Homenatge estel·lar a Jaume Sisa, el cantautor galàctic

Barcelona"Jaume! On ets?", cridava un espectador gairebé al final de Malalts del cel, l'homenatge que una vintena de músics de l'escena catalana s'han empescat per reivindicar un disc de Sisa del 2016 –un dels millors de la seva trajectòria, i el seu comiat– que el cantautor galàctic mai no va presentar en directe.

Perdut entre asteroides i estrelles, Sisa es va fer pregar una mica més, potser per assaborir l'èxit de l'homenatge, que havia arrencat puntual aquest dimecres al Teatre Grec amb Roger Mas interpretant la cançó que inaugura el disc, Malalts del cel. "Llarga és la història i no s'ha acabat", va entonar, amb un deix que recordava Sisa. La influència de l'autor de Qualsevol nit pot sortir el sol es va fer notar, explícitament, en interpretacions posteriors, com les de Guillem Gisbert a Els anys, David Carabén a La vella cançó i Julio Bustamante a la breu –però emocionant– La llum. "Buscava allà a l'horitzó: el cel, la llum, l'amor", va cantar, enmig d'una nit xagofosa i estrellada, neta de núvols.

Llops, hipopòtams i nens

Amb direcció escènica d'Ignasi Duarte, que va plantejar un concert cohesionat i sense interrupcions, els convidats van reivindicar la força d'un disc monumental –dinou cançons– que va passar massa desapercebut quan va aparèixer fa sis anys. El septet que va secundar els cantants, comandat per Gregori Ferrer al piano, va sonar de meravella en tot moment, respectant els arranjaments originals, enriquint-los puntualment. Van ser ells els responsables d'acostar la vetllada a les fragàncies, fastuoses i nostàlgiques, de la música d'envelat que travessa bona part del cançoner de Sisa, i d'amanir-les, quan calia, amb detalls musicals d'arreu, des del sirtaki (Tornarà la primavera) a la picada d'ullet klezmer del final d'Hipopotàmia, que van interpretar amb gràcia Tronco. Entre els millors moments de la nit hi va haver les versions de Llops udolant (magnífiques Tarta Relena), Tanca la porta (Maria Rodés), El nen (Maria Arnal), Alarí Alaró (Queralt Lahoz) i Lluna del capvespre (Marina Rossell, esplendorosa). Joan Garriga va sonar més desigual: va aconseguir fer brillar l'harmònica de La moral al manicomi, però la veu no el va acabar d'acompanyar. També va saber una mica de greu que alguns dels cantants haguessin de consultar puntualment les lletres per no perdre's.

Dos dels convidats més galàctics de la vetllada, Quimi Portet i Quim Carandell, de La Ludwig Band, es van reservar dues de les perles del disc, Duchamp i La ratlla de l'horitzó. Al primer l'acompanyaven Tarta Relena, aquesta vegada amb harmonies vocals seixanteres; el segon va sortir tot sol, encara que després, als bisos, es va acompanyar per la resta de grup i, fent un salt enrere en el temps, van interpretar Coristes i numismàtics, del 1979. Just després, la vintena de participants en l'homenatge van anar afegint-se a la versió èpica de La primera comunió, de Galeta galàctica (1976). El mantra final, "hem de fer, la primera comunió, al balcó, disfressades de cavall", va aconseguir invocar finalment Sisa, que es va anar col·locant al centre de l'escenari per cantar i ballar aquesta tornada gloriosa. Abans, però, havia recitat unes paraules enigmàtiques: "Ves, vianant, en so de pau. Ves, foraster, ves-hi el primer. Omple el farcell de noves veus. Renta't les mans amb jocs d'infants".

L'homenatge va fregar, en els seus fragments més inspirats, el nivell d'un disc que corona i tanca una de les trajectòries musicals en català més singulars i arriscades de l'últim mig segle.