Guitarricadelafuente: "M'han influenciat figures com Labordeta, que defensava la terra amb la música, la televisió i la política"

BarcelonaÁlvaro Lafuente (Benicàssim, 1997), conegut artísticament com a Guitarricadelafuente, va començar compartint a YouTube cançons a veu i guitarra que invocaven tradicions ancestrals amb accent postmil·lennial. La viralitat va fer la seva màgia, però si va destacar va ser perquè cançó a cançó va anar perfilant una singularitat musical, i alhora per la naturalitat amb què reivindica les arrels familiars de Cuevas de Cañart, el poble del Maestrat. El premi han sigut milions de reproduccions de temes com Guantanamera i Agua y mezcal, concerts amb entrades exhaurides i ara, per fi, un debut discogràfic titulat La cantera (Sony, 2022) i produït per Raül Fernandez Refree, el productor barceloní amb un historial que inclou treballs per a Rosalía, Niño de Elche, Cocanha i Rodrigo Cuevas, entre d'altres. La gira de presentació del disc passarà aquest estiu per festivals com el Vida, el FIB, el Porta Ferrada i el Cerdanya Music Festival.

Estàs instal·lat a Barcelona, oi?

— Sí, des de fa dos anys i mig. Vaig estar mig any a Madrid, però com que vaig començar a treballar amb el Raül just abans de la pandèmia, vaig venir a Barcelona, i aquí segueixo.

Com vas decidir que Raül Fernandez produiria el disc?

— Tenia clar que ho volia fer amb ell. Quan ens vam conèixer no tenia ni la meitat de les cançons compostes i la idea era crear un àlbum a guitarra i veu. Però vaig pensar que era un camí massa fàcil. Jo volia descobrir coses noves i triar un camí propi, i tenir el Raül al costat era una oportunitat molt gran per experimentar i aprendre coses.

Si fossis Rosalía, podríeu haver fet Los ángeles i heu fet El mal querer.

— Si ho planteges així, sí [riu].

A propòsit de Rosalía: vas fer una versió de la versió de Catalina que feia ella, i en algunes cançons del disc emmascares la veu amb altres accents, una mica com ho fa ella.

— És que no és el mateix quan canto una jota que quan canto una cançó argentina. Per exemple, si canto una cançó de Jorge Cafrune, em surt de manera natural fer la doble ela amb accent argentí. És una manera d'emmascarar-te a tu mateix, com posar-te un pseudònim: es tracta de no representar-te a tu mateix, sinó representar una cosa que és teva però que no ets tu. Molta gent em pregunta si soc de Màlaga, i no, jo soc aragonès.

Recordes quines músiques et van marcar quan vas començar a cantar i tocar la guitarra?

— Una cosa és el que escoltava perquè ho tenia al voltant, i una altra el que escoltava quan vaig començar a tocar i interessar-me per cert tipus de música. Sempre m’ha interessat la música tradicional, el folklore, i m’ha cridat l’atenció la cançó a guitarra i veu. Sempre m'ha agradat molt Manu Chao i tenia Chavela Vargas com a icona. I crec que quan vaig començar a cantar totes aquestes referències que havia escoltat i les que anava descobrint es van començar a ajuntar i a forjar una mica el meu estil. És un cúmul entre música actual contemporània i música antiga.

Incorpores amb naturalitat músiques d'altres èpoques a una estètica musical actual.

— La meva generació ha disposat de molts recursos per accedir a la música, i hem pogut descobrir artistes als quals abans no hauríem pogut accedir tan fàcilment, perquè no hi havia tanta accessibilitat. Això fa que tinguem més cultura musical del passat, i ens permet contextualitzar aquest coneixement del passat en el present.

Les teves cançons tenen un component queer, oi?

— Sí, sí que n'hi ha, i també en la part visual. Tot l'art del disc l’ha fet Pepo Moreno, que és un artista queer i el seu art és completament queer. També hi és a la narrativa del disc, sobretot a Redondico (como los albaricoques), que ve de la jota que diu "Redondica, redondica, como los malacatones tienes la cara mañíca redondica y colorada y llena de pelusica". En comptes de parlar d'una dona maca i peludeta, és parlar d'un cul, que l'albercoc sigui la imatge d'un cul. I també gràcies al Pepo moltes de les imatges que hi ha a les cançons s'han pogut plasmar i visualitzar.

