Joaquín Sabina, a l'altura de les seves cançons al Palau Sant Jordi

Els concerts de Joaquín Sabina sempre els salven les cançons i, sobretot, el que aquestes cançons signifiquen per a un públic que sempre li fa costat. Aquesta vegada, omplint dues nits els seients del Palau Sant Jordi, dimecres i divendres, pagant entre 55 i 110 euros. Sabina, de 74 anys, de vegades és el seu pitjor enemic, com canta a la cançó Contra todo pronóstico que titula aquesta gira del renaixement posterior a la caiguda que va patir el febrer del 2020 en un concert a Madrid amb Joan Manuel Serrat. Tanmateix, aquest home que diu que era d’esquerres i ara ja no tant perquè té "ulls i orelles", de vegades respon amb dignitat al caliu del públic, com va demostrar tan aviat com va començar el concert. Assegut en un tamboret i amb la veu rogallosa però ben col·locada i molt amplificada, va projectar Cuando era más joven, amb la banda de set músics posant potència a la nostàlgia. "Bon nit a tothom!", va dir en català tot seguit. També va recordar que amb aquesta gira ja fa un any que volta per "dos continents" i que tenia "moltes ganes de tornar a Barcelona", un lloc del qual té "records inesborrables". I sobretot al Palau Sant Jordi, "patria del corazón del fugitivo que celebra el milagro de estar vivo". Rima consonant que embafa o emociona segons la nit i la companyia.

Encara no havia cantat la segona cançó i ja tenia la gent a la butxaca. I encara més quan va fer Sintiéndolo mucho, xarop d’autoindulgència i sarcasme que va completar amb Lo niego todo, el Sabina que mira l’autobiografia amb ironia. Tot plegat, fent de la precarietat vocal virtut expressiva, a la manera del Bob Dylan crepuscular, vivint amb prou comoditat en el recitat i en melodies que allà on no arriba s’encarreguen de completar la guitarra de Jaime Asúa, el saxo de Josemi Sagaste o les segones veus de Mara Barros i el mateix Asúa.

A la memòria de María Jiménez

L’ímpetu més rock d’un inici amb cançons dels últims anys va contrastar amb la pausa de valset amb acordió de Cuando aprieta el frío, rescatada dels temps del disc El hombre del traje gris (1988) i que va dedicar a Rosana Torres, Manel Fuentes i els Estopa, entre altres. Amb el mateix caràcter, l’acordió i la guitarra acústica van conduir Por el boulevard de los sueños rotos, dedicada a María Jiménez, "però no per plorar la seva mort sinó per celebrar la seva fantàstica vida". Just abans havia dedicat unes paraules a amics morts com Javier Krahe, Luis Eduardo Aute i Pablo Milanés. "I el meu cosí Serrat, que es va retirar sense que ningú sàpiga per què", va afegir.

Com en gires anteriors, també va abandonar l’escenari per descansar i deixar que fos Barros qui enfilés les notes de Yo quiero ser una chica Almodóvar, i que Antonio García de Diego s’aixequés del teclat per agafar la guitarra i cantar La canción más hermosa del mundo. Recuperat l’alè, Sabina va afrontar la segona part del concert administrant forces i emocions per arribar a les cançons més poderoses del catàleg, les que la memòria de la gent convoca vers a vers. Però just abans, al final de Tan jove y tan viejo, el públic es va posar dret per ovacionar Sabina durant un parell de minuts. "No es pot demanar més a aquest ofici que tenir un públic com vosaltres", va contestar ell. ¿Era el perfum del comiat? ¿La sensació que potser és l’última gira i que, per si de cas, és millor transmetre-li tot el caliu del món, per si no hi ha cap més oportunitat?

A partir d’Una canción para la Magdalena, tot va ser un brindis de nostàlgia i estrofes familiars com un àlbum de fotos antigues on tothom fa bona cara. Amb 19 días y 500 noches, el més important era el públic cantant i picant de mans la rumba, i amb tot a favor va emergir el millor de la nit dalt de l’escenari, el Sabina dylanià de Peces de ciudad, amb la guitarra acústica, l’harmònica i el clarinet posant el color precís a l’estat d’ànim de la lletra. Quan Princesa va tancar l’actuació abans d’un bis que va incloure Y nos dieron las diez, esclar, res podia espatllar la nit. Sabina havia sabut estar a l’altura de les cançons i, sobretot, del que signifiquen per a un públic que sempre li fa costat. Aquesta vegada les dues hores de concert les van salvar les cançons i també l'actitud de Sabina, aquest cop el seu millor amic.