La jota vol ser Patrimoni de la Humanitat

TortosaQui aquest estiu hagi viscut una festa major a qualsevol poble de les Terres de l’Ebre deu haver constatat que la jota és una dansa i una música viva i arrelada a les comarques del sud del Principat. “La gent balla la jota espontàniament. Passa en pobles com Paüls o Benifallet i en tants llocs més. En alguns casos, fins i tot, es balla durant hores, com un ritual. És una expressió que pot adoptar formes molt diverses: va des d’un toc de dolçaina fins a concerts de banda i xaranga, passant per cants improvisats acompanyats d’una rondalla”, explica Arturo Gaya, professor de l'Aula de Músiques de la Terra de la Casa de la Jota de Tortosa i cara més visible del grup de música tradicional i popular Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Per aquesta vivesa, precisament, Catalunya és una de les quinze comunitats de l’Estat que s’han sumat al procés per impulsar la jota com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco. És una proposta de candidatura que va sorgir com a iniciativa de l’Academia de las Artes del Folclore y de la Jota de Aragón l’any 2018 i que el govern espanyol va fer seva amb la condició d’integrar-hi més comunitats. "La jota és una expressió de cultura popular que abasta moltes variants i un territori amplíssim, gairebé tota la Península. Fins i tot a Andalusia, on ha quedat eclipsada pel flamenc. I també la trobem a les Balears i a les Canàries. Per tant, té sentit sumar-hi com més agents millor", explica Julio César Valle, coordinador i redactor de l'expedient de la candidatura. Ara bé, els terminis del procés són imprecisos, perquè hi intervenen variables de gestió de la Unesco que el ministeri de Cultura no controla. Així i tot, el calendari amb què treballa el govern espanyol preveu que l’expedient de la candidatura es lliuri al principi del 2024 i que al final del mateix any ja es pugui oficialitzar.

“Des de la direcció general de Cultura Popular ens encarreguem de coordinar i desplegar els treballs de recerca en territori català i fem d’intermediaris entre el ministeri i els agents del territori, principalment del sud. Ja hem rebut l’aval de la Universitat Rovira i Virgili i del Museu de les Terres de l’Ebre, per exemple”, explica Rosa Canela, antropòloga i tècnica de la Generalitat. De fet, les darreres setmanes Jordi Tresserras, professor de geografia i història de la Universitat de Barcelona, com a president del Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics (ICOMOS) –entitat assessora de la Unesco– i membre assessor del Consell de Patrimoni coordinat pel ministeri de Cultura, ha engegat una roda de reunions amb grups de cultura popular i ajuntaments de l’Ebre per reforçar des de la base el suport a la candidatura.

En paral·lel a la rumba catalana

Aquest final d'estiu, el recorregut silenciós i discret de la candidatura de la jota ha coincidit amb la denúncia dels esculls que una altra música arrelada al país, la rumba catalana, troba per ser candidata a Patrimoni Cultural Immaterial. Segons ha denunciat la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, el ministeri els ha proposat que intercanviïn el gentilici catalana per espanyola per recollir adhesions d'altres comunitats autònomes. "Crec que és dos casos són diferents, perquè la rumba catalana sí que té unes especificitats úniques al nostre país. La jota està molt més estesa des del punt de vista geogràfic", assegura el folklorista Arturo Gaya. "Passa que durant anys molta gent ha associat la jota en exclusiva a l’Aragó perquè al segle XIX els aragonesos la van assumir com a música regional, al mateix moment en què la sardana esdevenia dansa nacional de Catalunya. I amb el franquisme, se'n va acabar fent una lectura simplista i folkloritzant a través dels Coros y Danzas de la Sección Femenina. Això va crear clixés territorials que distorsionen la realitat", afegeix.

Aquest estiu ha fet trenta anys que Gaya va començar a cantar jotes amb el grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i en aquestes tres dècades ha notat un canvi de percepcions respecte a la jota: "En els primers concerts que vam fer al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia de Barcelona hi havia la creença que a l'Ebre cantàvem jotes per veïnatge amb l'Aragó. Ningú pensava que també som veïns del País Valencià, on la jota està arreladíssima, i que al sud de Catalunya és una expressió viva que té idiosincràsia pròpia". Avui la jota també es relaciona amb naturalitat amb altres músiques, com demostra el Festival Eufònic de les Terres de l'Ebre, que el 2019 va programar A vore, un espectacle de Sònia Gómez i Carme Balagué que combinava jotes, dansa contemporània i música electrònica.

"Defenso que la jota entra terra endins des del Mediterrani. Fa uns vint anys vam actuar a Saragossa, prop de la basílica del Pilar, i davant el públic vam defensar que històricament la jota no ha baixat per l'Ebre, sinó que hi ha pujat. Alguns estudis asseguren que el recorregut de la jota és el mateix recorregut que va fer l'horticultura morisca a través del riu. I en això no vull dir que la jota sigui andalusina. De fet, potser és fins i tot anterior. És una música en la qual es poden identificar modes frigis i grecs, i això avalaria aquesta teoria", concreta Gaya. Una teoria de la qual els aragonesos són conscients, perquè a la plaça del Carmen de Calataiud, que ells mateixos consideren el bressol de la jota, hi ha una inscripció de ceràmica on es pot llegir: “La jota nació en Valencia y se crió en Aragón; Calatayud fue su cuna, a la orilla del Jalón”.

Els avantatges de ser patrimoni immaterial

Què aportarà el reconeixement de la Unesco? És una de les preguntes que Julio César Valle, com a coordinador de l'expedient, ha de respondre sovint. "D'una banda, ens servirà per difondre la complexitat d'aquesta expressió de cultura popular, que inclou música, dansa, vestuari, instruments i rituals socials de tota mena. També ajudarà a implementar mesures reparadores per revertir els riscos que corre la jota: la consideració negativa d'una societat que l'entén com un element caduc, la pèrdua d'especificitat motivada per la globalització cultural, la falta de relleu generacional o la progressiva desaparició d'espais d'expressió", diu Valle. "Benvingut sigui el reconeixement si serveix perquè se'n parli i atregui l'interès de la societat. Però sobretot cal que la jota continuï sent una dansa viva i popular, que no quedi relegada a una simple vitrina de museu com a element fossilitzat", conclou Arturo Gaya.