Iron Maiden honoren la història del 'heavy'

BarcelonaTot el que esperes d’Iron Maiden, ben presentat, ben executat i a l’altura de les expectatives d’un públic que sempre ha fet costat a les llegendes del heavy metal i al qual no es pot insultar amb autoindulgència i paternalisme. Dona’m riffs, bombo i explosions, però sobretot dona’m actitud, transmet-me la sensació que serà un concert inoblidable i defensa com cal himnes com Hallowed by thy name, The number of the beast i Run to the hills. I així va ser ahir a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. (Segurament també va ser inoblidable el concert que Steve Harris, baixista i fundador d’Iron Maiden, va oferir dijous a la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat amb la banda British Lion, el seu projecte personal al marge del grup.)

La gira Legacy of the Beast d’Iron Maiden va començar el 2018, i el concert a Barcelona, organitzat pel Festival Primavera Sound i la promotora Madness Live!, havia de ser el juliol de 2020, però la pandèmia va obligar a posposar els plans. Dos anys després, 50.000 persones que van pagar prop de 100 euros van omplir l’estadi per celebrar que, efectivament, Iron Maiden honoren la història del heavy i continuen sent coherents amb el llegat de la bèstia que van crear a finals dels setanta. L’ovació amb què van rebre el grup a les nou del vespre va ser prou eloqüent sobre l’ambient que va respirar durant tota l’actuació.

A diferència de la gira de l’àlbum The book of souls (2015) que va passar pel Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet el 2016, el tour Legacy of the Beast no anava lligat a cap novetat discogràfica, sinó a un videojoc, i el repertori era un recorregut pels clàssics de la banda, sobretot els del període 1982-1984. Tanmateix, el grup va aprofitar la pausa pandèmica per publicar el setembre del 2021 el disc Senjutsu, tres cançons del qual les han incorporat al directe des del concert a Zagreb del 22 de maig. Totes tres les toquen seguides al principi del xou, com una mena de pròleg que no altera la naturalesa d’un espectacle amb gairebé tot allò que ha convertit Iron Maiden en la banda més popular del heavy metal.

Aquest pròleg no va estalviar recursos escènics: estètica japonesa medieval, la mascota Eddie reencarnada en un samurai i el cantant Bruce Dickinson, prou còmode en el registre menys agut de l’últim disc, tocat amb un monyo oriental. “Hola, Catalunya!”, va cridar abans de The writing on the wall. Davant, un públic transversal pel que fa a l’edat, però uniforme en el vestir: majoritàriament de negre. No cal dir que la resposta de la gent va ser espectacular tota l’estona, amb l’estadi convertit en un mar de banyes en els moments més intensos, sobretot quan el concert es va convertir en una allau de clàssics, i fins al final amb Aces high (avió gegant d'attrezzo inclòs).

Alliberar els riffs

Després d’una breu pausa, unes lones amb voltes i vitralls gòtics dibuixats van substituir l’escenografia oriental. Era l’hora de Revelations, d’alliberar la bèstia i els riffs més familiars. El so, com acostuma a passar a l’estadi, va anar millorant a mesura que avançava la nit, i al final del tema les tres guitarres van començar a sentir-se bé sense que la bateria i la distorsió del baix es mengessin tot l’espai. Especialment brillant va ser el final de Sing of the cross, amb Dickinson enfilat en una mena d'altar mentre els seus companys gestionaven solos i ritmes. Allà va cantar Flight of Icarus alhora que disparava foc amb un llançaflames; una imatge desmesurada que lliga amb l’èpica de la peça... Iron Maiden també és això, esclar, excessos de teatralitat que tanmateix no afecten la contundència musical ni la potència concentrada en la segona part del concert.

La iniciàtica Iron Maiden va tancar el repertori abans d’un primer bis tan previsible com imbatible: The trooper, amb Dickinson brandant la bandera britànica esfilagarsada, Eddie retornant del camp de batalla i els tres guitarristes en paral·lel; i Run to the hills, amb l’èpica escocesa de The clansman al mig.

El que provoca la cavalcada de Run to the hills entre el públic, aquella comunió indestructible, constitueix una de les experiències més prodigioses de la música en directe, i explica la grandesa del que significa Iron Maiden per a unes quantes generacions. Qualsevol artista pagaria milions per rebre l’entusiasme i l’agraïment que van obtenir ahir Iron Maiden amb aquesta cançó.