Joan Colomo: "M'agradaria ser un anarquista combatiu, i soc com un dibuix de la Pilarín Bayés"

BarcelonaEntre melodies taral·lejables i la llum del pop, Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) va retratant indignacions diverses amb un somriure a la cara. Fidel a aquesta manera d'entomar la vida, està construint una discografia exemplar, el nou capítol de la qual és Tecno realista, un disc que ha fet tot sol i que publica amb Montgrí, el segell del grup empordanès Cala Vento. Colomo en parla, amb sentit de l'humor i una honestedat brutal, com d'un disc que va enregistrar amb "un megatap a l'orella".

"Tot és molt difícil", dius a la primera cançó del disc, però continues tenint ganes de fer cançons.

— Sí, a veure si algun dia en faig alguna de bona. Hi ha moments que sembla que no té cap mena de sentit, això de fer cançons, que penses que no interessa a ningú, i que és millor buscar-te una feina com Déu mana. Però de moment aguantem.

Què és el que et manté amb aquest esperit?

— Suposo que, com tothom, vaig passant per alts i baixos. Per exemple, amb el disc anterior, el meu moment vital era encara més desesperançador, sense cap mena de ganes d'intentar lluitar per res, perquè no hi veia sortides. Ara estic en un moment una mica més optimista. Crec que aquesta sensació de desesperança inamovible és un missatge que el mateix sistema ens vol introduir, i hem de superar aquest missatge, agafar-nos a alguna cosa i tenir una mica d'esperança. Per tant, tinc una mica més d'optimisme i ganes de fer coses.

L’oferta i la demanda (2018) sí que era un disc una mica més indignat, i Disc trist (2021) més desesperançat. El nou neda entre les dues coses.

— El principal motor d'aquest disc és un sentiment de ràbia i un missatge en contra del tecnooptimisme aquest que defensa el sistema amb la promesa d'alguna troballa tecnològica que ens salvarà. Aquest motor de ràbia em dona forces per fer coses.

Et mous entre la crònica i el diari personal. ¿La part del diari personal són les referències a les teves filles?

— Per exemple. O la cançó Tot és molt difícil, que no estava pensada per al disc; la tenia de feia temps i era la típica cantarella que vas cantant quan et trobes situacions complicades en la vida, que ens hi trobem cada cop més.

¿El tecnooptimisme va de bracet de l'angoixa tecnològica, tal com expliques a Filles d'internet?

— Parla una mica de la canalla, però en realitat parla de tothom. També els iaios estan totalment enganxats a les noves tecnologies, i no només a les xarxes socials. Hi ha tota una dependència de certes tecnologies que ens les introdueixen, bàsicament, perquè hi ha empreses que es dediquen a vendre aquestes tecnologies i han de fer negoci. I sí, hi ha una mica d'angoixa, i sobretot hi ha el paio aquest, l'Elon Musk, que és el meu anticrist. De cop aquest senyor comença a posar satèl·lits orbitant al planeta. Qui l'hi permet, omplir l'espai de ferralla? I per què va als països com si fos un cap d'estat a fer tractes per espoliar el liti? Aquesta ràbia és el motor que m'ha mogut a intentar crear aquestes cançons.

Tothom té un passat, i tu en tens un lligat al hardcore. Aquest tipus de temàtiques les podies haver expressat a través de certa contundència elèctrica. En canvi, tries un pop bastant més alegre. T'agrada aquest contrast, oi?

— Sí. Tot i que enyoro la música més dura, perquè és el que m'ha nodrit, fa anys que no em crida gaire a l'hora d'interpretar; estic bastant avorrit del rock, tot i que al final el que faig acaba sent pop-rock perquè no sé sortir d'una bateria de veritat i d'una guitarra. Però sí, sempre he jugat amb el contrast, i acabo buscant elements musicals que puguin donar una mica d'alegria.

I amb una ironia subterrània, com a Brossa nova espacial, un títol molt ben trobat.

— Tenia un orgue Farfisa que incorpora el ritme de la bossa nova, i ja em rondava la idea aquesta de la brossa espacial. Llavors se t'encén la bombeta i fusiones dos conceptes. Quan ho vaig fer vaig dir: hòstia, això no té cap mena de sentit, és ridícul, la penya què en pensarà? Però també em serveix per, de cop, dir: tinc una cançó, tinc alguna cosa.

Hi ha un vers a El meu cap que il·lustra molt la teva manera de transitar per la vida, quan parles de barricades dibuixades per la Pilarín Bayés.

— Doncs sí. El cervell de cadascú és una cosa que només coneix un mateix, i imagino que tothom al cap hi té paranoies, però en el meu cas és bastant així. D'una banda, m'agradaria ser un anarquista combatiu que cremés contenidors, i, de l'altra, soc com un dibuix de la Pilarín Bayés en molts sentits. Tinc un punt naïf.

