Hinds, una puntada de peu al masclisme del rock

En un article del catedràtic de psicobiologia Ignacio Morgado Bernal, es diferenciava entre l’enveja benigna i l’enveja maligna. Segons el doctor, la segona és la que té la intenció de derrotar i fer caure el teu adversari. D’enveges en podrien escriure una tesi el grup madrileny Hinds, que el 2014 (quan encara es deien Deers) van fer saltar la banca amb una demo de quatre temes casolans que les va portar, en un tres i no res, a una escala de popularitat inimaginable per a un grup espanyol de guitarres: grup de la setmana al diari The Guardian, articles elogiosos al New Musical Express i concerts multitudinaris obrint per a The Libertines o els Black Lips. Eren dones, joves, desacomplexades i allunyades del virtuosisme clàssic del rock. Ideals per convertir-se en la diana favorita del classisme, el masclisme i l’envellit i retrògrad cànon musical. “Noies que tocaven fatal i a les quals els anava bé. Això no ho podien suportar”, recorda Carlotta Cosials, veu i guitarra de Hinds. “En aquell moment -explica- la condescendència i les crítiques eren com una tempesta de la qual només volíem sortir, però a la llarga aquella agressivitat cap a nosaltres ens ha anat bé: ens ha configurat com a banda i ens ha fet molt més treballadores, divertides i positives”.

Tot i la tossuderia dels seus haters, el quartet madrileny va tirar endavant. Va triomfar arreu del món i va perfilar cada vegada més el seu estil. La primavera passada van publicar el seu segon disc, I don’t run, que presentaran aquest dissabte a la sala gran de Razzmatazz. Aquesta és, per a elles, la seva “carta de presentació real”, ja que el primer elapé va ser gairebé “una improvisació, recollir coses d’aquí i d’allà”, sense pensar gaire per on havien d’anar les cançons, expliquen. En aquesta ocasió ho han tingut claríssim, volien treballar les melodies fins que fossin perfectes (“Ho hem prioritzat per sobre de tot”, explica la vocalista de Hinds). I caram si ho han aconseguit. Amb les harmonies vocals a dues veus de temes com The club, New for you o Tester, les madrilenyes fan un salt endavant i es converteixen en un dels grups pop més infecciosos i frescos que podem escoltar a l’Estat. En un moment en què les guitarres semblen anar desapareixent de l’hegemonia mainstream, les Hinds les reivindiquen sense complexos: “Si et fixes en el line-up de qualsevol gran festival, cada cop hi ha menys grups de formació clàssica, però ens és absolutament igual, volíem fer un disc de rock per sobre de tot”.

Acostumades a gires de llarg recorregut (Hinds són una de les bandes espanyoles que més han tocat als Estats Units l’últim lustre), la del 2018 l’acabaran a Barcelona. “S’està fent duríssima. És la més extensa que hem fet i hem treballat moltíssim, fins i tot venent nosaltres el marxandatge. Ens ha passat de tot i, a més, està fent molt fred”, diu rient Cosials des d’una habitació d’hotel de Berlín (“Et pots creure que porto bufanda aquí dins?”, exclama). Aquí hi tenen una audiència fidel que ha seguit el seu creixement amb fidelitat militant, de l’Heliogàbal a la Fabra i Coats, del Sidecar a La2... I ja als grans escenaris, com el Primavera Sound i el Vida: “Tenim molt públic a Barcelona; a més, força jove. I no t’enganyaré, tio, em moro per menjar una truita de patates amb pa amb tomàquet”. Això sí, que ningú robi el mòbil de la Carlotta com en la seva última visita a la ciutat. No volem quedar-nos sense les seves cançons per culpa d’un pispa.

+ Detalls

Hinds + Amable + Legoteque

Razzmatazz (Barcelona)

15 de desembre