Iggy Pop es nega a deixar de ser lliure i salvatge

Iggy Pop

Porta Ferrada. 29 de juliol

Als 75 anys, Iggy Pop encara transmet gana i desig en la mirada, com els gladiadors que saben que s’han de jugar la vida. O tot o res. Cap al final del concert, amb un públic entregat després d’una hora i mitja molt intensa, es col·locava a la punta de l’escenari, amb l’adrenalina pels núvols. Semblava que saltaria en qualsevol moment, però tenia el fre de mà posat. Estirava els braços cap a les primeres files i somreia. Potser s’estava imaginant que surfejava entre tots els caps, o potser donava les gràcies per haver-ho pogut fer durant més de 50 anys. Fins no fa gaire, encara s’atrevia a fer stage diving, però després d’un últim accident, als 71 anys, va decidir no fer-ho més, perquè sap que es podria desmuntar. Té el cos minvat, arrugat i tort, però renoi, encara transmet foc.

Iggy Pop, la Iguana, va actuar aquest divendres al Guíxols Arena, dins del Festival de la Porta Ferrada, davant de 1.680 espectadors, enmig d’una gira europea. Va ser una d’aquelles nits en què el present, afortunadament, va superar la nostàlgia. El músic de Michigan va anar més enllà d’un concert de grans èxits i va deixar que l’estil crooner i amb pinzellades jazzístiques que predomina en el seu treball més recent, Free (2019), s’escampés per tot el repertori, fins i tot en els temes més icònics de The Stooges, la banda amb què James Osterberg Jr va transformar-se en Iggy Pop a finals dels anys 60. Sobre l’escenari, set músics entre els quals destacava la presència de Sarah Lipstate (guitarra) i Leron Thomas (trompeta), amb els quals precisament va compondre i enregistrar aquest àlbum.

La posada en escena semblava connectar amb el projecte Post pop depression (2016), cuinat al costat d’un supergrup liderat per Josh Homme (Queens of the Stone Age), en què la música d'Iggy Pop va agafar una musculatura imponent, tot i que el va deixar exhaust. D’aquí va sorgir Free, més íntim i mancat de violència guitarrera. Ara sembla que ha trobat l’equilibri en un directe que exerceix un control natural sobre la rauxa salvatge que se suposa que ha tenir Iggy Pop. Durant el concert, peces de garatge psicodèlic com T.V. Eye (1970) o Death trip (1973), de The Stooges, s’intercalaven amb les recents James Bond, despullada i irònica, i Love is missing, poètica i estètica. Els salts temporals eren vertiginosos, però tot sembla tenir sentit. Davant d’ell, un públic madur i devot. També pares amb fills adolescents que redescobreixen plegats qui és i què significa per a la història de la música moderna aquell septuagenari despitat que es tira per terra i que, de tant en tant, es posa el micròfon a l’entrecuix.

Èxits del punk i traca final

Iggy Pop és l’autor d’alguns grans èxits del rock i el punk del segle passat que van sonar ahir: com Lust for life i The passanger, molt aclamades i ballades. No va interpretar Real Wild Child (Wild One). En canvi, es va permetre recuperar l’estètica industrial de Sister midnight i Mass production, del disc The idiot, produït per David Bowie i enregistrat a Berlín el 1977, quan tots dos estaven en ple procés de desintoxicació. Això va desembocar en Free, un haiku musical amb capes de so sobreposades que va servir perquè Pop simplement declamés “I want to be free” (vull ser lliure) i es prengués uns minuts de descans.

A la tornada vestia una jaqueta de cuir per afrontar la traca final stoogiana amb Gimme danger, I’m sick of you, I wanna be your dog, Down on the street, Fun house i Search and destroy. Llavors, ja sense músics, es va quedar a la punta de l’escenari acomiadant-se del públic una estona, entre aplaudiments i crits, potser buscant amb la mirada els millors cossos per tirar-s’hi al damunt, com si encara ho pogués fer.