Jordi Savall enlluerna amb el seu Bruckner

Jordi Savall és incombustible. Als 83 anys no només segueix dirigint, sinó que no es cansa de crear projectes nous que entusiasmen el públic. Així va ser dimecres en el concert d’inauguració del cicle El So Original a L’Auditori de Barcelona, amb la presència, entre els assistents que omplien la sala, del president de la Generalitat, Salvador Illa. Savall va arribar amb simfonies romàntiques molt poc interpretades (excepte la celebèrrima Inacabada de Schubert), els va treure la pols i ens les va oferir interpretades amb l’estil, la formació orquestral i els instruments propis de quan van ser escrites.

L’estrella del concert era Anton Bruckner, de qui aquest any se celebren els dos-cents del naixement. Schumann i Schubert completaven el programa. Savall va comptar amb una seixantena de músics –amorosint el so a què estem acostumats–, separant primers i segons violins a cada banda d’escenari i col·locant les cordes greus, violes, violoncels i contrabaixos al centre, aquests últims al darrere de tot. Això, més la nova acústica de la sala 1 de L'Auditori, van afavorir enormement la recepció dels detalls musicals.

Va obrir amb la Simfonia núm. 8 en si menor, Inacabada, de Schubert, amb la qual cosa va demostrar per on aniria el concert: contrast entre sons dolços i fluids amb d’altres de més contundents, articulació precisa i atenció a la dinàmica i als tempos, tot embolcallat amb una gran elegància plena de matisos. Schubert va sonar brillant i renovat, amb un primer moviment emocionant i un andante de so suau i lleuger, amb gran presència de la fusta, que va desafinar en algun moment.

Va seguir la rarament programada Simfonia en sol menor, Zwickauer, de Schumann, també inacabada i rebutjada per l’autor, on el director va insistir en accentuar els contrastos entre les parts més melòdiques i la contundència de metalls i percussió.

La segona part va ser el torn de Bruckner amb la també autorebutjada Simfonia en re menor, Nullte, una obra de 45 minuts, complexa i que ja avança el que serà el simfonisme del compositor austríac. Savall va destacar els sons de les fustes, la contundència dels metalls del primer moviment, els crescendos de les cordes a l’andante, de bellíssima melodia, un scherzo ràpid i dificilíssim, i un últim moviment vigorós que et va posseint fins al final.

L’ovació del públic va ser antològica, tothom dempeus, fet que Savall va aprofitar per demanar que s’acabi ja la guerra d’Israel a Gaza i el Líban, unes terres i una població que ell coneix bé i amb qui fa música des de fa molts anys.