Hèctor Parra i Diana Damrau a Peralada: de la modernitat a l'òpera pura
El compositor i la soprano protagonitzen una intensa jornada
Hèctor Parra / Diana Damrau 'Cos a cos' / 'Amor i vida'
- Claustre de Sant Domènec / Església del Carme. Castell de Peralada
- 29 de juliol del 2023
El compositor Hèctor Parra i la soprano Diana Damrau van ser els protagonistes d'una jornada intensa a Peralada. A la tarda, al claustre de Sant Domènec, el compositor català i la pianista Imma Santacreu ens oferien una aproximació a l'obra de Parra que el mateix compositor anava introduint, des de peces curtes inspirades en les Constel·lacions de Joan Miró a la seva celebrada òpera Les Bienveillantes o a la recent Orgia, que s'estrenarà l'abril vinent al Liceu.
Parra va tenir l'encert d'anar-nos introduint cadascuna de les peces de forma didàctica i lúdica, de manera que l'escolta estava plena de referents. També en com va utilitzar la trentena d'objectes que, ficats dins la caixa acústica del piano, creen sonoritats gairebé electròniques. De Pasolini a Bach, el concert va ser una lliçó magistral de música contemporània.
A continuació, Diana Damrau tornava a l'església del Carme amb el seu marit, el baix Nicolas Testé, en un recital memorable. Tot i que ja no és aquella joveneta que va meravellar el món amb uns aguts i coloratures d'infart, amb els anys ha guanyat en maduresa interpretativa alhora que no ha perdut gens ni mica la brillantor de la veu. El seu Wiegelied de Strauss va ser dolç i poètic, com la interpretació de Casta Diva, recollida i alhora potent, per passar al final als aires de comèdia musical americana interpretats com autèntics divertiments. Però quan ens va robar el cor va ser en la interpretació de l'ària Al dolce guidami, d'Anna Bolena, en què es va traslladar a un altre món, amb un fraseig, musicalitat, coloratures en pianíssim i una emotivitat que van humitejar els ulls d'alguns assistents en una demostració de saviesa cantora impressionant.
Testé té una veu profunda i va demostrar una gran musicalitat en el fraseig i les dinàmiques, amb un color de veu bellíssim en un baix. En el seu duet amb Damrau d'I Puritani va ser com si estiguéssim veient una òpera en comptes d'un recital, amb tots dos ficats en els respectius personatges, i la seva ària Lyubvi vsye vozrasti pokorni d'Eugen Onieguin, passant del dolor a la pregària i la desesperació final, va trencar més d'un cor.
Helmut Deutsch al piano va demostrar, un cop més, el seu mestratge, acompanyant els cantants amb un so just i mesurat fins i tot en el de solo de Rakhmàninov.