Jorge Drexler: «'Cantautor' és una paraula que no m'agrada: sona com 'choripán'»

BarcelonaJorge Drexler (Montevideo, 1964) viu la música com una lluita contra la repetició i la rutina. Després de construir tot un disc amb guitarres, Salvavidas de hielo (2017), publica Tinta y tiempo (Sony, 2022), en què desplega ara un arc de Sant Martí de pop il·luminat amb arranjaments orquestrals. L'àlbum inclou una col·laboració de C. Tangana, resposta a la que Drexler va fer a El madrileño i que va tenir com a apèndix la participació del músic uruguaià en alguns concerts de la gira Sin cantar ni afinar. "El de C. Tangana és el millor concert que he vist en molt de temps i el millor que veuré fins que n'hi hagi un altre que em torni a fer esclatar el cap, com l'American utopia de David Byrne. El que fa el Pucho és trencar el concepte del concert i fer un pla seqüència que és una festa", explica Drexler.

Vas començar la gira de Tinta y tiempo a Girona el 22 d'abril. Quines sensacions vas tenir?

— Va ser preciós. Les estrenes són complicades perquè toques un repertori amb moltes cançons que la gent no coneix, però hi havia moltes ganes de retrobament.

Va ser el teu primer concert amb públic sense mascareta, oi?

— D'alguna manera, Tinta y tiempo és un disc que parla d'aquell divendres 22 d'abril. Vaig començar a escriure durant la pandèmia fent una crònica: mascaretes, por, solitud, la ciència, els prejudicis, les supersticions... I quan va començar a sortir la llum al final de l'horitzó vaig pensar: "De debò vull anar pels escenaris cantant sobre la mascareta quan la gent ja no en dugui?" Vaig decidir que no, que faria un esforç per escriure una altra cosa: en comptes de narrar el que passa, explicar el que trobes a faltar. Per això el disc ha acabat sent tan acolorit, perquè volia que no sonés a l'escassetat social i emocional de la pandèmia. Li vaig dir al productor: "Vull que soni car!"

I hi vas posar una orquestra, l'Orcam.

— Sí, una orquestra pública. Li havien quedat tres dies lliures i ens va oferir un tracte molt privilegiat. I sí, sona car. De fet, és car perquè als músics cal pagar-los.

Un bon contrast respecte a l'austeritat conceptual del disc anterior, Salvavidas de hielo.

— Tinc una por gairebé fòbica a la repetició. No ho acabo d'entendre, ni tan sols n'estic orgullós; tampoc me n'avergonyeixo, perquè m'agrada no repetir-me. Hi artistes com João Gilberto que sempre fan les mateixes cançons, el mateix disc, el mateix so. I m'encanta! Però després hi ha camaleons com Caetano Veloso o David Bowie, que van canviant tot el temps, o els Beatles, que són la meva gran escola i que trencaven tots els costums. Quan vaig arribar a Espanya em deien cantautor, que és una paraula que no m'agrada: sona com choripán, com gomaespuma...

Com sociopolític...

— Sí, són paraules lletges. Molts dels meus referents pertanyen a la cançó d'autor i estan contents amb la paraula, però jo no. Com que m'havien encasellat com a cantautor, vaig anar cap a l'altre extrem a investigar amb software de música electrònica per fer cançons... i després vaig tornar a canviar. Intento estar en moviment, que no m'agafi el caçador. Crec que això em ve del meu pare, que va néixer al Berlín de Hitler i tota la vida va tenir la sensació que estava fugint d'alguna cosa.

El teu pare va aconseguir sortir d'Alemanya el 1939, oi?

— Sí, molt tard. Van passar la Nit dels Vidres Trencats a Berlín [el pogrom nazi contra els jueus del 9 de novembre del 1938]. Quan van anar a buscar visats, l'únic país que els donava era Bolívia, tots els altres països, inclosos l'Uruguai i l'Argentina, havien tancat el consolat, un acte històricament vergonyós que sovint oblidem. Després ens agrada assenyalar com altres tracten els refugiats, però oblidem el que hem fet nosaltres.

El teu pare, quina llengua tenia?