Agua y mezcal va ser la cançó que et va donar la pista sobre com forjar la teva personalitat musical?

— Agua y mezcal té aquest component com molt antic, però crec que Guantanamera mostra millor el que volia: mostra el meu poble, Cuevas de Cañart, i Cuba.

Et deia això d’Agua y mezcal perquè ets un cantautor que fa servir el reggaeton.

— De fet, hi ha fins i tot una part de rap. Agua y mezcal va sortir d'un cúmul de cançons, al final hi ha tres cançons en una. Sí que té el component antic i alhora el reggaeton hi és molt present. I Caballito té el vers "tumba la casa", que és de cançó de reggaeton clàssica.

Caballito és la que vas fer amb Alizzz.

— És la cançó del disc que fa més temps que està escrita. Quan va sortir Guantanamera, Caballito ja estava escrita. Des de llavors és la que més versions ha tingut. La vam enregistrar amb el Raúl Pérez a l'estudi La Mina; després amb el Raül [Refree]; després amb l’Alizzz, que té el component més rumber, que li queda molt bé.

T'agrada Albert Pla?

— Sí, jo era molt fan de La Pandilla Voladora, quan Albert Pla s'ajuntava amb Muchachito, Tomasito… Sí, en soc bastant fan.

El disc es diu La cantera, en el sentit de planter, els joves que prendran el relleu dels que hi havia abans...

— Però encara no estem rellevant ningú. És més la intenció d'aprendre del passat per crear el nostre folklore actual. Com a referents tinc personatges que tenen el seu propi món. Em considero un cantautor, i m'inspiro en els cantautors i en figures que m'han influenciat com José Antonio Labordeta, que era algú que defensava la terra amb la música, la televisió i la política.

Com és que no inclous al disc la versió d’A mi manera.

— L'havia cantada moltes vegades i va sorgir la possibilitat de gravar-la quan el disc ja estava enllestit. És una cançó que m’encanta. La vam fer amb el Raül i va quedar preciosa, però no tenia cap sentit ficar-la al disc. De tota manera, arran d’A mi manera i després d'acabar el disc, amb el Raül hem vist que tenim molts fronts oberts. Ha quedat la taula plena de coses i molts camins per obrir.

Un d'aquests camins seria el que apunta la darrera cançó, A carta cabal?

— Cada cançó et porta a un lloc diferent, i em sembla interessant anar cap a alguna cosa més experimental o contemporània com A carta cabal i després tornar a A mi manera, que és gairebé com escoltar el meu tiet el pureta.

Què series sense Cuevas de Cañart, sense aquell univers mític que has construït a partir del poble d’on és la teva família?

— En aquest àlbum les Cuevas de Cañart són més un lloc imaginari que geogràfic. Tota la història transcorre allà, però hi porto totes les influències de diferents llocs per remesclar-les. Per a mi Cuevas té un significat molt més ampli, més enllà de l’espai físic, però també ha tingut molta importància perquè és on vaig començar a cantar i tocar la guitarra, i és on vaig començar a indagar en les músiques que segueixo escoltant avui. I sobretot és allà on vaig aprendre de la gent que tenia al meu voltant, músics com el meu amic Enrique [Sacristán], que tocava llavors amb mi i que ara fa les gires amb mi, i com els meus tiets.

Sents cap responsabilitat respecte a Cuevas de Cañart, i a la vida en el context rural?

— Responsabilitat no, però sí que crec que és important posar en valor el món rural, o intentar fer més accessible el món rural, igual que ho és la ciutat. Aquesta no és la meva vida perquè jo visc a Barcelona, però penso que posar en valor aquest estil de vida és fer que els pobles continuïn tenint vida.

La pel·lícula Alcarràs també fa valdre aquest estil de vida amenaçat. També utilitza una tonada tradicional sobre la lluita de classes, i tu al disc inclous detalls de cançons antifeixistes com Jarama Valley.

— Sí, incloc les cançons antifeixistes perquè són molt bones i, esclar, perquè tenen aquest component reivindicatiu. Aquest disc té una intenció política, reivindicar no tant els orígens com el planter, la futura generació que permetrà que això tiri endavant. També vull imaginar que una família pugui tenir una bona feina al poble, igual que pot tenir-la a la ciutat. No és dir a la gent "vinga, tots cap al camp", sinó que el poble pugui garantir un estil de vida digne.