"Ja soc aquí!", diu Serrat al palau de les emocions

BarcelonaMaterial sensible a dojo en la primera de les tres nits de Joan Manuel Serrat al Palau Sant Jordi. Era el principi del final del seu comiat dels escenaris, i lògicament havia de manar l’emoció, segurament més i tot que a les setanta-una actuacions prèvies d’aquesta gira titulada Pel vici de cantar. Al cap i a la fi, la cita és a Barcelona, a Montjuïc, no gaire lluny del costerut carrer del Poeta Cabanyes on va començar tot plegat. "Roda el món i torna al Born. Com va dir Josep Tarradellas, ja soc aquí!", va proclamar Serrat al principi del concert.

L’autobús 155 que puja fins a l’avinguda de l’Estadi anava ple de gent, molts companys de generació del noi del Poble-sec, d’altres més joves, la majoria xerrant de petites coses mundanes i de quina il·lusió poder participar en aquest comiat. Com dues amigues de Lebrija, que es van quedar sense entrada per al concert de Sevilla i van decidir comprar-les per a ahir, volar fins a Barcelona, veure l'actuació, dormir en un hotel del Paral·lel i tornar cap a casa l’endemà.

Al Palau Sant Jordi, 15.100 persones, totes assegudes, esperaven l’home que ha escrit bona part de la banda sonora existencial de tantíssima gent. Serrat s’acomiada amb cançons i el públic li retorna ovacions que sonen a abraçada, com la que li va dedicar tan bon punt va aparèixer a l’escenari a les 21.20 h mentre la banda introduïa Temps era temps. És important fer esment de la sòlida calidesa de la banda, amb còmplices de mil aventures i arranjaments com Ricard Miralles (piano) i Josep Mas Kitflus (teclats), a més de David Palau (guitarra), Vicente Climent (bateria), Raimon Ferrer (contrabaix), Úrsula Amargós (viola i veu) i José Miguel Pérez Sagaste (saxo, clarinet i acordió), tots imprescindibles a la gira, i encara més en aquests tres concerts al palau de les emocions en què s’ha convertit el Palau Sant Jordi aquesta setmana.

L'ovació es repetia quan anaven sonant El carrusel del furo, Seria fantàstic, Me’n vaig a peu, El meu carrer... Amb un cançoner tan descomunal com el seu, en quantitat i qualitat, Serrat ha pogut triar i remenar d’acord amb el lloc on tocava. Per això, com en altres concerts de la gira a Catalunya, el repertori en català va tenir més presència, fins a la paritat. El ventall cronològic va ser amplíssim, passant per totes les èpoques, inclosa la del notable disc Mô del 2006, i amb moments especialment pletòrics com Cançó de matinada (enfilant la tornada amb generositat), Para la libertad (amb obres de Banksy projectades al fons), Paraules d'amor (cantada pel públic), Hoy puede ser un gran día i una Mediterráneo recompensada amb un esclat d'entusiasme que va lligar amb el Plany al mar ecologista que ara també és per "un mar convertit en un sarcòfag".

Dins d'un repertori antològic de mena és fàcil que tot remogui nostàlgies d’amors i absències, però Serrat va voler espolsar-les. "He vingut a acomiadar-me de vostès en persona, però amb alegria. La meva vida en la música ha estat una alegria, i vull acomiadar-me alegrement, agraït i feliç. No us eixugueu les llàgrimes amb la màniga del veí", va dir amb la veu agafada per l’emoció abans de cantar amb prou potència Cançó de bressol. La foscor manté el secret, però era fàcil intuir ulls humits mentre s’aplaudia Me’n vaig a peu, s'escoltaven els versos de Miguel Hernández a Nanas de la cebolla, es corejava No hago otra cosa que pensar en ti o mentre Serrat cantava Pare des del lament de qui fa gairebé 50 anys ja alertava que anàvem pel pedregar climàtic. "Us he de confessar que fa gairebé 50 anys de quasi tot", va precisar mirant d'afegir una mica d’humor, però sense oblidar que "el canvi climàtic és la més gran de les amenaces que tenim com a espècie".

Nit d'emocions, insistim, amb Serrat "commogut i satisfet", tal com va admetre. Nit d'alegria reconeixent el vibrato i els barris de Barcelona i jo, que el públic va aplaudir amb un afecte especial. Nit de gestionar tristeses diverses amb La tieta, que va cantar no amb la tendresa del nebot, sinó amb el vellut crepuscular de qui ja sap que efectivament s'ha de morir com tothom. Nit d'inflamar el cor amb Cantares, el Machado que tot ho revifa vers a vers, i que Serrat i el Sant Jordi van entomar amb tota l'ànima. I nit, esclar, de Fiesta, que ja ho havia dit ell, que vol un comiat alegre i feliç, que continua dijous i divendres.