— L'alemany. Els jueus alemanys parlaven poc ídix; el coneixien però tenien una vocació de ser alemanys tan gran que el meu avi alemany va morir a l'Uruguai trist perquè jo no parlava l'alemany. A mi també m'hauria agradat parlar l'alemany, però el pare al principi va estar molt dolgut amb Alemanya; després va tenir una reconciliació meravellosa, però ja era tard per a mi, perquè jo ja era adolescent. És un procés molt complex. Aquesta por es queda literalment en el codi genètic de l'univers: jo tinc això, ho veig als meus fills. I quan veig un conflicte com el d'Ucraïna evidentment penso que els nets d'aquests nens tindran marca. És tan dur...

Miguel Bosé explicava que la seva mare no el va deixar aprendre alemany perquè ella associava la llengua a l’ocupació alemanya de Milà.

— Ho entenc, però no ens hem d'enfadar amb els idiomes; és com enfadar-se amb una cadira. És una eina. És com enfadar-se amb un piolet perquè va matar Trotski; a més, el piolet pot servir per pujar una muntanya meravellosament. El cinema nord-americà ha fet un trist favor a l'alemany. Cada cop que apareix en una pel·lícula és perquè el parla una persona autoritària. És un dels idiomes més meravellosos que hi ha, però han fet que ens soni autoritari.

Amb quina cançó de Tinta y tiempo vas adonar-te que podies tenir un disc?

— La primera que vaig acabar va ser El plan maestro, i amb ella vaig veure que podia sortir un disc. És una coautoria amb la meva cosina astrofísica Alejandra Melfo, que va escriure la dècima que canta Rubén Blades. És la història de la invenció de l'amor, perquè l'amor també va ser inventat i va resultar ser una bona estratègia de supervivència. Els dinosaures que van sobreviure al meteorit del Yucatán van ser els que tenien cura dels seus ous. Va resultar que encapritxar-se amb la progènie és millor que deixar-la anar i que s'apanyi sola. Aquest acte d'amor salva una espècie; quina imatge més bonica, no? L'amor és un bon pla. A més de ser una bona estratègia de supervivència, va ser una estratègia evolutiva excel·lent. En el moment en què dues cèl·lules barregen els seus genomes, el potencial de mutació i, per tant, d'evolució, és exponencialment més gran que si simplement fas un clon de tu mateix.

Què significa per a tu Rubén Blades?

— És un referent particularment poderós. En llengua espanyola, Rubén Blades és l'artista més complet de la cançó en el sentit que no deixa res de l'experiència fora. No deixa fora el ball, ni el cos ni el sexe. A més, parla de l'amor, però els seus personatges són tridimensionals; i a sobre té una capa narrativa d'idees. Ho té tot: idea, emoció i cos. Hi ha gent que escriu cançons amb unes idees increïbles i plenes d'emocions, però que considera el ball com una mena d'activitat innecessària. Tanmateix, no cal que els artistes siguin complets perquè m'agradin. Per exemple, admiro Radiohead, que són idees amb una emoció realment molt monocroma; és gairebé el reflex del dia plujós en què viuen permanentment. I el reggaeton és tot cos, tot físic, i el trobo al·lucinant; tinc molta admiració per aquest patró rítmic, però em fa ballar més quan apareix un paio com Residente, de Calle 13, que en comptes d'estar dient qualsevol burrada, juga amb les paraules i diu amb empatia "Atrévete-te-te, salte del closet" que "tú viniste amazónica”.

¿Has sentit el rap en què Residente li canta les quaranta a J Balvin?

— Em fa pena quan es barallen els col·legues. El món està ple d'enemics dolents, molt dolents, com per enemistar-se amb els companys. S'ha tornat de moda insultar a les xarxes socials, i saps què passa? Tinc una experiència amb els pogroms, i la turba enfurismada fa coses molt desagradables. Jo soc del Peñarol, i quan era un nano, els jugadors del River Plate, l'equip argentí de futbol, estaven una nit en un hotel prop de casa, a Montevideo. Els nanos del barri vam muntar una turba infantil per anar a picar-los la cassola, per molestar-los, perquè no descansessin; em va semblar una idea excel·lent. Llavors vaig entrar a casa per agafar una cassola i el meu pare em va preguntar: "On vas amb una cassola?" "A l'hotel perquè no dormin els argentins!", vaig contestar. I ell, que era un nen quan va haver de fugir de l'Alemanya de Hitler, va dir: "Seu aquí que t'he explicar una cosa". Em va deixar glaçat i mort de vergonya perquè en algun moment jo havia pensat que tenia el dret d'anar a insultar uns joves per una cosa tan ridícula com haver nascut vint metres més enllà, o perquè no duien la samarreta del meu equip. Va ser una lliçó que m'ha acompanyat tota la vida.