In-Edit, el cine que es balla a les butaques
Com cada tardor arriba una nova edició del festival que porta els documentals musicals més premiats del món als cinemes del centre de Barcelona. Repassem les millors propostes de la seva programació, que inclou artistes històrics i molts d’altres per descobrir
Entre el 26 d’octubre i el 5 de novembre se celebra, als cinemes Aribau, la quinzena edició del festival de cinema documental musical de Barcelona, l’In-Edit. Plenament inserit en el mapa cultural de la ciutat, són dies marcats en vermell a l’agenda de melòmans musicals d’arreu del país, que any rere any gaudeixen dels millors documentals de gènere al centre de la capital. In-Edit és un festival en què s’han vist cintes llegendàries com Joy Division, dirigida per Grant Gee amb guió de Jon Savage, d’altres increïblement didàctiques -encara es recorden les aglomeracions per veure el seguiment antropològic del heavy metal a Metal: A headbanger’s journey -, pel·lícules que reunien figures extraordinàries a l’estil de No direction home, amb Bob Dylan i Martin Scorsese en una mateixa obra. I, per descomptat, històries màgiques i contundents com l’immens entusiasme que va ser descobrir Sixto Rodríguez a Searching for Sugar Man. Mai sabem per on pot sorprendre’ns l’In-Edit perquè, sovint, el més interessant arriba fora dels grans noms, quan menys t’ho esperes. D’artistes immensos a microescenes perdudes de la mà de Déu: aquests són els documentals que no t’hauries de perdre d’aquesta edició.
Els caps de cartell
L’In-Edit torna a concretar-nos una cita amb alguns noms clau de la música contemporània, els reclams més populars i que acostumen a arrossegar més públic a les sales de cinema. En aquesta edició sobresurt, amb llum especial, la figura skatalítica de Graham McPherson, conegut universalment amb el pseudònim Suggs i per la seva professió: cantant dels llegendaris membres de la Two ToneMadness. Tot i ser una institució al Regne Unit, farà a Barcelona la première mundial de la pel·lícula que han produït sobre la seva vida: My life story, de Julien Temple, un dels directors de documentals musicals més prestigiosos del món. La cinta és una combinació del seu espectacle teatral, farcit amb música en directe i una potent base d’imatges d’arxiu, una hora i mitja en què Suggs repassa la seva vida: una infantesa nòmada, l’entrada en la subcultura a finals dels anys 70, l’èxit de Madness i la vida d’ara, quan ja ha arribat a la cinquantena.
Dos noms d’aquests que també llueixen quan te’ls trobes en qualsevol tinglado, units ara sota una mateixa obra, American valhalla, són els d’Iggy Pop i Josh Homme. Separats per tres dècades, l’ex-Stooges i l’ànima de Queens of the Stone Age es troben al desert de Joshua Tree buscant clarividència i acabaran trobant valuoses reflexions sobre el rock, el pas del temps, la mateixa identitat o la figura de David Bowie. I cançons, esclar. Altres personalitats que desfilaran en format cinemascope són Marianne Faithfull, amb el repàs a la seva trajectòria, Faithfull, i Aidan Moffat, fundador del duet de culte Arab Strap que recorre en furgoneta la seva Escòcia natal a Where you meant to be interpretant versions (sovint amb lletres inventades) de clàssics folk local. Les estrenes de Moffat i Suggs es completaran amb un xou en directe dels artistes, que seran presents a Barcelona.
Imprescindibles entre bambolines
Són bandes de lletra petita, tant a l’In-Edit com en general als cartells dels quals han format part al llarg de la seva carrera. Un exemple? XTC tenien una militància de fans fidel i entusiasta que hauria seguit Andy Partridge a la fi del món. Però ni la indústria musical estava preparada per a ells, ni ells per a la indústria discogràfica. Sortits del cul del món -Swindon-, els anglesos van fer discos plens de cançons rodones, a més de protagonitzar una de les evolucions més interessants de la història del pop: tampoc els va servir per tenir el reconeixement que mereixien. Hi presenten XTC: This is pop, un complet recorregut cronològic per la seva obra i miracles. Uns que van tastar la mel de l’èxit i la fama van ser els brasilers Sepultura, que amb el trio de discos Arise (1991), Chaos A.D. (1993) i, sobretot, Roots (1996) van ser una aparició explosiva en l’escena thrash metal dels 90 per després desaparèixer progressivament, tot i que encara estan en actiu. Membres de Metallica, Megadeth i Pantera parlen d’aquella eclosió a Sepultura endurance, un documental d’auges i de caigudes.
