Alícia Torra: "M’interessa sobretot que les noves generacions sàpiguen qui va ser Alícia de Larrocha"

GironaDes de fa més de dues dècades, Alícia Torra s'ha dedicat a treballar incansablement per difondre el llegat i la memòria de la seva mare, la grandíssima pianista Alícia de Larrocha, que, durant la segona meitat del segle XX, va meravellar el món de la música clàssica amb una tècnica impecable i un gust exquisit per l'expressivitat. Torra és la gerent de la fundació que porta el seu nom, gestiona l'arxiu de partitures, manuscrits i gravacions de la intèrpret, i també és la comissària de l'Any Alícia de Larrocha, que, aquest 2023, commemora el centenari de la pianista amb la programació de múltiples conferències, llibres, exposicions i concerts. L'ARA també se suma a l'efemèride, i el 22 de novembre a les 18.30 h organitza un acte a la sala d'assaig del Palau de la Música per recordar la pianista i també la soprano Victòria dels Àngels, amb la participació del pianista i compositor Albert Guinovart, la periodista cultural Mònica Pagès i el crític musical de l'ARA Jaume Radigales.

Què ha representat comissariar l'any d'homenatge a la teva mare?

— Sempre estic encantada de fer xerrades allà on em demanin, i entre les diferents activitats que hem organitzat he creat, per exemple, una exposició itinerant que va pels conservatoris per explicar la seva vida musical i personal. M’interessa sobretot poder arribar a les noves generacions d’estudiants de música, perquè sàpiguen qui va ser Alícia de Larrocha.

¿Algun acte dels darrers mesos ha estat especialment emotiu?

— Agreixo moltíssim a tots els teatres, institucions i intèrprets que s'han volgut sumar a la commemoració, des dels joves pianistes totalment desconeguts fins als mundialment reconeguts. Un dels dies més especials va ser el del concert del Palau de la Música, pensat explícitament com a homenatge, però també em fa molt feliç tenir notícies de recitals en memòria de la meva mare en conservatoris d'arreu d'Espanya en els quals jo no he participat en l'organització.

¿Has notat alguna falta de reconeixement que t'hagi sabut greu?

— Seré sincera: he trobat molt a faltar Nova York, perquè és una ciutat on la meva mare va tocar més de 300 vegades. S'hi han fet recitals de petit format que valoro moltíssim, però els grans teatres com el Lincoln Center o la New York Philharmonic no s'hi han implicat. L'estimaven moltíssim, però els gerents han canviat i no m'han fet gens de cas.

També vas dir que trobaves a faltar que Barcelona li dediqués un carrer.

— Al desembre l'Ajuntament de Barcelona posarà una placa a la casa on va néixer, però, des que va morir, vaig darrere del Nomenclàtor perquè li puguin dedicar un carrer humil i discret. Ara bé, em vaig assabentar que resulta que ja hi ha un jardí al seu nom, molt amagat al barri de Sant Martí, on fins fa poc ni tan sols hi havia cap làmina. I, per tant, ja no tenim dret a cap carrer.

Com vas viure de petita ser la filla d'una artista aclamada mundialment?

— Quan jo vaig néixer, ella tenia 36 anys i ja era una pianista reconeguda a Espanya. Més endavant, de manera progressiva i sempre allunyada dels focus mediàtics, es va donar a conèixer a Europa i llavors als Estats Units. Feia gires a l'estranger de dos o tres mesos fora de casa i quan marxava era un drama perquè ens veia tristos a mi i el meu germà, fins que ens vam acostumar a entendre la seva professió i a admirar-la.

¿Us quedàveu sols a casa amb el pare?

—  El meu pare, Joan Torra, va ser una persona clau en la seva carrera. També era pianista, però va deixar-ho tot perquè va saber veure que qui realment tenia talent era ella. Era el seu admirador número u i es va dedicar a cuidar-nos i a facilitar-li la vida perquè anés tranquil·la.

Alícia de Larrocha va ser ambaixadora de la música espanyola per a piano, però també era una intèrpret destacadíssima de Mozart i Chopin.

— Exacte, molta gent l'encasella amb Granados i Albéniz, que van ser compositors realment molt importants que va donar a conèixer, però jo m'esforço molt a explicar que treballava un repertori amplíssim, des del barroc fins a autors contemporanis.

Quan et vas adonar del talent musical de la teva mare?

— Recordo que quan tenia 14 anys vaig anar al Palau de la Música a sentir per primera vegada com tocava el Concert núm. 2 de Rakhmàninov i em va entusiasmar.

I a part de concerts a la memòria, ¿et quedes amb alguna gravació discogràfica per a la posteritat?

— A la meva mare no li agradava entrar a l'estudi, no es deixava anar perquè creia que la visió d'un intèrpret sobre una mateixa obra evoluciona amb el temps. Per això la joia de la corona no són els discos comercials, sinó les gravacions personals, que tenim recollides a l'arxiu. Com que el meu pare es perdia les gires, demanava a amics que enregistressin el concert d'estranquis amb un micro sota la jaqueta i li enviaven els cassets. I aquí hi ha veritables joies, concerts tocats per la vareta, amb una intensitat i energia màgica, com un Concert núm. 3 de Rakhmàninov amb André Previn, que, tot i que el so és llunyà i dolent, supera amb escreix la versió discogràfica.