El hip-hop a l’era Trump

Fa uns dies un grup de hackers van piratejar el senyal de diverses emissores de ràdio nord-americanes per fer-hi sonar insistentment la cançó FDT, l’incendiari himne contra Donald Trump del raper californià YG. L’impacte del hit va molt més enllà de l’insult de la tornada –“Yeah, fuck Donald Trump”, repeteix una vegada i una altra– i és una reflexió crua i rabiosa de la situació política que planteja l’arribada de l’empresari novaiorquès al Capitoli. Però sobretot és una declaració d’intencions més de l’escena hip-hop i R&B ianqui, que des de fa uns mesos viu en un interessant estat d’alerta, tensió i confrontació amb el poder establert.

En certa manera, i gràcies o per culpa de Trump i dels constants casos de brutalitat policial que han tingut lloc al país, el hip-hop està refent el camí que va emprendre a finals dels 80, quan el mandat de George Bush pare va propiciar un esclat de cançons protesta i grups proclius a l’activisme sociopolític que marcarien tota una època al gènere.

Aleshores, l’efecte de reacció i rebuig a les polítiques republicanes es va traduir en gravacions memorables de Public Enemy, Paris, X-Clan, Poor Righteous Teachers o The Disposable Heroes of Hiphoprisy. Eren altres temps, evidentment, i el hip-hop no era el gènere musical massificat, accessible i ensinistrat comercialment que és en l’actualitat. Això es manifestava, sense anar més lluny, en el discurs musical de tots ells: produccions crues i agressives, poques o cap concessió melòdica, prioritat del missatge en detriment de la musicalitat i una intenció clara d’intimidar i engrescar emocionalment el públic. Els aldarulls a Los Angeles del 1992, reacció violenta nascuda a partir de la indignació de la comunitat afroamericana per l’absolució dels policies que van apallissar Rodney King el 3 de març del 1991, van significar el punt àlgid d’un clima de crispació que tenia una banda sonora adequada, feta a mida.

La popularitat del gangsta rap, el domini dels artistes de la Costa Oest, la progressió comercial del so, l’arribada al poder de Bill Clinton i un esperit més frívol, materialista i lúdic de l’escena van neutralitzar bona part d’aquella càrrega política, ja convertida en residual al segle XXI tret d’excepcions puntuals com Dead Prez, The Coup, The Roots, Common, Mos Def, Mr. Lif o Immortal Technique. Fins ara. Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat el 2016, i també el que ja hem vist de 2017, és que el posicionament ideològic en el hip-hop ja no és patrimoni de rapers de l’òrbita independent o de grups alternatius que es mouen en circuits minoritaris i molt especialitzats. La gràcia del moment que estem vivint és que aquestes ganes de pronunciar-se i discutir al poder arriben des de fronts molt diferents i en aparença incompatibles: des de tota una superestrella com Jay-Z fins a una revelació de l’underground com Vince Staples.

La publicació tot just començar l’any de Run the Jewels 3 (2016), el nou àlbum de Run the Jewels, el projecte dels rapers El-P i Killer Mike, és l’últim senyal important fins avui d’aquesta tendència. Un còctel Molotov de baixos i beats contundents i lletres de confrontació, en què la incitació a la revolta de les lletres encaixa a la perfecció en un so llaminer i, per què no dir-ho, fins i tot ballable. Com si a Rage Against the Machine els hagués produït The Bomb Squad, David Banner i Organized Noize. Val a dir que Run the Jewels porten sacsejant l’escena hip-hop nord-americana des del 2013; la diferència és que ara ja no només semblen aquella anomalia per a hipsters, aquella boutade per a nostàlgics del rap polític. Ja no estan sols.

I ja que parlem de Public Enemy i Rage Against the Machine: només un moment tan convuls com el que està vivint la societat nord-americana podia propiciar el naixement d’un projecte com Prophets of Rage, la superbanda de rock i hip-hop formada per membres dels dos grups –Tom Morello, Tim Commerford i Brad Wilk de RATM; Chuck D i DJ Lord de P.E.– amb l’afegit del raper de Cypress Hill B-Real. ¿Casualitat? No ho sembla.

Ídols de masses amb veu i vot

Quan una icona pop com Jay-Z grava una cançó com Spiritual, focalitzada en la brutalitat policial i les diferències socials entre blancs i negres, i es planteja iniciar una carrera política amb el Partit Demòcrata de Nova York, és lícit dubtar què hi ha de necessitat i què de màrqueting en tot plegat. Un dilema que es fa extensible a la seva dona, Beyoncé Knowles, que ha fet del seu últim disc, Lemonade, un manifest de denúncia i reivindicació poc habitual en les altes esferes. ¿Practica Lemonade un feminisme de disseny, poc perillós o desafiant? Probablement. Però el seu impacte és imparable i aclaparador. Sobretot en una època en què estrelles de l’R&B, un gènere històricament tou i centrat en temàtiques més sentimentals que poques vegades s’havia atrevit a plantar cara a les institucions, com Alicia Keys –recordem el seu hit Here–, Solange, Frank Ocean o John Legend han esquitxat els seus últims àlbums de referències i al·lusions al conflicte racial, policial i de gènere que viu la comunitat en aquests moments.

Per no parlar dels veterans A Tribe Called Quest, que amb We the people... no només han firmat una contundent radiografia del nostre moment; també han promogut un dels eslògans més utilitzats i recreats en les manifestacions i marxes contra la victòria electoral del president. O de T.I., una celebritat als Estats Units, més aviat conegut per singles desenfadats de club que per diatribes contra el poder, que en plena agitació social pels casos de brutalitat policial va sentir la necessitat d’enregistrar l’EP Us or else, el material més compromès de la seva carrera. Esclar que tot això sembla un joc de nens si ho comparem amb Campaign speech, un freestyle de vuit minuts en què Eminem aportava la seva pròpia visió de la campanya electoral i atacava sense miraments els seguidors de Trump, o amb el que està fent el raper de Detroit Big Sean, que en la gira promocional del seu nou disc, I decide, ha anat un pas més enllà: un freestyle per a l’emissora de ràdio Hot 97 en què parlava d’assassinar el president ha aixecat una considerable polseguera als Estats Units.

Per tant, quan estàs veient com autèntiques celebritats de la música negra actual i més llegendària decideixen mullar-se, encara que sigui en sentit oposat, com quan Kanye West va confessar que si hagués votat hauria votat Trump, potser sembla més fàcil fer un pas endavant i dir-hi la teva. I encara més si autors totals com Kendrick Lamar, una de les veus més respectades i admirades del present, i no només en l’àmbit hip-hop, esdevé un perfecte exemple d’equilibri entre creativitat musical, implicació política i èxit de públic i crítica. Lamar ha esdevingut el líder no declarat ni oficial per a noves i prometedores figures com Chance the Rapper, Vince Staples o Vic Mensa, curiosament un dels últims fitxatges del segell de Jay-Z. Mensa, que firma cançons impulsives i colpidores com 16 shots i redefineix el concepte d’estrella emergent, sembla haver trobat l’equilibri perfecte entre el posicionament polític i les aspiracions pop. I d’això es tracta: d’aconseguir que el teu missatge i compromís arribi al màxim nombre de gent possible.