Joaquim Uriach: "El Palau de la Música és un bon producte, del qual hem d'estar molt orgullosos"

BarcelonaEl pla estratègic 2023-2026, que ambiciona un creixement de públic i activitat, sintetitza el propòsit de Joaquim Uriach (Barcelona, 1966) com a president de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música, un càrrec que ocupa des del juny del 2022 i que compagina amb la dedicació a l'empresa familiar, el grup farmacèutic Uriach.

A finals del 2024 s'obrirà un nou local del Palau de la Música, amb la intenció de guanyar visibilitat a la Via Laietana.

— Sí, exacte. Tret dels que veuen la plaça on hi ha l'escultura de la Carmela, la majoria dels turistes que van per la Via Laietana mirant un mapa pregunten on és el Palau de la Música, perquè no el troben. La idea és fer-hi una nova porta d'entrada, i de fet es dirà la Nova Porta del Palau, i posar-hi les taquilles, una botiga, un espai expositiu... I atraure la gent cap a dintre.

¿El Palau de la Música necessita atraure més gent, encara?

— Sí, perquè l'"encara" què vol dir? Si et compares amb la Sagrada Família, que rep 4 milions de persones i més, o amb la Casa Batlló, que en rep un... Nosaltres encara en tenim només 200.000 [de visites turístiques], i creiem que tenim molt potencial per doblar-les.

Ara reben 200.000 visites anuals a l'edifici, i 400.000 espectadors als concerts. És a dir, 600.000.

— I volem arribar a un milió.

Que és el que diu el pla estratègic 2023-2026.

— És un pla ambiciós, però ho podem fer perquè el Palau és un bon producte, del qual hem d'estar molt orgullosos. I l'hem d'ensenyar, aquesta és la idea.

Abans de la pandèmia, el Palau de la Música atreia molts turistes sud-coreans. ¿S'ha recuperat tot el turisme asiàtic, que va ser tan important fins al 2019?

— El sud-coreà sí. El que esperem és que ens vingui encara molt xinès. En general hi ha una recuperació del públic internacional. També té molt potencial el públic nord-americà.

L'avantatge del Palau, a diferència de L'Auditori o el Liceu, és que bona part d'aquest públic pot venir atret només per l'edifici, i no cal fer una programació musical específica per a ells.

— Bé, el que ens agrada és que vinguin a l'edifici i al concert. La gran imatge de Barcelona és Gaudí, que hi té un gran reconeixement, i ben merescut. En canvi, amb Domènech i Montaner, tot i que s'ha fet una bona feina aquest any 2023, encara costa.

¿La presidència de l'Orfeó demana una dedicació exclusiva?

— No. Vocació exclusiva sí, però dedicació exclusiva no. No menjo d'aquí. Continuo dedicant-me a Uriach, però ara hi ha un conseller delegat, i això em permet fer aquestes coses de vocació, de servei, que faig encantat. No és el primer càrrec que tinc, ja havia estat president d’Esade, i tot és qüestió de combinar-s'ho. No em pensava que el Palau m'ocuparia tant, però ho faig encantat. Si tens estima i ho fas amb passió, li dediques les hores que sigui.

¿L'experiència empresarial prèvia què li aporta a l'hora de presidir l'Orfeó?

— És una fundació amb un compte d'explotació amb uns ingressos i unes despeses, i s'ha de gestionar. Llavors, si tens experiència prèvia, hi ajuda molt; també en la gestió de persones. Moltes empreses busquen això del propòsit, del purpose, que ara està molt de moda, i a vegades ens matem per trobar-ho. Al Palau, en canvi, el propòsit és ben fàcil: no és simplement fer concerts i entreteniment, sinó que hi ha la missió de millorar la vida de les persones a través de la cultura en general i de la música en particular, i més en concret de la música coral. Sí, m'ajuda molt l'experiència empresarial prèvia, i també l'anterior, la jurídica.

Parlant de l'àmbit jurídic, ¿ara mateix què falta per rescabalar del cas Fèlix Millet?

— La sentència reconeix 23 milions i en portem rescabalats 13. Encara falta, però deunidó, se n'ha rescabalat molt. La veritat que s'ha fet una bona feina.

¿El paper de Joan Oller com a director general del Palau i el de Mercedes Conde com a directora artística adjunta són equiparables al paper dels científics al grup Uriach?

— Sí, en certa manera sí, perquè a Uricah necessites aquests farmacèutics que en saben molt, del seu camp, i aquí igual. Afortunadament tenim un Joan Oller que fa d'intendant, a la vegada de director artístic i de director general, i la Mercedes Conde, que ho fa molt bé. Confiança absoluta.

¿Els ha fet mai cap petició artística concreta?

