Clara Peya: "La imperfecció ens manté amb vida perquè ens fa desitjar"

BarcelonaClara Peya (Palafrugell, 1986) entoma les pors i les violències que l'encotillen, les transforma i qüestiona el totalitarisme del concepte de perfecció en un disc titulat Corsé (Vida Records), que presenta aquest divendres, 15 de setembre, al Mercat de Música Viva de Vic. Aquesta vegada, el repte de la pianista inclou també la decisió de fer que cadascuna de les tretze cançons les canti una veu diferent, unes en català i d'altres en castellà. Hi participen Sílvia Pérez Cruz, Albert Pla, Ferran Palau, Marina Herlop, Salvador Sobral, Anna Ferrer, Pol Batlle, Leo Rizzi, Ede, Momi Maiga, Iris Deco, Maren i Àlex Serra.

Com traslladaràs al directe un disc amb tretze veus convidades?

— Doncs amb unes veus que ho faran tot. Evidentment, no puc convidar tretze persones a cada concert. Això té coses bones i coses dolentes. Un disc amb tretze col·laboracions vol dir que hi ha tretze colors molt diferents. Però que al directe hi hagi les mateixes veus cantant tot el disc fa que tot plegat estigui més cohesionat.

I quines seran les veus del concert?

— Són dues veus molt joves. Una és Carmen Aciar, una noia que acaba d'arribar de l'Argentina. I l'altra és una noia de Mallorca, Aina Zanoguera, que és qui porta més la batuta de tot el concert.

Has fet un disc que respira un mateix to musical, amb piano i electrònica, sense estridències.

— Era molt important que el to fos semblant precisament perquè les veus eren totes diferents. Estic contenta de la producció, perquè per a mi és madura. D'alguna forma és arriscada, però madura, i com que ja tenim una edat, doncs també m'agrada que sigui una cosa més empaquetada. Sí, hi ha un tipus de so arriscat, minimal, però coherent, i això és guai.

¿T'ha costat gaire implicar emocionalment els tretze cantants en el que tu volies expressar en aquestes cançons?

— No. La veritat és que no m'ha costat, perquè, un cop està feta la cançó, busco quina veu la pot cantar. Això em facilita moltes coses. Una cosa curiosa que he detectat és que, en general, les cantants, elles, pregunten molt més què vol dir el que escric, com estava emocionalment... Intenten emmirallar-se emocionalment molt més. Ells, en canvi, s’ho fan seu sense intentar arribar a tu. Elles pregunten molt més, intenten implicar-se emocionalment molt més. I ells tenen una seguretat, com si diguessin: "Jo ho entenc així. No és important el que tu pensis". Està bé tot, eh? No és un judici, només és una observació.

A l'Albert Pla li fas cantar uns versos molt durs sobre el pas del temps.

— És que no pots posar una persona de 20 anys, ni de 30, a parlar d'això. Al principi el concepte de temps no t'importa, no l'entens, no és important. Al contrari, vols que les coses passin ràpidament. I de cop, quan comences a veure que és una allau i que és exponencial, dius: "Ostres, ostres... Com valoro el temps ara? A què li dedico temps?" Perquè ja no hi ha temps per perdre en allò que no t'estimes una mica.

I Ferran Palau canta una cançó amb versos com "I ara m’esperes amb la porta mig tancada / I ara saber que em vols matar ja no m’espanta", que jo m'imaginava en una veu femenina.

— M'agrada molt que m'ho diguis. Per a mi, l'imaginari de cada persona és absolutament lliure. El Ferran mastega les paraules, i tot el que sigui estirar les paraules, ell ho sap fer molt bé, perquè les omple de significat. Em fascina molt, té tot un art de dir, el Ferran.

Sí, sembla d'un altre temps.

— Sí. La dicció també, com tria allargar una nota... I no cal parlar del que fa la Sílvia [Pérez Cruz] a la Nana para mí perquè és un escàndol.

Què és el que t'encotilla?

— M'encotillen moltes coses que sé, i sobretot tot allò que no sé. Perquè un cop ho saps, almenys pots començar a mirar-ho. El pas del temps és una cosa que he de treballar molt, perquè el pas del temps vol dir mort, bàsicament. En el fons, la meva gran por és la mort, la decadència, perdre facultats. Des de petita m'ha generat molta inquietud. I ara, en fer-me gran... Per exemple, fa una setmana que no hi veig bé de prop, que començo a no veure-hi de prop. És una tonteria, no passa res, però és que ja no tornaré a veure de prop com abans. Aquesta inquietud té a veure amb aquest sistema capitalista patriarcal que incentiva la producció i la perfecció.

La paradoxa és que com a música sí que es pot entendre que busques la perfecció en el que fas, però al mateix temps estàs parlant de la violència que genera aquesta mateixa perfecció.

