"Una nit, per lligar-me una noia vaig acabar caient finestra avall i em vaig fracturar la pelvis"

BarcelonaJarvis Cocker pot presumir d'haver estat una de les grans icones del pop britànic dels 90 gràcies a himnes com Babies, Disco 2000 i Common people. Anys després, Manel van tornar a popularitzar aquesta última cançó, convertida en Gent normal, on Guillem Gisbert cantava "Tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal", mentre les veus entusiastes dels seus seguidors l'acompanyaven.

Tots dos, Cocker i Gisbert, han acabat coincidint al damunt d'un escenari, però no per fer un duet musical, sinó per compartir una hora de conversa amb motiu de la publicació de Buen pop, mal pop (Blackie Books, 2023), un llibre de memòries del britànic motivat pels objectes que va acumular durant anys al seu loft de Londres. "Cocker és un dels cantants més espectaculars de les últimes dècades", ha dit Gisbert. El seu company d'escenari, abans d'assumir el rol de protagonista absolut de la vetllada, ha promès que parlaria a poc a poc i que vocalitzaria: "Sé que som a Barcelona", ha dit en una veu greu i reposada.

A continuació ha començat a fer memòria dels seus orígens acompanyant-se d'una taula periòdica on, en comptes d'elements químics, hi havia alguns dels objectes que li han permès construir el llibre. "Escriure no és un exercici gens plaent –ha admès–. No sé si tornaré a posar-m'hi mai". Cocker s'ha ajudat d'imatges per traslladar el públic al loftsaturat de corbates, llibretes, carpetes, discos i cintes de casset. "Durant molt de temps, em vaig dedicar a col·leccionar porqueria –ha dit–. Quan vaig marxar de Londres, tot allò es va quedar allà dins, acumulant pols. El dia que hi vaig tornar podia llençar-ho tot al contenidor o examinar-ho".

Cocker va optar per la segona opció, i d'allà va néixer Buen pop, mal pop, que li ha permès "recuperar uns quants retalls de vida que creia perduts per sempre". El cantant de Pulp ha carregat fins al CCCB una bossa d'escombraries de la qual ha anat traient una petita selecció de brossa convertida en tresors. Hi havia una màscara de Margaret Thatcher, "la imatge més terrorífica del món". Un casset de Barry White, "la música del qual semblava horrible però que després molava". Una llibreta de quan tenia 13 anys on hi havia escrit Pulp quatre vegades, a la manera dels psicòpates o dels genis. "Abans d'escriure cap cançó vaig imaginar com seria la roba que portaríem els integrants del grup –ha dit–. És curiós perquè ja tenia un pla, força ambiciós, sense saber tocar encara cap acord amb la guitarra. Volia escriure cançons pop convencionals i alhora una mica estranyes que poguessin subvertir i reestructurar la indústria musical".

El triomf de la classe baixa

Al Sheffield on va créixer als anys 70 no era estrany que els joves ambicionessin tenir un grup de música. "Des de l'èxit dels Beatles era força comú –ha recordat–. Vaig créixer en una època en què la gent de classe baixa crèiem que podíem triomfar". Molts anys després, quan mira cap enrere i reflexiona sobre el camí que els Pulp van emprendre, considera que han estat "la suma de Scott Walker, Barry White, la música eurodisco i el realisme social".

"Va ser treballant en una parada de peix de Sheffield que vaig trobar algú amb qui gravar la nostra primera sessió d'estudi –ha fet memòria abans de fer dentetes al públic ensenyant-los una cinta amb les primeres cançons del grup–. Fins que entres a l'estudi creus que la música és un bloc sencer on tot està integrat. A partir de llavors perds la innocència, perquè t'adones que és una suma de parts separades". Un altre moment de pèrdua d'innocència dels anys de formació del cantant va ser la nit que una noia el va convidar a pujar a casa seva mentre eren a la discoteca The Limit. "Va arribar un moment que no parlàvem ni res, i em va semblar que era el moment de fer-li un petó, però no m'atrevia –ha reconegut–. Per impressionar-la vaig sortir per la finestra amb la intenció d'entrar per la finestra del costat a través de la cornisa". Però la cosa no va anar bé. "Vaig acabar caient finestra avall i em vaig fracturar la pelvis, em vaig trencar el canell i em vaig malmetre el maluc". Després de tres setmanes a l'hospital i d'una llarga rehabilitació va encarrilar la seva vida cap a la música. "Aquell accident no em va servir per lligar-me la noia –diu–. Encara més, mentre estava hospitalitzat em va enviar una nota on em deia: «Queda't a l'hospital, Jarvis». Signat, Adrienne".