Joan Dausà: "Al Palau Sant Jordi hi haurà algun salt seguríssim, estic mirant una piscina de boles"

BarcelonaJoan Dausà ha anunciat aquesta setmana el que ha batejat com La gran bogeria: un concert al Palau Sant Jordi el 20 de gener del 2024 (les entrades es posen a la venda dilluns). Tancarà així, amb una gran festa per als fans, la gira dels deu anys de Jo mai mai, que comença aquest divendres amb una doble actuació al Festival Strenes de Girona. Aquella primera cançó –que ara ha tornat a enregistrar, i la història de la qual ha continuat amb el tema Judit– va suposar un inici fulgurant per a la seva carrera musical, i l'haurà portat d'un local petitíssim com l'Heliogàbal de Gràcia a la sala de concerts més gran del país en deu anys i quatre discos.

Deu anys preguntant-nos si aquella doble negació del "Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat" era un sí o un no. I resulta que res de res, perquè s'enrotlla amb la Judit deu anys després.

— Ho vam analitzar en el seu moment, si un mai després d’un no l’anul·la, però al final la conclusió era que cadascú decideixi el que vulgui. Nosaltres ens imaginàvem que en algun moment la Judit sí que havia pensat que haurien pogut ser feliços junts. El Joan l'endemà d'aquell sopar es queda molt tocat i entenc que li truca. I li diu "Escolta, Judit, què va passar ahir?" I ella: "Que vam beure molt, potser? I esclar que et vaig dir el que alguna vegada he pensat, però no estic en aquest moment vital i em sap greu". Què fa el Joan? Esborra el mòbil. I es passa temps intentant oblidar la Judit. Això porta al fet que deu anys després jo no tingui el seu telèfon, que ella em digui de veure'ns i a mi se'm remogui tot, i la por de dir "jo no vull tornar a patir com em vas fer patir". O sigui, pot ser que passin la nit junts, però no sabem què més passarà. Potser s’aixequen junts, estan uns mesos junts, però quan vagin de veritat, què passarà?

T’estàs fent el guió a sobre. Hi haurà pel·lícula?

— Sí. L'hi vaig avançant una miqueta al Dani de la Orden, que té ganes de fer-la! Però no soc la productora, jo. S'ha d'aixecar. Seria Barcelona, nit de primavera, segur, per Sant Jordi.

Amb el segon disc vas voler enterrar aquell hit. ¿Ara ja no et feia por recuperar Jo mai mai perquè has demostrat ser més que aquest tema?

— Al segon disc volia demostrar que hi ha un repertori al darrere, amb diferents colors. Però, en el fons, sempre he pensat que el Jo mai mai és la capitana de l'equip. És la cançó que ens ha permès viure el que hem viscut, ens ha portat fins aquí, és la punta de l'iceberg del projecte. I, per tant, m'encanta. És com si el Barça negués la importància del Messi, no? És al revés, el volen recuperar, fins i tot.

Vols que torni Messi?

— Sí, per la part humana. No sé si marcarà gols o no, però m’agradaria i a les criatures els farà molta il·lusió.

Doncs tu també recuperes Jo mai mai.

— I encara li dono més importància. Sí que em feia respecte fer Judit per no tocar allò que funciona, perquè les segones parts mai són bones, perquè hi ha gent que em diu que és la seva vida... I vaig estar-hi donant voltes fins que hem trobat la manera d’avançar sense tallar opcions. Clar que tenen ganes d'estar junts, però ¿estàs disposat a deixar-te portar per l'amor i tornar a patir?

Aquests deu anys conviden a pensar com t’ha canviat la vida.

— Uf, del tot. De fet, res és igual. Estic casat amb una dona que no coneixia, tinc dues nenes, ara no dormo i abans dormia, visc a la muntanya i abans a la ciutat, vaig amb furgoneta i abans amb cotxe, tinc més cabells blancs i abans només en tenia al tupè, sí que tenia una hipoteca i encara la tinc. I fa deu anys fer cançons era un joc i ara és la meva feina, cosa que em fa feliç.

¿És com t’imaginaves que seria? Algú que espera deu anys a fer una seqüela és que planifica.

— És guai que sembla que estava pensat, però en realitat és impossible que ni m’ho plantegés que passaria.

Vas passar de l’Heliogàbal al Palau de la Música, després vas fer un festival amb sis concerts seguits, i ara un Sant Jordi.

— És un salt mortal però amb xarxa. Nosaltres volíem fer un final de gira potent, especial, per a unes 8.000 o 10.000 persones, que és el que em sento fort per defensar, i no hi caben enlloc a Catalunya que no sigui el Palau Sant Jordi. No vull generar una falsa expectativa: és l'hòstia vendre 8.000 o 10.000 tiquets. Ara, si la gent es torna tan boja com nosaltres –perquè això és una partida de pòquer, hem fet un all in–, si molta gent s'ho creu, ja aixecarem el taló i omplirem tot el Sant Jordi. Però no és l'objectiu, és el somni.

Sempre deixes portes obertes.

— Sempre. En la cançó i en la vida. M'agrada deixar oberta la possibilitat que de cop allò creixi per naturalesa. Sempre quan faig un concert miro si hi ha una segona data.

¿Serà un espectacle diferent que els concerts que fas aquest estiu?