— Corsé és una reivindicació política radical de la imperfecció. Per a mi aquest disc és un manifest a favor de la imperfecció, perquè la imperfecció és el que ens manté vives. La perfecció no desitja perquè ho té tot; per tant, és estàtica, està morta. En canvi, la imperfecció ens manté amb vida perquè ens fa desitjar, i aquest desig ens manté connectades amb la vida. Com que el que és perfecte està mort, la perfecció en la música no existeix. Perquè si és perfecta, no viu. Hi ha un exemple brutal: Palau de la Música, un concert de Bebo i Chucho Valdés, quan el Bebo ja era molt gran. En Chucho tocava i toca que t’hi cagues, però amb tres notes del Bebo ploraves, perquè allà hi havia tota una vida. Per a mi és important fer valdre la vida viscuda. L'altre dia vaig anar a veure Mal Pelo, i estaven tots dos ballant i pensava: és que en cada moviment hi ha tantes vivències. Quan veus una persona de 20 anys que ho sap fer tot, és un animal, és increïble, però no et pot explicar coses, és impossible.

En concerts de cantants ja molt grans és meravellós veure com interpreten les cançons des de la seva edat, sovint vulnerables i fràgils, però hi ha vegades que pateixo quan veig artistes que no es respecten gaire, que desafinen constantment, i a qui el públic tracta amb condescendència.

— Quan et parlo del Bebo, no hi havia cap mena de condescendència. També depèn de quin tipus de persona has sigut i de què ha significat la teva persona, perquè tu veus l’Albert Pla desafinant i no t'importa.

Com la microafinació creativa del Pau Riba.

— Total. No importa, perquè ell venia a dir-te coses i a dinamitar les coses. És a dir, no és "vinc a cantar els fets que m'han fet famós durant tota la vida". No soc Raphael; vinc a explicar-te el meu món i a dir-te que la meva realitat és una possibilitat de vida. Visc la música com una necessitat real. No tinc un altre lloc on estar. ¿El tindria si em passés alguna cosa i no pogués tocar mai més? No ho sé. I espero no trobar-m'hi.

Poèticament, Corsé és un disc que genera imatges molt potents amb molt poques paraules. Hi ha un procés de síntesi conscient, oi?

— Sí, també perquè com més paraules poses en una cançó, més llocs tens on amagar-te. En canvi, quan les cançons són curtes, no et pots amagar. Ara, trobar la paraula justa és complicat. A Catalunya hi ha poetes que fan coses increïbles, que troben versos curts i superpunyents, com la Mireia Calafell, per exemple.

"Qui fregarà la meva sang", demanes a El tall. Parles també sobre tornar a l'estat salvatge del cos.

— M'agrada molt jugar amb els contrastos. Faig una música prou melòdica, prou suau, prou lírica, prou romàntica, però les paraules que utilitzo són violentes, perquè estic parlant d'un concepte violent. Per a mi, és interessant que dintre d'una cançó bonica i lenta pugui haver-hi un «Tengo el cráneo al descubierto». O la nana mateixa, que el que està dient és "em vull morir". Però també hi ha llum, perquè no és tot dramàtic i fosc. Hi ha una barreja entre llum i ombra, però és que les persones som així.

De fet, el to musical del disc no és dramàtic ni estrident.

— Però el directe no serà el mateix ben bé, perquè no té res a veure escoltar la música i veure la música. Corsé també parla de la cotilla de la imatge. Per a mi és molt important transmetre que toco el piano a través del meu cos. És a dir, la cantant, la ballarina, canta, balla des del cos. Però és que nosaltres també. Responsabilitzem-nos que estem posant un cos a l'escenari. Hi ha músics que no pensen el mateix que jo, gent que diu que «la música és la música i es tracta de desaparèixer en la música». No hi estic d'acord. Per a mi posar el cos és un compromís, perquè el cos és a l'escenari i tu vas a un concert també perquè el mires. No et parlo d'una cosa estètica o visual, sinó d'una implicació emocional a través del cos. O sigui, una implicació física real en el que estàs fent. Això ho valoro moltíssim.

Com a espectador, a vegades em sento fora d'un concert quan veig que la gestualitat dels músics transmet que no estan còmodes o que no hi ha bona sintonia entre ells.

— Una de les coses més importants quan fas una cosa escènica és que l'equip estigui cohesionat. És impossible fer un bon concert amb tensions. És impossible, com és impossible que un dinar de Nadal vagi bé si els germans estan enfadats. Una de les coses que fan que la música funcioni és que l'estàs compartint amb gent. Quan estic tocant i veig amb qui toco, m'emociono. Ara he fet una gira de piano sol i m'ha encantat. És guai estar sola, però és més guai estar acompanyada. Com a la vida.