Més d’actualitat són els Sleaford Mods, duet britànic de tradició punk i lírica rap. Herois de la working class de Nottingham, són seguits en una de les seves gires per la càmera de Christine Franz a Bunch of kunst. Dos artistes revolucionaris, cadascun en la seva matèria, que també seran protagonistes d’aquesta edició de la mostra de documentals musicals són el llegendari saxofonista de jazz John Coltrane (a Chasing Trane ) i Conny Plank, productor de bandes com Neu! i Kraftwerk (a The potential of noise ).
Històries inesperades
El que fa diferent l’In-Edit respecte d’altres festivals d’aquestes característiques és la capacitat que té de sorprendre els espectadors amb petites grans històries semidesconegudes. Anècdotes que tenen la música com a nexe comú i que sobrepassen els acords i les melodies. En aquesta edició són diverses les pel·lícules que segueixen aquests paràmetres, com Liberation day, la increïble aventura dels eslovens Laibach a l’hermètica Corea del Nord. Les seves versions sintètiques i industrials van ser les primeres d’un grup occidental que van gaudir en directe a Pyongyang. Oblideu tots els documentals que heu vist mai d’una gira pop, aquesta sobrepassa totes les coses imaginables i per això serà la pel·lícula d’obertura de l’In-Edit 2017.
També és fascinant la vida de Lou Ottens, inventor de la casset (i del disc compacte) i personatge importantíssim per entendre el tipus de consum musical dels últims 40 anys. Encara que ell, conscient de l’evolució dels formats, no mostra cap mena de nostàlgia pels seus invents, a Cassette: a documentary mixtape en parlen amb amor figures com Mike Watt (The Minuteman), Daniel Johnston, Thurston Moore (Sonic Youth) i Ian MacKaye (Fugazi). Força desconeguda pel públic general, descobrirem l’escena queercore nord-amerciana, documentada a Queercore: how to punk a revolution. Una bufetada a tot: a la indústria, a l’homofòbia i també al mateix moviment punk. Aparicions de luxe: Kathleen Hanna (Bikini Kill, Le Tigre), Hole i The Gossip.
Quilòmetre zero
Potser no us sona el nom de Fernando Gallego, però el de Nando Dixkontrol us hauria de transportar directament a la pista de ball. Llegenda del bakalao i la música màquina, Ciudadano FG: baila o muere explora una doble vida: la persona i el personatge, un discjòquei que, segons ell mateix, mai “ha traït la música electrònica”. Aquest és el plat fort del menú català a la programació de l’In-Edit, però no l’únic. Dub it yourself, de Pau Garriga, baixa al carrer per acostar-nos l’escena reggae i dub de Barcelona. Una sound system coral de ritmes jamaicans i una immersió a les catacumbes de les escenes locals.
Podria ser un personatge d’ El secreto de las fiestas de Francisco Casavella, però resulta que existeix i té una història extraordinària al darrere: Jesús Moreno Peyrón ha passat per Las Vegas i l’Havana, a més de tocar el piano amb Nat King Cole, Frank Sinatra, Carmen Miranda i Édith Piaf. La seva vida s’explica a L’home orquestra. L’aventura dels músics catalans a Amèrica. Altres documentals locals que s’estrenen a l’In-Edit són MicroClima Sound (de Vicenç Farreras), sobre l’alternativa do it yourself al Primavera Sound que organitza la botiga de discos Ultra-Local Records del Poblenou, i The miracle boy, la pel·lícula sobre Steven Munar, líder dels The Tea Servants, banda de pop que va tenir certa una repercussió en ambients indie a principis d’aquest segle.