— Segur. Una cosa és l’experiència d’anar al Grec i l’altra és venir a una festa, una bogeria és una altra cosa. Ens fa molta il·lusió, volem que sigui un festivalàs i passar-nos-ho de puta mare, que sigui únic. Començant perquè ja he demanat que hi hagi un provocador, que és aquell passadís que sobresurt de l'escenari. Saps què vull dir, no? Per què rius? Què t'imagines?

Perquè tothom vol saber si saltaràs.

— Segur, ja hem pres mides. Estic mirant si podem fer una piscina de boles! [riu] Home, algun salt hi serà seguríssim. Hi haurà representat una mica tot el que ha passat aquests deu anys. Estic pensant de posar una dutxa, també. Mira, seria divertit! Sí que puc avançar que començaré el concert al Sant Jordi cantant el Jo mai mai a cappella.

Hem demanat a fans teus que ens passin preguntes. Una noia demana què hi ha de real en les teves cançons.

— Totes les emocions són reals, les històries no. Utilitzo històries i personatges per explicar coses que tots hem sentit. Un professor de l’Institut del Teatre, Javier Daulte, ens obligava a treballar des de la veritat emocional. Des d'aquí, qualsevol cosa que fes l'actor o l'actriu te la creies, perquè realment ho estava vivint. En la música jo intento practicar això, componc des de la meva veritat emocional.

Un altre demanava quins són els artistes que més t'inspiren. Més enllà dels que ja coneixem, com Serrat.

— Ara que hem viscut els concerts del Bruce, és una inspiració de com donar-ho tot en un escenari i fer que la gent vulgui repetir perquè ell no repetirà el mateix. Hi ha una cosa que a mi m'agrada molt quan vaig a un concert o a un espectacle, i és veure que a qui està allà li fa il·lusió que jo hi hagi anat. Potser és absurd, però és com que em donin un espai en la seva vida quan jo també els he donat la meva vida perquè els escolto a casa. Sobre referents, crec que hi ha gent molt bona i interessant a casa nostra que no té per què ser del meu estil. Quan començava m'obstinava a fer el que a mi m'agradava escoltar. I és veritat que m'agrada escoltar la cançó d'autor i aquesta part sí que me l'he quedada, però també el Ferran Palau, la Clara Peya, El Petit de Cal Eril, tota aquesta generació m'encanta, els escolto, però ja he entès que jo no soc això. Igual que m'encanta anar al Vida però jo no soc el Vida. Ja he entès qui soc jo i des d'on disparo, i estic a gust amb això.

Et frustrava?

— Sempre et fa il·lusió pensar que la gent que a tu t'interessa el que fa pugui pensar que el que tu estàs fent és interessant. I després entens que cadascú té el seu univers, el seu món, i que no tots hem vingut a canviar la història de la música. Jo no. Jo potser he vingut a jugar amb la manera de relacionar-te amb la música, amb la gent. En com utilitzem les cançons per trobar-nos. Em sento fort en això.

Això sona com superar la crisi dels 40.

— Un punt, no? Hi ha un moment en què ja ho acceptes fins al punt de poder-te posar una lona així. Ja entens qui ets, què estàs fent, i si ho defineixes bé la gent també ho entendrà millor.

¿El llicenciat en ADE que portes dins és el que ha fet un Joan Laporta per anunciar un Palau Sant Jordi?

— Al final el que aprens a ADE és que no només has de tenir una poma bona, sinó que la gent sàpiga que tens una poma bona. A mi m'apassiona aquest segon pas, també. Pensar coses com el missatge de WhatsApp de la Judit. Forma part d’aquesta feina i també parla molt de tu. Al final, l'embolcall és tan important com el contingut. Amb aquesta pancarta, que fa anys m'hauria fet vergonya, ja no m’amago que soc el Hugh Grant en una comèdia romàntica. Ja està, no passa res! Soc Dani de l'Orden, Barcelona nit d'estiu. Em faig un petó amb la Judit volant. No passa res, soc això! També soc altres coses, i estaria bé que qui vulgui opinar s'escolti alguna cosa més que no només mirar la pancarta, però accepto que ho facin. Definir què ets va bé perquè qui et segueix pugui entendre des d'on proposes. Qui molt abraça poc empeny.

I malgrat tota aquesta estratègia, un dels moments clau de la teva trajectòria serà...

— La patacada.

Que va ser fortuïta i vas saber aprofitar.

— En el salt, primera que no em vaig fer gaire mal. Vaig saltar, vaig notar que havia picat, vaig pensar que quedaven dos minuts de concert i vaig seguir cantant. Arribo a camerinos, veig les marques a la tíbia de les dues cames i els morats aquí a les costelles. I primer penso: "D'acord, però estic bé, no he d'anar a l'hospital, passo". I després: "Mirem a xarxes si algú ha dit alguna cosa, perquè està a les meves mans que ningú en sàpiga res". I veig només dues stories, dues, de gent que no tenia gaires seguidors. I penso: "Potser no passa d'aquí". Però una d'aquestes stories em fa riure molt, i és la que vaig fer córrer, que és un paio que fa una cara que sembla que m'hagi trencat. En aquell moment vaig dir: "Au va, riem". I això ens va portar una promo impensada. Ara, mai hauria imaginat que Telecinco diria "Un cantante catalán se estampa" .