— No, no. Ells saben que m'agrada la Simfonia alpina de Richard Strauss, i algun dia la portaran, però no perquè la demani el president. El que ha de fer el president és no molestar; vigilar i donar suport, sí, però molestar no. Ells saben els meus gustos, Mozart, per exemple, però no...

Fa uns mesos va haver-hi un Rèquiem de Mozart fantàstic amb l’Ensemble Pygmalion...

— Oh, preciós. Molt bo. Sí, la Mercedes i el Joan saben que m'agraden Mozart i Richard Strauss, però si els programen no és perquè jo en sigui el president.

Quina experiència musical recorda que el marqués profundament?

— La música et deixa uns records fantàstics. Em va marcar molt quan vaig anar al Festival de Pasqua de Salzburg amb el meu avi als anys vuitanta. Va ser impressionant veure tot aquell ambient, aquella manera de viure la música i el respecte per la figura del Mozart. Allò em va marcar molt. Per exemple, hi vaig veure Una vida d’heroi de Strauss dirigida pel Karajan; i amb 15 anys, un Parsifal amb el tenor Siegfried Jerusalem, el que ha estat aquestes setmanes fent Turandot al Liceu. He vist coses molt maques des d'aquell moment. Ara, per exemple, un dels privilegis de ser president de l'Orfeó és que pots conèixer artistes que sempre has admirat. Poder saludar l’Anne-Sophie Mutter ho trobo també molt emocionant.

El pla estratègic assenyala febleses com ara el poc control de la imatge del Palau de Música quan es lloga a altres promotors. Com es compensa aquesta debilitat?

— La gent no té per què saber si un concert l’organitza el Palau o algú altre, però la percepció que es té és que el responsable n'és el Palau. Això ens preocupava. S'havia anat controlant, però d'una manera no gaire intensa. Amb aquesta gent que ens lloga la sala volem arribar a una relació més de partenariat, de tractar-los com a socis i de controlar més el que fan aquí dins, perquè el que volem és l'excel·lència i la qualitat. Hem de ser quasi perfectes, i que la gent tingui una experiència sublim. I això passa perquè tot tingui molta qualitat i molta excel·lència. Quan diem qualitat volem dir que es facin les coses bé. Això és el que volem controlar.

Una altra de les febleses que constata el pla estratègic és el cost del manteniment de l'edifici.

— Més que debilitat és una obligació. Afortunadament tenim aquesta joia. Ja saps que hi havia gent que se la volia carregar, que parlava del Palau de la Quincalleria Catalana, i els noucentistes deien que això del Modernisme no valia res. Doncs bé, afortunadament tenim aquesta joia i la primera responsabilitat que tenim és mantenir-la.

I això té una repercussió en el compte de resultats, perquè l'equilibri financer s'ha de mantenir.

— Sí. Com que no hi som per guanyar calés ni dividends, la idea és arribar a un equilibri d'ingressos i despeses. Llavors hi ha anys que podem fer més coses, i d'altres que menys, però sempre es fan coses des del punt de vista de manteniment patrimonial.

El pla estratègic també identifica amenaces, com ara la competència pel mecenatge, tot i que la situació podria millorar ara que el govern espanyol ha aprovat per fi la reforma de la llei de mecenatge, que havia quedat pendent al final de la legislatura anterior. En qualsevol cas, ¿tan ferotge és aquesta competència per atraure mecenes?

— Hi ha gent que realment s'estima molt la cultura i veu que és una eina de millora de les persones i de transformació social. I aquí ens donen molt de suport. El que passa és que també volem créixer, i tothom vol créixer. Ara, entre els agents culturals ens ajudem. Per exemple, amb el Liceu: els departaments de fundraising [captació de fons] es comuniquen i parlen, i fem coses conjuntes. És una competència sana.

Ara s'obre una nova via en el desenvolupament del micromecenatge, oi?

— Sí, han apujat una mica la quantia del micromecenatge de 150 o 250 euros de desgravació fiscal. Ara per fi ha arribat la reforma de la llei, que és una millora, i benvinguda.

¿Aquesta reforma farà corregir a l'alça la previsió d'arribar al 2026 amb 2,3 milions d’ingressos anuals de mecenatge?

— No. Nosaltres ja hi comptàvem, que tard o d'hora hi hauria la llei.

Sovint es comenta que, a diferència del que passava en el passat, ara a Catalunya la burgesia s'ha desentès de la cultura. ¿Això és cert o és una llegenda humana?

— La burgesia ha canviat. Les diferents burgesies que hi ha ara continuen donant suport a la cultura, afortunadament, però el burgès clàssic, aquell senyor de Barcelona clàssic, potser ja no es veu tant. La mentalitat burgesa que va ser capaç de fer l'Eixample va ser una molt atrevida, i crec que aquest esperit burgès de crear encara existeix a Barcelona. I amb aquesta idea també molt burgesa, de local però a la vegada molt universal. Mira l'Orfeó, que va néixer molt local però ja amb un esperit molt universal. Barcelona encara té aquesta mentalitat, malgrat el que diuen que ens hem fet petits, de vol gallinaci i provincià. Jo hi crec molt, en Barcelona. Potser hem passat moments difícils, però que ara ens estem recuperant i estem en un moment excel·lent.

