Quan els italians es creien experts en literatura universal sense llegir cap llibre

BarcelonaLa literatura i l’òpera han tingut punts de contacte evidents. La base fundacional de l’espectacle operístic era la recuperació de la tragèdia grega i la seva manera de representar-se, és a dir, cantada. Ho va deixar molt clar Aristòtil al tractat Poètica, i els membres de les camerate florentines de finals del Renaixement (fi del segle XVI i principis del XVII) així ho van posar en pràctica.

Les primeres òperes documentades es basaven en textos clàssics grecollatins d’Homer o d’Ovidi. Això explica les temàtiques majoritàriament mitològiques, per exemple Orfeu i Ulisses. Aviat, compositors com Jacopo Peri i Claudio Monteverdi es van apuntar al que, com diríem ara, marcava tendència.

Ariosto, Tasso i la poesia èpica de seguida van entrar a formar part de les trames operístiques, amb personatges com Orlando, Armida, Rinaldo i Alcina. I quan l’opera buffa (còmica) va fer acte de presència al segle XVIII, Goldoni i Beaumarchais també van ser apreciats per compositors, llibretistes i espectadors. Per no parlar, durant la segona meitat del segle XVIII, del llibertí per excel·lència, Don Joan, que en mans de molts compositors (entre els quals Mozart) va cantar als escenaris europeus de ciutats com Viena, Milà, Nàpols i Venècia.

Shakespeare i Cervantes

Els dos grans autors del segle XVI, morts el dia de Sant Jordi, han ocupat també un lloc privilegiat com a inspiradors de diverses òperes. Però menys fidelment del que hom podria pensar, sobretot en el cas de Shakespeare. I és que el bard anglès no va ressuscitar fins a finals del segle XVIII. I durant part del XIX, algunes de les seves obres (com ara Romeu i Julieta o Hamlet) es presentaven amb finals edulcorats i fins i tot feliços.

Vint-i-nou dels trenta-set títols shakespearians han estat adaptats en unes dues-centes setanta òperes i amb una obra estrella: La tempesta, amb 46 versions, des de la masque de John Bannister i Pelham Humfrey (1667), fins a The tempest de Thomas Adès (2004). I d’entre els molts compositors afins a Shakespeare, Verdi és qui més obres en va adaptar amb absoluta fidelitat als originals: Macbeth (1847), Otello (1887) i Falstaff (1893), aquesta darrera basada en Les alegres casades de Windsor.

D’altra banda, Cervantes i el cavaller de la trista figura han estat també objecte de diverses adaptacions operístiques que, incloent-hi al títol el nom de Don Quixot (traduït a l’italià, l’alemany o el francès, a més de l’espanyol) han donat peu a un centenar d’obres escrites per autors que van des del venecià Carlo Fedeli (1680) fins a Cristóbal Halffter (2000), passant per Telemann, Mendelssohn, Kienzl i Massenet, entre molts altres.

Literatura oblidada

¿Qui no coneix òperes com La traviata, Carmen i Tosca? Però, ¿qui llegeix avui La dama de les camèlies d’Alexandre Dumas i qui té la Carmen de Prosper Mérimée? ¿I la Tosca de Victorien Sardou, on es representa actualment? Efectivament, l’òpera va ser durant dècades la gran adaptadora d’èxits literaris del moment. Però, ¿qui llegeix avui les obres esmentades o les novel·les de Walter Scott? ¿Es troben a les llibreries edicions d'El rei es diverteix de Victor Hugo, que va inspirar Rigoletto de Verdi? ¿Es llegeixen a les escoles drames romàntics com El trovador d'Antonio García Gutiérrez o Don Álvaro o la fuerza del sino d’Ángel Saavedra (Duque de Rivas), que el mateix Verdi adaptaria respectivament amb els títols d’Il trovatore i La forza del destino?

Giuseppe di Lampedusa es lamentava en un text recopilat per David Gilmour que els italians del segle XIX es creien experts en literatura universal pel fet de ser aficionats a l’òpera. Lúcida reflexió, que serveix encara avui, una època en què es llegeix cada cop menys. I menys encara els autors esmentats, alguns oblidats gràcies a la justícia (mai millor dit) poètica.

