa-efecte, però sí que va coincidir en el temps”, afegeix el director, que estrena Apolo. La juventud baila el dissabte 27 d’octubre al festival In-edit.