Hinojosa rima amb 'gloriosa'

En una setmana servida per les excel·lències del binomi Kaufmann/Damrau i que ha inclòs les dues passions de Bach, L’Auditori s’ha reservat per a la nit de dijous un d’aquells petits grans concerts revestits d’intimisme, de veritat i de sinceritat, al servei de peces molt ben triades pels intèrprets protagonistes: la soprano Maria Hinojosa i el conjunt instrumental The Ministers of Pastime, dirigit des del clavicèmbal per Francesco Corti.

Sota el lema Dolentes, que s’ha de llegir no pas en català sinó en llatí, l’enfilall de peces posaven la banda sonora al dolor de Maria davant del cos de Jesucrist acabat de davallar de la creu. Obres de compositores com Barbara Strozzi i Francesca Caccini, barrejades amb fragments vocals i instrumentals d’Alessandro Scarlatti, Vivaldi, el nostre Domènec Terradellas (amb l’esplèndida Cantata a los dolores de María Santísima). Sense oblidar peces anònimes com la preciosa Kal Haneshama (cantada en hebreu), l’arranjament de Javier Otero Neira del Chritse, cum sit hinc exire de l'Stabat Mater de Szymanowski o l’estrena absoluta d’un altre Stabat Mater, amb text en català i amb música de José María Sánchez-Verdú.

A la prestació immaculada del conjunt instrumental (de perfectes acabats, amb afinació impol·luta i fraseig generós), cal afegir-hi l’envejable estat vocal de Maria Hinojosa, amb un cognom que rima amb gloriosa i que serveix per etiquetar no tan sols la interpretació musical, sinó l’entrega al sentit últim del concert. Perquè, a banda de cantar, Hinojosa sent les obres musicals interpretades sense afegits vocals. I quan canta, exhibeix amb propietat els melismes dels passatges més compromesos, les ornamentacions, amb una manera de col·locar la veu al servei de l’estilisme més sincer. Aquestes van ser algunes de les perles d’aquesta petita gran vetllada.

La disposició escènica no podia ser més encertada, amb els músics d’esquena a la platea de la Sala Pau Casals i el públic dalt de l’escenari, envoltant els intèrprets i agombolant-nos des del silenci més pregon (!). Magnífica iniciativa del cicle Música Antiga de L’Auditori, el més reeixit de la programació de l’equipament, que en altres àmbits sembla viure una inèrcia poc suggerent. Amb vetllades com la de dijous, reneix l’esperança i ens avancem a l’esperit pasqual, tot i les luctuoses peces pensades per a aquest concert.