Itaca Band: «Igual que no m’he fet TikTok, no em posaré a fer 'trap'»

BarcelonaItaca Band ha participat activament en l'escena festiva que ha dominat la música catalana l'última dècada. La pandèmia, però, va dur el grup de Montcada i Reixac a replantejar-ho tot, fins al punt que el projecte "va penjar d'un fil", tal com explica Albert García, el cantant i ara també compositor únic del grup. Itaca Band continuen: han publicat el disc Mil tormentas y un sol (Halley Records, 2022), i aquest dimecres comencen una gira a la Sala Apolo de Barcelona, amb Pelat i Pelut com a teloners.

Quan vau publicar La lengua de los pájaros, el 2019, deies que era un moment important per saber si podríeu viure del grup.

— Estem més o menys igual, sobrevivint. Podem tornar a fer concerts, que és del que podem viure, perquè no som un grup que pugui viure de la venda de discos i les reproduccions a internet. Aquest temps de pandèmia ha servit per escriure el sisè disc d’Itaca Band.

Quin sentiment hi predomina, en les cançons?

— Hem canviat gran part de la banda i m’he trobat sol amb la responsabilitat d’escriure i de compondre el disc. Era un repte, perquè sempre havia sigut una coproducció amb el Pere Mercader. Aquestes cançons han nascut de la necessitat de desfogar-me, de voler explicar què estava sentint en aquests moments en què el projecte penjava d’un fil. No sabia ben bé com ho faria. Tampoc sabia com tornaríem a fer concerts. És que al principi de la pandèmia pensàvem que acabaríem fent concerts per streaming, que tot es reduiria a fer un vídeo a casa, penjar-lo a internet, que la gent em fes likes i deixés molts comentaris, que serien com els aplaudiments postpandèmia. D’acord, podia fer-ho temporalment, però no havia començat en el món de la música per fer coses així. A mi no m’hi trobarien.

Parlaves dels canvis a la banda...

— Ara com ara seguim el bateria [Jordi Busquets] i jo. La resta són nous.

I vas arribar a pensar en un canvi de projecte i de nom?

— Sí. Ens hem plantejat moltes coses, musicals i extramusicals. M’ho he arribat a qüestionar tot.

Això que expliques fa que reinterpreti algunes cançons en clau d’història de la banda. Per exemple, Mil tormentas.

— Sí, ferides per cicatritzar que amb el temps encara cremen. La cosa va una mica per aquí. Per això mateix penso que és el disc més sincer que hem fet. D'una banda, perquè és l’únic que he compost exclusivament jo i sé de què xerren totes les lletres, sé de quina necessita han nascut. I de l’altra, potser perquè no hi ha tanta metàfora ni retòrica. És molt més visceral. Amb quatre versos la gent pot entendre tot el que ha passat amb aquesta banda.

T’agrada Extremoduro?

— Sí, conec les cançons, les típiques. Amb grups com Extremoduro i Marea m’emmirallo molt per la capacitat que tenen de cantar unes lletres molt ensucrades però que les interpreti un paio que no ho és gens. Aleshores no tens la sensació que siguin cançons ensucrades. La mateixa cançó cantada per Alex Ubago seria insuportable, però te la canta aquest paio amb aquesta veu i aquesta intensitat i dius "hòstia, Extremoduro!" Sí, de fet feia conya amb l’Alguer Miquel, de Txarango, que molts cops ens han comparat. Podem cantar un tipus de cançó similar, però una veu i l’altra et porten cadascuna a un imaginari diferent.

—

¿La fi de Txarango i la publicació del disc nou d’Itaca Band són la constatació que s’està acabant una etapa de la música feta a Catalunya?

— Segurament sí. És que ja no estem de moda. És un procés natural, i ens hem de fer a la idea que depens d’agradar o de no agradar, i en funció d’això tens més concerts o menys, vens més discos o menys. Gran part del nostre públic ha crescut amb nosaltres, i sí que hi ha una gent molt fidel, però ens hem adreçat a un públic juvenil que fa molt de soroll però alhora és molt poc fidel, perquè el que escoltaves amb 18 anys amb 20 ja no ho escoltes, el que et semblava underground de sobte ho veus com mainstream. Nosaltres hem fet sempre la música que ens ha sortit, i no intentarem fer res que no sapiguem fer. Igual que no m’he fet TikTok, no em posaré a fer trap. No sé si m’explico.

Estopa explicaven que Sony els havia suggerit fer algun reggaeton per arribar a un públic més jove i també a Llatinoamèrica. I ells van dir que no perquè no s’hi veien.

— Pots fer el tema de reggaeton, però després defensar-lo... Puja a l’escenari i posa’t a moure el cul. Estopa són fidels al seu discurs, penso que també són un referent, igual que Extremoduro. És cert que el reggaeton està carregat d’estigmes i de prejudicis, però també hi ha cançons amb la base de reggaeton que molen i que diuen coses interessants, com les de Calle 13 o Residente, Nathy Peluso, Ana Tijoux... Les cançons són cançons, i després les vestim com les vestim.

Com serà la gira?

— Ha sigut difícil trobar dates, perquè l’agenda de les sales està plena. Comencem a l’Apolo i acabarem al novembre a Burgos, després de passar per festivals i festes majors. L’essència d’Itaca Band, a nivell sonor, és vitalista, festiva, i és fàcil de traslladar al directe, només cal una volta més a la tornada perquè la gent l’enlairi. Tenim moltes ganes de tocar.

L'any passat almenys vau poder tocar al Canet Rock.

— Sí, va ser com: «Bé, això no ha acabat, seguim aquí i la cultura és segura». Bé, després es va veure que no ho era gaire. La cultura no és segura, com no ho era anar a comprar a una pastisseria. Si corríem el risc d’agafar el metro i anar anxovats com sardines, es podia córrer el risc també de pagar una entrada i anar a veure un concert. Aquí està la clau, penso.

Quina és la teva cançó més rendible?

— Hi ha una relació directa entre les cançons que m’agraden més i les que menys sonen. Les que m’agraden més són les que menys reproduccions tenen en totes les plataformes, i a l’inrevés. No hem de perdre de vista que fem música per a persones del carrer; no fem música per a músics, no fem jazz; no fem res que no estigui inventat. No hi ha una fórmula d'èxit, però segons quines estructures, melodies, harmonies o acords facis servir, les cançons funcionen millor o pitjor. Hi ha una relació entre tots els hits de la història: series capaç de cantar totes les cançons des dels Beatles fins als grups d’ara amb les mateixes progressions d’acords.