Francesc Ribera 'Titot': "Amb el Jordi Cussà rèiem molt llegint les poesies de Guillem de Berguedà"
Músic.
BarcelonaFrancesc Ribera Titot (Berga, 1967), que fa unes setmanes va participar en el concert de retorn del grup Mesclat al Barnasants, recupera un projecte al qual va dedicar un disc el 2003: l'obra del trobador Guillem de Berguedà (1138-1198), el poeta dels versos provocadors i destralers contra rivals polítics. Aquest dissabte, 6 d'abril, reviu la poesia del trobador en un concert al Teatre Municipal de Berga (19 h).
Com ha anat el retorn de Mesclat?
— Bé, molt bé. Teníem una clientela molt històrica. Era un concert de nostàlgia, per recordar quan érem joves. Va ser molt emotiu i molt bonic.
Amb l'espectacle sobre Guillem de Berguedà, la nostàlgia no té tanta importància, o sí?
— No, perquè és una altra cosa. Amb Mesclat aquest any farem dos o tres concerts, però la nostàlgia té el recorregut que té. Per tant, intentarem gestionar-la bé. L'espectacle de Guillem de Berguedà és una cosa que vaig fer fa vint anys, però la història té 800 anys, i per mi no passarà de moda. Vaig fer el disc, que va ser una feinada de collons, perquè primer calia traduir tota l'obra del provençal al català i musicar-la amb 32 compositors diferents. Hi havia els arranjaments del Marcel Casellas i una banda de setze músics. I vam fer cinc o sis presentacions en teatres. Sabíem que era molt difícil de fer rodar, i vam pensar: "Bé, això ho haurem de fer amb un format més lleuger". Però en aquells moments estava amb Brams i Mesclat i no tenia gaire disponibilitat. I fa un parell d'anys vaig tornar a pensar-hi.
I com ho feu?
— És un format molt més reduït que pretén fugir dels combos clàssics, perquè és percussió, contrabaix, mandolina i tenora. També m'obliga a fugir dels meus espais de confort, amb un camí harmònic molt ben marcat. Evidentment, no són instruments medievals, però sí que fuig dels estàndards del segle XX.
També és cert que al disc no tot era música medieval, perquè fins i tot hi havia reggae...
— Sí, perquè hi havia baix, bateria i guitarra, però també una secció de vents, de corda mediterrània... passava una mica per tot arreu. Això ara ho hem hagut de filtrar per a un format de quatre músics i cantant, però les cançons continuen sent el que són: si una tenia un aire de reggae o d'havanera, el segueix tenint, però la sonoritat és diferent.
En aquests vint anys, ¿has descobert alguna cosa de Guillem de Berguedà que no sabessis?
— Home, descobrir no gaire res, perquè tots els estudis de referència ja hi eren fa vint anys. El que sí que he descobert és dues o tres errades d'interpretació, de traducció, que, si tingués l'ocasió de tornar-ho a gravar, les canviaria.
¿En directe les modifiques?
— Sí, perquè com que ja ho sé... Són aquelles que cada cop que hi passes, penses: "Merda, aquí et vas equivocar". Però són coses molt subtils, de vegades és una paraula.
Quan parlaves dels llibres de referència, hi havia els de Martí de Riquer...
— Bàsicament, sí.
Després, però, el 2016, Jordi Cussà (1961-2021) va publicar El trobador Cuadeferro. Amb en Jordi n’havíeu parlat, de Guillem de Berguedà?
— Sí. De fet, l'últim repàs de la traducció el vaig fer instal·lat a casa seva. Amb el Jordi érem molt amics. I li agraeixo molt un detall que va tenir a mi. Ell era molt ràpid escrivint, no com jo, que soc lent de collons, i sabia que jo portava quatre o cinc anys amb la novel·la L'assassinat de Guillem de Berguedà [Ara Llibres, 2015]. El Jordi tenia mig embastat El trobador Cuadeferro [L'Albi, 2016] des de feia un temps, però va esperar que jo publiqués L'assassinat de Guillem de Berguedà. Se'l va guardar al calaix, perquè sabia que jo feia temps que hi batallava. No em va dir: "Faré això". Simplement m'ho vaig trobar. Si fos viu, per treballar aquest nou espectacle l’hauria anat a veure. Rèiem molt amb les poesies del Guillem. Ho recordo amb molt de carinyo.
