Josep Carreras: "Espero que la leucèmia sigui una malaltia curable en tots els casos"

Badalona"Hem de vèncer aquesta malaltia. M'agradaria veure-ho", diu el tenor Josep Carreras (Barcelona, 1946). Som en una sala de l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), a Badalona, convocats per parlar del concert que el tenor protagonitzarà al Festival Castell de Peralada el 3 d'agost. Abans de les preguntes dels periodistes, explica que ha passat el covid dos cops, "però ja vacunat" i sense complicacions. "Si no hi ha febre, les coses són menys complicades", assegura. Ja fa 35 anys que li van diagnosticar leucèmia i 34 que va crear la fundació a través de la qual ha canalitzat la recerca en malalties oncològiques de la sang. "Confio, i espero i desitjo, que la leucèmia sigui una malaltia curable d’aquí no gaire temps en tots els casos, i ho aconseguirem, segur, però saber quan és impossible", explica amb la veu ferma.

"Vaig passar moments durs, com podeu imaginar, però que el resultat sigui aquest –diu assenyalant l'institut–, aquesta empenta i determinació per intentar ajudar els malalts que pateixen la mateixa malaltia que he passat jo, és un repte per a mi. La meva carrera ha sigut la meva vida. Soc feliç quan trepitjo l’escenari. El so de l’orquestra et dona una xutada d’adrenalina. La fundació és una altra cosa. La satisfacció que et dona saber que un pacient de set, vuit o nou anys ha vençut la malaltia gràcies al tractament, cap teatre del món, cap director d’orquestra ni cap producció d'òpera te la dona".

A Peralada, Carreras cantarà "un repertori amable" amb la soprano croata Martina Zadro i l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per David Giménez. Hi haurà "una mica d’òpera, evidentment cançó catalana i cançó napolitana i potser una sorpresa", que no vol avançar. Sí que avança altres projectes, com una actuació a l'Auditori Josep Carreras de Vila-seca a la tardor i un concert a Tòquio el gener del 2023 amb Plácido Domingo, que serà un homenatge a Luciano Pavarotti. És inevitable, doncs, recordar Els Tres Tenors, aquella aliança artística entre Carreras, Domingo i Pavarotti pensada per "fer un concert tots tres junts amb motiu del Mundial de futbol d’Itàlia el 1990" i que va tenir continuïtat i èxit com a fenomen pop. "Va ser una experiència afortunada, i amb la sort que la personalitat de cadascun de nosaltres era molt diferent, tant en l’aspecte vocal com físic o en l’acostament al públic. L’audiència va comprendre aquesta química i va fer que fos una cosa bastant fora del normal. Altres tenors, per qualitat, i tant que ho podrien fer, molts, però també s’ha de tenir la determinació, les ganes i qui t’empenyi a fer-ho, i això no s’ha donat", considera el tenor barceloní.

Cantar novament a l'Arc de Triomf

"Mai havia pensat que arribaria als 75 anys cantant. A mi em donaven sis mesos uns entesos de la ràdio... i han passat 52 anys; no està malament –diu–. No sé quants anys més cantaré, si podré cantar un parell d’anys o no. Depèn de com em senti dins de les meves possibilitats vocals, i mentals també. Perquè una cosa és anar a Peralada, a prop de casa, i una altra anar a Turquia, als Emirats, a Tòquio o als Estats Units; és un altre esforç mentalment". No prepara encara l'últim concert, però espera que pugui ser ell qui decideixi quin serà i quan. Li agradaria que fos a l'Arc de Triomf, a Barcelona, on va cantar el 1988 quan va tornar de Seattle, on havia rebut el tractament contra la leucèmia. "Espero que ho puguem fer, malgrat que hi hagi la senyora Colau. Jo vaig dir-ho a La Vanguardia en una entrevista fa uns mesos, i de seguida des del consistori em van dir: «Senyor Carreras, quan vulgui, de la manera que vulgui». Es va posar a la meva disposició", assegura.

La conversa amb el tenor és distesa. Entoma amb naturalitat la curiositat de la premsa sobre diferents qüestions. Per exemple, Rosalía. "Sé que té molt d’èxit a tot el món. Molt orgullós que sigui catalana. L’he sentit potser en un disc a la ràdio, però no per poder jutjar el que fa", diu. Sobre la relació de la lírica amb el pop, i recordant duets com el que el tenor va fer amb la cantant nord-americana Diana Ross, Carreras, murri, assegura: "Els artistes pop volen que nosaltres ens adaptem perquè, ho vulguis o no, ens podem adaptar perquè les nostres condicions ens ho permeten. Ells no poden adaptar-se a la nostra. Jo no li puc demanar a Diana Ross que cantem el duet del primer acte de Madame Butterfly. Ens hem d’adaptar, i ho fem".