Ariel Rot: “La il·lusió no te la regalen”

BarcelonaEl músic Ariel Rot (Buenos Aires, 1963) torna als concerts amb banda de rock per celebrar els 25 anys de la publicació d'Hablando solo (Warner, 1997), el disc que va publicar just després que s'acabés l'aventura de Los Rodríguez. La reedició de l'àlbum, que incorpora material inèdit, comporta també una gira que passa el 20 d'abril per l'Apolo 2 de Barcelona. No és una gira per tocar el disc de cap a peus, precisa Rot.

A Baile de ilusiones, la primera cançó del disc Hablando solo, cantaves: "Qui tingui un amor que en tingui cura i que mantingui la il·lusió". T'ho has aplicat com a norma de vida?

— No sempre, però des de fa força temps sí. Tinc una relació longeva i hem format una família, amb fills que ja són adolescents.

I a banda de la família, la il·lusió com la mantens?

— Bé, cal treballar-la a còpia de projectes, inquietuds, somnis. La il·lusió no te la regalen.

¿L'experiència del programa de Televisió Espanyola Un país para escucharlo et va renovar precisament aquesta mena d'il·lusions?

— Moltíssim. De veritat que l’has encertat, perquè abans del programa havia passat per una crisi i em costava molt acabar de sortir-ne. Vaig començar a sentir que això quedava enrere quan va començar el programa. No et diria que va ser com renéixer, perquè tampoc és que estigués tan malament, però sí que va ser recuperar les ganes. I no només les professionals, sinó en general sortir una mica del forat.

Què és el que et va sorprendre més d'aquesta experiència?

— Vaig tocar amb tres o quatre artistes cada setmana durant trenta setmanes, i això ha sigut meravellós. Va ser una gran escola i una gran experiència. Sí que em van sorprendre sobretot les coses d'arrel de cada lloc. El flamenc és tan poderós que eclipsa una mica totes les altres músiques tradicionals més locals. I la veritat és que vaig tenir moltes sorpreses veient la riquesa que hi ha a tot Espanya, no només al sud, i que és tan poderosa. I en aquest moment, amb gent tan inquieta i tan jove alhora recollint la tradició.

Què va representar Hablando solo per a la teva carrera com a músic?

— Moltíssim, perquè va ser un pas gegant, el començament de tot. Sempre m'havia mogut en una zona confortable, però de menys compromís, potser. Els moments en què havia d'anar al davant i fer un solo, que era el moment de màxima visibilitat durant els concerts, eren un lloc força còmode. Hablando solo va ser un gran desafiament i va ser el primer pas per arribar fins on soc ara mateix. Té tota una efervescència i una il·lusió que, més enllà del que és musical, dona al disc un valor molt especial.

Venies de Los Rodríguez, amb Andrés Calamaro. ¿Fins a quin punt vas voler desmarcar-te del teu passat amb Hablando solo?

— En aquell moment l'estètica musical de Los Rodríguez la tenia molt present i no vaig intentar fer-ne una ruptura. Sí que em va passar això quan vaig fer Debajo del puente [1984] deu anys abans, després de Tequila, en què clarament sí que volia desmarcar-me'n; de fet, va ser els motius de la ruptura de Tequila, perquè jo estava buscant altres sons i necessitava trobar-los jo mateix. Tot i això, Hablando solo s'assembla més a Los Rodríguez que Debajo del puente a Tequila. Però si et refereixes al pes d'Andrés Calamaro, hi va ser molt present tots aquells dies; per a mi era una mena de superació que havia d'aconseguir per ser autosuficient. Tota la competència soterrada que hi va haver a Los Rodríguez va sortir a la superfície i vaig dir: “He de compondre un disc collonut i estar a l'altura, si això és possible”. No era una meta gens fàcil, perquè estem parlant d'Andrés Calamaro, probablement un dels millors compositors i artistes en castellà.