Què és el que més t'atrau de Guillem de Berguedà?
— Sobretot que utilitza la poesia per fer política, de manera més descarada cap al final de la seva obra. Quan ataca els enemics, d'alguna manera és per provocar-los, perquè ell ja hi té conflictes d'interessos econòmics o de disputes de terres. I en comptes d'utilitzar l'espasa, que també ho fa si convé, perquè acaba pelant a traïció Ramon Folc III de Cardona, fa servir la poesia com a arma. Estem acostumats a un estàndard de trobador molt líric, d'amor cortès, que és una imatge bastant més pusil·lànime que la del Guillem de Berguedà, que és més destraler. Això no vol dir que no faci les seves cançons d'amor, però, sobretot cap al final, alguns dels seus sirventesos són crides al combat i manifestos contra el rei. Aquests últims són molt polítics, més descarats, més pamfletaris, si convé, que no els primers, que es dediquen simplement a burxar i provocar els enemics.
La condició de proscrit i el contingut polític d'alguns sirventesos el connecten amb rapers com Pablo Hasél i Valtònyc?
— De fet, ell és set anys fora, se li perd una mica la pista. Se sap que va estar a la cort de Ricard Cor de Lleó. Va estar voltant, però, com passa sempre amb els nobles, fa una mica el boig i després torna i aquí no ha passat res. Hi ha el component de classe, que és important: Guillem de Berguedà és fill del vescomte, és un noble, i fa el que fa perquè sap escriure; si fos un pagès no ho sabria fer. Sap escriure, aprèn a rimar, i això és un coneixement que només estava a disposició de gent benestant.
¿Ara mateix tens algun altre projecte en ment?
— Estic encara presentant la novel·la sobre segle XVII mallorquí, El silenci que heu de témer (Serraclara, 2023), i se m'ha solapat amb això de Guillem de Berguedà, i mentrestant estàvem enllestint el retorn de Mesclat. Amb l'espectacle sobre Guillem de Berguedà la idea és estrenar-ho ara i fer alguna cosa més de cara a la tardor-hivern.
¿Hi ha alguna posada en escena especial?
— Sí. Hi ha una contextualització de les cançons perquè un cop les canti la gent les entengui. Contextualitzar-les del tot és impossible, perquè hauríem d'entrar a fer una anàlisi ultrapsicòpata de cada cançó, però es tracta d'explicar a què treu cap que ataqui segons qui, quina és la motivació.
¿Aquest projecte és un dels que t'ha donat més gratificació artística?
— Segurament sí. És difícil de mesurar, perquè hi ha alguns projectes que són de molta llarga durada, com Brams i Mesclat. Però amb aquest, encara que hagi estat dormint vint anys, sempre més m'ha acompanyat, la satisfacció aquella. De fet, va ser una ruïna, perquè econòmicament és una ruïna fer una cosa així. Qualsevol cosa artística pot ser una ruïna, però això és especialment anar a agafar-se els dits. És una temeritat absoluta, però estic content, perquè t'ho passes molt bé.
¿Els teus ingressos d'on provenen?
— Treballo en coses que no tenen a veure amb l'àmbit artístic, perquè si ens haguéssim de refiar de l'àmbit artístic... No tenim indústria, i la indústria que hi ha permet que en visqui tothom menys l'autor. Pot anar bé un any, dos, pots tenir un projecte que ho petis, però no tenim una indústria preparada perquè els creadors siguin professionals. Per això la majoria d'escriptors o són professors o tenen altres feines, i la majoria de músics tenen altres feines per sobreviure, perquè no s'entén que això sigui una professió. S'acaba dissimulant per no anar fent el ploricó, però la veritat és aquesta. Ho passes com pots, expliques la millor versió de la merda general i que sembli que tot és collonut. Però en realitat no tenim indústria preparada perquè els autors i els creadors en visquin. Això condueix a la desprofessionalització absoluta i al fet que tothom sigui amateur, perquè no t'hi pots pas dedicar. I un dia la gent s'emprenya i diu "A la merda!" i desapareix, però no desapareix per falta de capacitat creativa, sinó perquè és que és inviable per viure.