Els segles XX i XXI

El segle passat va ser un dels més productius en matèria d’òperes basades en la gran literatura universal: des de Richard Strauss i els mites bíblics (Salome) o clàssics (Elektra, Ariadne auf Naxos, Daphne) fins a les col·laboracions del libanès Amin Maalouf amb Kaija Saariaho (L'amour de loin, Adriana Mater i Émilie). Tot això, sense oblidar la preeminència de la literatura del mateix segle XX o de finals del XIX en òperes de Britten basades en Henry James (The turn of the screw), Herman Melville (Billy Budd) i Thomas Mann (Death in Venice). Per no parlar del gran teatre nord-americà de Tennessee Williams, de qui Un tramvia anomenat desig va ser dut a l’escena operística per André Previn; o de Tony Kushner amb Angels in America, la versió operística de la qual es deu al romanès Peter Eötvös. O de novel·les distòpiques com l’orwelliana 1984, que el director d’orquestra Lorin Maazel va adaptar per a la seva òpera estrenada el 2005.

Més recentment, Shakespeare i la literatura trobadoresca han trobat també el seu referent en òperes de l'esmentat Adès (The tempest) o de Philippe Boesmans (Wintermärchen), a més de George Benjamin (Written on skin), tot i que les darreres tendències compositives semblen pouar en el gran referent narratiu de la segona meitat del segle XX: el cinema. És clar que aquesta ja seria, com diu el tòpic, una altra història.

La poesia del lied: una tradició que sublima música i literatura

Tot i que de petit format, el lied no és pas un gènere menor, al contrari. És poesia feta música, o música feta poesia. La proximitat dels intèrprets (cantant i pianista), l’intimisme de la forma i la incisiva expressivitat que demana la interacció entre paraula i música el fa un plat exquisit, no sempre a l’abast de tothom. De la mateixa manera que hom llegeix més novel·la que no pas poesia, el lied no aplega milers d’aficionats a teatres o auditoris, com sí que fa l’òpera.

L'origen del lied es troba en el segle XVIII i compositors com Haydn i Mozart aviat van dir-hi la seva. L’autor de La flauta màgica va posar música a poetes com Johann Wolfgang Goethe, però no seria fins al segle XIX quan el creador de Werther i Faust seria assumit pels primers compositors del Romanticisme. I aquí és obligat referir-nos a Franz Schubert, que és l'autor de molts lieder basats en Goethe. Però també Schiller i Hölderlin, així com d’un poeta menor com Wilhelm Müller, autor de La bella molinera i del Viatge d’hivern. Per cert, que la traducció al català de Miquel Desclot d’aquest darrer cicle (editada a Ficta) ens ha demostrat que Müller no era tan mal poeta com la tradició ens ha fet creure.

Goethe va ser igualment objecte de peces liederístiques de Robert Schumann i Hugo Wolf. Però el gènere no és exclusiu dels països germànics: a França, Maurice Ravel es va fixar en la poesia de Verlaine i Mallarmé per escriure alguns dels seus cicles de cançons. I a Catalunya, el Modernisme i el Noucentisme van ser rics igualment en versions liederístiques dels poetes nostrats: Enric Morera es faria seves poesies de Joan Maragall i de Josep Maria de Sagarra, mentre que el binomi format per Eduard Toldrà i Josep Carner configura la justa banda sonora del Noucentisme. A banda de la meravellosa cançó A l’ombra d’un lledoner amb text de Tomàs Garcés, musicat per l’autor d’El giravolt de maig. Jaume Pahissa i Ricard Lamote de Grignon també van partir de Maragall per a algunes de les seves cançons i Frederic Mompou es basaria en Josep Janés per al cicle Combat del somni, del 1942, i que inclou una peça clau com és Damunt de tu, només les flors, profusament interpretada per algunes de les nostres millors sopranos.