En les teves cançons i en la teva actitud amb la música no amagues mai les contradiccions.

— Quan estàs escrivint una cançó, a vegades utilitzes un recurs simplement perquè et quadra o queda bé, i llavors les contradiccions encara s'accentuen més. A vegades fins que no tens tota la cançó feta o passa un temps no t'adones que estàs donant missatges contradictoris. Una de les claus de tot plegat és viure en una eterna contradicció. De fet, tot el que sembla una crítica a la societat, en el fons és una crítica a un mateix. O sigui, soc addicte a les xarxes socials; pot semblar que sigui tecnòfob, però en realitat soc tot el contrari. Al principi de fer Tecno realista pensava més en el concepte de tecnooptimista, perquè aquest disc l'he gravat a casa i l'he mesclat amb un ordinador que se’m penja tota l'estona i amb quatre micròfons de merda. El concepte de tecnooptimista era: puc fer un disc guai amb uns mitjans molt limitats. I vaig anar veient que realment no soc capaç de fer-ho. De fet, aquest disc sona bastant malament. Quan el disc ja estava a fàbrica vaig adonar-me que tenia un megatap de cera a l'orella. Sona bastant malament, i és un dels discos meus que menys m'agraden. És veritat que sempre em passa que odio el disc quan es publica, però aquest encara més perquè no hi he treballat amb altra gent. Realment t'adones que el treball cooperatiu és el que fa enriquir les coses. Aquest, en canvi, ha sigut molt una cosa meva, i llavors encara l'odio amb més força.

Començaràs a estimar-lo quan el toquis en directe?

— Això és el que m'està passant. A més, tocar amb els companys fa que això agafi una altra dimensió.

En els últims anys has produït els discos de Fetus. Què més has produït?

— Just ara hem acabat un disc nou de Fetus. També he gravat un parell de temes de Chaqueta de Chándal i d'un noi de Sant Celoni que es diu Pol Purgimon, i ara estic amb Les Creuet. La veritat és que no és una cosa que vulgui fer, perquè realment no en sé. No soc un tècnic de so, no soc enginyer, i em costa bastant, però tinc amics que insisteixen que els gravi, i tot plegat encara em fa créixer més aquesta síndrome de l'impostor. Per exemple, amb els Fetus sempre penso que potser per al disc següent volen anar amb algú que en sàpiga.

Però continuen amb tu.

— Sí, suposo que és pel tracte. Sí que crec que puc fer coses com a productor artístic, el que passa és que l'últim disc dels Fetus l'he gravat de dalt a baix i l'estic mesclant jo, quan realment se m'escapa bastant com s’equalitza un sac de gemecs irlandès, amb aquella una freqüència insuportable...

I com ha anat reactivar el grup Zeidun?

— Zeidun no l'hem reactivat mai. Cada any hi ha algun penjat que ens truca perquè anem a cantar. Però fa un mes vam fer un concert i per primera vegada en molts anys va anar bastant bé. És una excusa per trobar-nos amb la banda. Hi ha hagut parts del grup que sempre han dit: "Deixem el grup". Però és que no cal deixar-lo. El mantenim i quan algú ens truca, ens ajuntem i ens en recordem d'això, que si no només viuríem de la nostàlgia, de pensar que guai que era quan tocàvem amb Zeidun. En canvi, d'aquesta manera anem sumant anècdotes.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Recordo tota l'etapa del 2000 al 2005, que tocava amb Zeidun, Moksha, The Red Sexy Band. Érem joves, preníem molts estupefaents, ens ho passàvem molt bé i els concerts eren una cosa màgica, encara que no hi hagués públic. Encara que anéssim a tocar a Arnedo, a La Rioja, per a un gos i un punk, tot era màgic. Després la vida et va embrutant, d'alguna manera, i les coses ja no són tan intenses i tan emocionants.

I el record que t'agradaria oblidar?

— Realment no hi ha cap experiència molt negativa en el món de la música per no mantenir-ne el record. No em puc queixar. En la vida, com en la música, crec que he tingut massa sort i no em puc queixar de res, la veritat.

Sempre t'han interessat molt les dives del pop. Com veus aquesta hegemonia tan bèstia de Taylor Swift?

— Sí que és veritat que m'interessa molt, el món de les dives del pop, però el que passa és que m'interessen alguns productes concrets. He intentat introduir-me en el món de la Taylor Swift i no m'entra. En canvi, amb la Dua Lipa ha sortit el disc nou i ja l'he escoltat 10.000 vegades. Per exemple, era molt de Destiny's Child i de Beyoncé, però fa anys que la Beyoncé no m'interessa gens. M'agrada el concepte de cançó pop, que arriba al gruix de la gent. La Beyoncé, quan es posa massa rebuscada, massa virtuosa, no m'interessa tant. I amb la Taylor Swift em podria passar, però no em diu res.