Horitzons nòmades

Des del primer acord del debut homònim de Matagalls afloren unes credencials inequívoques: sons àrids elevats per vents instrumentals, seguint les empremtes que deixen referents universals com Calexico o Giant Sand. Tot i que el seu disc de seguida agafa direcció i sentit, en realitat les pautes musicals d’aquesta nova banda tenen més a veure amb l’instint que amb la planificació. “Les cançons neixen sense cap premissa, no teníem la intenció de sonar a res concret, tan sols partíem d’algunes intuïcions”, comenten aquests músics del Montseny. “El so ha seguit un camí força natural, conformant-se capa a capa amb l'aportació improvisada de cada instrument. No teníem clar on arribaríem”. Aquest alè de nomadisme compositiu, juntament amb la seva marca sonora emo-folk, circulen en perfecta comunió amb unes lletres on la veu trencada de Ramon Mas deixa anar un rastre de neguit existencial, glopades de reflexió experta, i fins i tot cert aire paròdic, com passa a Pobres, lletjos i curts. “Les lletres del Ramon no es diferencien gaire de les que escriu per a FP, la seva banda de punk-rock. Pobres, lletjos i curts precisament és l'única que no és seva. L'autor és Roger Peláez, dibuixant, poeta, músic i agitador de consciències en general”.

El llarg viatge de Matagalls va començar amb un gir d’intencions inicial: el que havia de ser “un duo per poder tocar en bars i fer gira en un turisme, amb només una guitarra i un amplificador”, amb cançons fetes de les melodies de Xavi Garcia (Els Surfing Sirles, Zeidun) i les veus de Ramon Mas (FP, i també editor de Les Males Herbes), va créixer fins a convertir-se en una mena de superbanda, amb membres d’Esperit, Els Amics del Bosc i Les Aus, entre d’altres. Com si set músics fossin pocs, a Matagalls també hi podem sentir cantar còmplices de luxe, com Joan Colomo, Inés Martínez i Laura Crehuet, tot i que de vegades costa distingir cada veu dins l’enriquit embolcall de sons. “En realitat tots tenen algun moment en què sonen clar i diferent, però hi ha tantes capes en el disc que tot es confon pel bé de les cançons. Això és mèrit sobretot de Dalmau Boada, que ha tingut la difícil tasca d'equilibrar la barreja fins a generar uns matisos que a nosaltres encara ens sorprenen cada vegada que escoltem el disc”, comenta Mas. Un cop ens endinsem en la travessia melòdica de Matagalls, el millor és deixar-se portar pel corrent transcendent de guitarres, percussions, violins i trompetes. El pas de la seva música és com el d’aquells forasters que no saben tornar enrere un cop han iniciat la marxa, perquè busquen un camí que sigui sempre atrevit, i íntim, i crepuscular.