Un conegut madrileny comenta que Barcelona és tan dinàmica que tiraria endavant encara que Barrabàs en fos l'alcalde.

— Exacte, és veritat. I aquí igual. L'Orfeó, malgrat que pogués tenir figures que no el van ajudar gaire, va tirar endavant. Barcelona com a ciutat i l'Orfeó Català com a institució són molt sòlides, molt arrelades, i tiren endavant. El que passa és que hi hem de tenir gent responsable. Tenir un alcalde Barrabàs no passa res, el problema és quan tens dos Barrabàs seguits. És com els que juguen a golf: fer un cop dolent no passa res, el problema és fer dos cops dolents seguits. Quan fas un cop dolent tens el recovery shot, la possibilitat de recuperar-te. Barcelona, afortunadament, està tornant a recuperar-se i a agafar autoestima i orgull, i crec que és molt bo per a la ciutat i per a tots.

Tornant al pla estratègic. Una de les propostes que avança és el concepte d’espectacle permanent. Què és exactament?

— És una idea molt embrionària, i també original. Hi estem treballant. No et puc concretar gaire més. Creiem que som capaços de fer un espectacle molt basat en els nostres valors, i que la gent en pugui gaudir permanentment. També és una altra font d'ingressos, i una manera d'aprofitar el Palau.

També hi ha la proposta de fer una experiència immersiva. Seria com la de la Casa Batlló?

— Hi ha la idea de fer tres coses. Una és l'espectacle permanent que et comentava. Una altra, un espectacle nocturn després dels concerts, sempre amb la idea de donar a conèixer la bellesa que tenim aquí, però modernitzada amb les noves tecnologies, que això vol dir so i llum. I la tercera cosa que volem fer en aquesta línia és una gala artística, amb la idea de fundraising. Totes tres són encara molt embrionàries. Ja tenim la nostra gala anual coral, el Concert de Sant Esteve, i el continuarem fent i millorant-lo, però volem fer també una gala més del món cultural, artístic, musical... En qualsevol cas, tot s’ha de fer tenint present que això és una sala de concerts, i ben viva.

Entre les amenaces es parlava de la popularitat decreixent de l'activitat coral. Teniu aquesta sensació?

— Sí. A veure, és més a l'hora de buscar cantaires i directors, que trobem certes dificultats. Afortunadament això és la meca per a la gent del cant coral, però el que ens diuen els directors i la gent de l'escola és que a l'hora de trobar cantaires i directors i gent que s'impliqui en el cant coral hi ha dificultats.

El model no professional té aquest límit?

— No, no, jo no hi veig la relació, perquè com a escola coral hi ha bufetades per entrar-hi, als esplais que fem a l'estiu hi ha bufetades per entrar-hi, i l'Orfeó és l'aspiració de tot cantant. No és que sigui un problema nostre, sinó del món coral en general, que sembla que falten cantaires i gent que s'hi dediqui. Tan senzill i tan complicat com això.

L'Orfeó està millor que mai?

— Sí. Sempre dic que l’Orfeó està en el millor moment de la història. Mira tota la projecció internacional que tenim: hem anat a Berlín a cantar amb la Filharmònica de Berlín, amb Kirill Petrenko. Això ja es feia, però és que ara, a diferència dels viatges que es feien al principi de l'Orfeó, ens criden per anar-hi. Volen l'Orfeó. I considero que és el millor cor voluntari del món. Aquí no és que no siguin professionals, és que són molts bons professionals, el que passa és que són voluntaris, no cobren. I jo igual, jo no cobro, però això no vol dir que no sigui professional. Els de l'Orfeó són professionals, i potser més professionals que els professionals, perquè tenen la seva professió i a més es dediquen a cantar, i ho fan a un nivell professional altíssim.

Què li agradaria fer més enllà del 2026?

— ¿Ho dius perquè el 2026 és el final d’aquest pla estratègic? Aquest és un projecte que tindrà més durada. I el que m'agradaria és que tota aquesta idea de creixement qualitatiu i quantitatiu i aquest somni de fer un Palau més universal es fes realitat, que no és fàcil. I en l’àmbit personal, que el Barça tornés a guanyar una Champions... I, esclar, tenir salut, perquè ja tinc una edat, 57 anys, que no soc grandet, però vaig veient amics que estan començant a patir, i gent que no és amiga que també pateix molt per qüestions de salut. Llavors és quan aprecies el tema de la salut.