En aquest disc vas incloure una versió de Bruma en la Castellana, la cançó de Moris que parla de Madrid. Quina cançó escriuries avui a Madrid?

— Vaig fer Geishas en Madrid, al disc següent, Cenizas en el aire [1999], que justament és un homenatge als personatges dels 80, a aquelles noies que van aparèixer amb els pentinats nous, la roba provocativa, els cabells tenyits, les jaquetes de cuir... i la vida perillosa. No sé si dedicaria una cançó a Madrid ara com ara, no sabria per on començar. La meva vida a Madrid és prou avorrida per dedicar-li una cançó. No és que jo m'avorreixi, n'estic encantat, de la vida, perquè dedico molt de temps a la lectura, a tocar, a passejar, però no tinc gaire contacte amb el pols de la ciutat. Lamentablement, si he de parlar de la ciutat, no vull que em surti el costat rondinaire... però no m'agrada allò en què que volen convertir Madrid. És una ciutat tan meravellosa... i malgrat que estiguin fent tot el possible per destrossar-la, no ho aconsegueixen, perquè és una ciutat increïble. Però, en comptes de gastar-se els diners en fer les coses bé, es gasten els diners en fer les coses malament. Això sí que ho veig quan miro per la finestra de casa. Tot i que és una cosa que no només passa a Madrid, perquè a totes les ciutats importants del món està passant el mateix. Això és terrible, els estan traient l'ànima a les ciutats.

Mira que seria fàcil fer les coses bé...

— Exactament. Fa vuit mesos que hi ha unes obres davant de casa, en una plaça on deien que farien enjardinaments, i ho han fet pitjor. Han tret els pocs arbres que hi havia i hi han posat una esplanada de ciment. ¿Per això vuit mesos i, segons ells, un milió i escaig d'euros? ¿Això què és? Per què? Bé, m’estimo més no imaginar-me per què...

M'agradaria preguntar-te, a propòsit de la pel·lícula Argentina, 1985 de Santiago Mitre, com va viure la teva generació els judicis contra les juntes militars.

— En aquella època jo era a Espanya. Vaig tornar a l’Argentina un any després dels judicis. Crec que la joventut en aquell moment volia recuperar el temps perdut, volia divertir-se, recuperar l'alegria i la felicitat; aquesta és la impressió que vaig tenir quan vaig tornar a l'Argentina l'any 86. També s'estava vivint la gran festa de la democràcia i tot el que havia estat amagat durant anys estava sortint a la superfície, i em refereixo fins i tot al cantó més frívol de la festa, del punk, de la New Wave. De sobte tot això es vivia a les nits, als carrers, una cosa impensable dos anys abans. Però la meva generació és una generació molt castigada a l'Argentina, per la dictadura i per la Guerra de les Malvines; hi ha molt de dolor. Potser jo vaig escapolir-me’n anant a Espanya i gairebé esborrant el meu passat argentí com un mecanisme d'autodefensa, però són coses que em marquen molt profundament.

De totes maneres, ¿entens que la pel·lícula hagi contribuït a generar una sensació d'autoestima important a l'Argentina?

— M'imagino que sí. A veure, l'argentí té una autoestima molt alta. No sé què la va aixecar més, si això o el Mundial de futbol.

Tornant al disc, tu que tens aquest punt tan stonià tocant la guitarra, quin disc dels Rolling Stones seria Hablando solo?

— Doncs potser Black and blue [1976], perquè Hablando solo té guitarres, però també teclats i cançons més elaborades, com Mil mentiras y una verdad i Después de brindar; és a dir, no és pur rock and roll. Després de Black and blue, els Stones també van fer la seva ruptura i van tornar al bàsic, van fer Some girls [1978] amb tres guitarres, baix i bateria, i és un dels meus discos favorits. Black and blue m'agrada, però entenc la sensació que Billy Preston una mica els va guanyar la partida amb els teclats.