Joan Isaac: "Defenso la cançó d'autor amb dents i ungles"

BarcelonaJoan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1952) s’acosta amb la calidesa habitual. Fa una abraçada i dos petons. Esbufega i allibera les paraules: “Estic acollonit perdut!” Ho diu somrient, segurament per treure ferro a la responsabilitat que sent davant el concert que oferirà el dimarts 28 de novembre al Palau de la Música (21 h), punt culminant d’un any dedicat a celebrar “50 anys de cançons i 70 de vida”. S’entén el vertigen de contemplar mig segle de feina. “Serà una festa perquè estaré envoltat d’artistes que anava a veure quan era jove. I ara, tenir-los cantant cançons meves, compartint escenari amb ells...”, diu omplint de sentiment els punts suspensius.

Ells són Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat i Paco Ibáñez, la generació sense la qual Joan Isaac no hauria somiat que un dia podria ser un artista de “la canzone d’autore, com diuen els italians”. Però al concert de dimarts també hi haurà altres cantants, continuadors del fil d’aquesta història com Sílvia Comes, Pemi Fortuny, Roger Mas i Anna Roig, a més de l’actriu Carme Sansa. Tothom ben acompanyat per un sextet format per Antoni-Olaf Sabater (direcció musical), Walter Porro (acordió), David Palau (guitarra), Jordi Gas (baix), Xesco Grau (percussió) i Gloria Maurel (bateria).

“La tria dels convidats és una selecció purament emocional, i m’he sentit molt respectat per músics de generacions més joves com Roger Mas i Anna Roig”, diu Isaac, que s’estima més no explicar què cantarà cadascú. Bé, només fa un avançament: amb Paco Ibáñez cantaran Palabras para Julia en castellà i català. Isaac no amaga la satisfacció de poder comptar amb Serrat, que es va acomiadar de la música en directe l’any passat, però que dimarts pujarà a l’escenari del Palau de la Música per cantar amb ell. Lamenta, això sí, unes absències importants, les d’amics molt estimats que ja no hi són com Luis Eduardo Aute i Moncho: “Però tots dos tindran el seu espai al concert”.

Som al restaurant Pizzicato del Palau de la Música. Joan Isaac ha convocat la premsa per compartir sensacions abans del gran dia. “Serà el segon concert del Joan al Palau, després del que va fer el 1977”, informa el mànager Yanni Munujos. “Estic content per diverses raons. La idea s’ha portat a terme. La putada és que s’acaba dimarts”, diu Isaac tal com raja sobre una idea, la celebració dels 50 anys, que va engegar amb una trobada a l’Ateneu Barcelonès al març i que ha donat fruits com el disc Tinc una casa al mar (Discmedi), el llibre 101 cançons (Llibres del Segle), el concert al Palau, que en cap cas és un comiat (“Com diu el Paco Ibáñez, no em retiro ni després de mort”), i la joia de la corona: una capsa de 25 CD amb tota la discografia de Joan Isaac, inclosa una reedició amb nous arranjaments de l’àlbum Barcelona, ciutat grisa. Òbviament, no hi falta Viure, el disc de la cançó A Margalida, ni aquell Auteclàssic, amb adaptacions de Luis Eduardo Aute, ni projectes tan ambiciosos com Piano, piano..., ni diverses aventures amb el Barnasants com Cançons d’amor i anarquia i Cançons de les revoltes del 68. “El Joan és el meu germà, i també un aliat per la manera de concebre la cançó d’autor. Al Barnasants hem fet coses artístiques de recuperació de memòria democràtica que només han sigut possibles perquè les proposava ell. L’hem tingut al costat treballant com a activista a més de com a artista”, explica Pere Camps, fundador del Festival Barnasants.

Creure en un mateix

El Joan Isaac de la calidesa melòdica i les paraules tendres tanca el puny per defensar amb fermesa la seva manera d’entendre l’art. “La persona que ha cregut més en mi he sigut jo mateix. I ha sigut fonamental creure en mi mateix per creure en la cançó d’autor, per defensar-la i per no oblidar grans artistes del país que no han tingut el reconeixement que es mereixen, com els de la generació dels vuitanta”, diu recordant músics com Enric Hernàez, Ramon Muntaner o la mateixa Sílvia Comes.

“Defenso la cançó d’autor a mort, amb dents i ungles, i continuarà existint perquè la gent vol emocionar-se”, afegeix, i amb la mateixa contundència etziba: “M’emprenya que a la premsa, a les ressenyes sobre alguns artistes, es digui amb to burleta que l’edat del públic era de 50 cap amunt. Què passa? Que la gent d’aquestes generacions no té dret a escoltar els seus referents”.