Guillamino: "Em sap greu ser utilitzat com a quota catalana"

Barcelona"Aquesta persona viu al 2090", va dir el còmic Manel Vidal quan Guillamino va penjar Amics tape II (2024) a YouTube. I què és això que porta des del futur? Pau Guillamet (Barcelona, 1976), més conegut com a Guillamino, ha preparat una dotzena de remescles "no autoritzades" d'artistes de diferents generacions: de Tomeu Penya i Marina Rossell a joves representants de l'urban català com Vern Alder, Lal'ba i OKDW, passant per Roger Mas, El Gordo del Puru i Extraño Weys. A diferència de l'Amics tape I (2012), ha intervingut molt més en les cançons i les ha rebregat per reinventar-les, tret de dues excepcions: Polígons Wanchitos, un tema nou amb Jordi Ganchitos, i la remescla d'Encara que siguin de bar de Sau que va fer Jordi Pagès el 1991. Agosarat i addictiu, el resultat és fruit de la feina d'un músic que no publica cap àlbum des de Fra Júpiter (2018) però que fa temps que interacciona amb el present musical a través del concurs de música urbana KLK i la programació del Desconcert d'iCat. El dissabte 29 de juny presenta Amics tape II a l'Heliogàbal de Barcelona a les 20.30 h, amb convidats especials i l'estrena d'un tema amb CookahP i Joan Garriga.

Diu en Modgi al començament d'Amics tape II: "L’urban és això que de tan modern ha acabat donant la volta i ara li agrada al teu tiet convergent". Som aquí, ja?

— Sí, hi ha un procés de substitució, que per sort no és lingüística. Estem a les acaballes de l'urban tal com l'hem conegut. De grups que no venen bon rotllo, sinó que venen altres valors i que són més dolentots, en català no n'hi ha. És a dir, ha quedat la P.A.W.N. Gang i prou. En canvi, en altres llengües està tot ple de dolentots. I no només parlo del trap. Per exemple, música de ball com el dembow i el reggaeton, en català és més festiva/amable/mainstream.

Quins referents tenies a l'hora de fer Amics tape II?

— Els bootlegs de tota la vida, com les cassets pirates que comprava a Kebra Disc quan tenia 13 o 14 anys els divendres al migdia, que anàvem a Barcelona a gastar-nos 1.000 pessetes o 800, o el que tinguéssim, i compràvem un directe de Fugazi. I amb la llibertat plena que tinc ara que no estic pendent de gires, vaig decidir crear-lo a casa tranquil·lament.

I per què el vas penjar directament a YouTube?

— Vaig estar mirant de fer-ho a Spotify, però allà el concepte DJ mix és David Guetta, per entendre'ns. També vaig pensar parlar amb tothom prèviament, explicar-ho, però no estava segur que ho entenguessin bé. Llavors vaig decidir publicar-lo a YouTube i que l'escoltessin un cop fet. Aleshores sí que vaig començar a comunicar-ho als afectats.

Quina resposta has tingut dels artistes afectats.

— Molt bona. Marina Rossell i Roger Mas, entusiasmats. Extraño Weys, CookahP, Massaviu, l'OKDW, tota aquesta gent, molt bé. És que som amics, o volem ser amics. Es tractava de jugar a aquest joc.

I quina era la intenció d'aquest joc?

— Feia molt de temps que no publicava coses pròpies, i tinc material nou fet, però em fa una mica de basarda aparèixer tal com està el panorama, amb aquesta hipertròfia de la promoció. Dius: ara he de treure un disc? Què passarà amb aquest disc? No passarà res... Abans de fer un disc nou, que em feia sentir molt exposat, vaig pensar: em farà sentir més còmode si faig una cosa que dialogui amb l'escena. També hi ha aquesta intenció intergeneracional, que és una de les meves obsessions: que hi hagi la Marina Rossell amb el Vern Alder, que és un paio de Vilobí del Penedès que fa urban en català. M'interessava més aquesta connexió intergeneracional que l'estil. Estèticament, proposo una mena de no-lloc vaporwave on de cop hi ha una mica d'antigor.

La seqüència Tomeu Penya-Marina Rossell és la part més inquietant. Realment fa por.

— Sí, és misteriosa, un moment molt fantasmagòric. Soc molt fan de la cançó Pirates i bandolers i del disc Barca del temps (1985) de la Marina, i feia temps que li anava al darrere per fer coses així. Ara amb la intel·ligència artificial pots extreure'n elements i separar pistes, i vaig poder treure el que no volia de Pirates i bandolers per fer aquest remix molt slow house. I la Marina em va dir: "Has respectat molt la cançó. A més, estic contenta perquè és una cançó composta per mi". Li fa gràcia que no sigui una versió del Moustaki. I després l'És tard del Tomeu Penya, que és una de les meves obsessions. El vaig intentar portar enguany al Desconcert i que fes parella amb la Maria Hein, però no va poder venir. Amb en Tomeu també va haver-hi feedback: "Gràcies, moltes gràcies, tot molt bé".

També remescles Jordi de Roger Mas i Núria Graham.

— És el moment boirós.

Deies que el tema amb el Jordi Ganchitos, Polígon Wanchitos, el vau fer plegats. Per què una cançó sobre els polígons industrials de matinada?

— Són experiències molt de tornada de bolo de matinada. Em fascina el món dels polígons industrials, la boira aquesta dels no-llocs. És deliciós, el paisatge aquest, de polígons i benzineres.

Una altra obsessió teva són les sardanes.

— Sí. A la cançó de Lal'ba, Parella imperfecta, li vaig treure la bachata per potenciar-ne la sardana i fer-la cobla-cobla.

Quins són els principals descobriments que has fet a Amics tapes II? Vern Alder, OKDW?

— Sí. He agafat cançons que no són temes principals en cap cas. El de Massaviu és un interludi d'un minut. També el d'Extraño Weys. El del Vern és un tema molt guai, al qual li vaig treure el beat. Hi ha El Gordo del Puru, que sempre és nou i sempre és vell. CookahP també és una veu més o menys nova. M'interessava tenir aquesta cosa més horitzontal de barrejar gent molt variada.

Dius que l’urban està deixant de ser urban. Com veus el mainstream català d'ara?

— En general, ho trobo bé. El que hem perdut és l'underground, i crec que cal reivindicar-lo.

Molts projectes ja neixen amb el propòsit de ser mainstream sense complexos.

— Sí, sí, completament, de 0 a 100 directament. Hem de saber si estem parlant de llengua o de música. Des del punt de vista lingüístic, em sembla tot de puta mare perquè és la missió que necessitem, no hi ha una altra sortida. Musicalment també em sembla bé, perquè en els directes s'estan recuperant els instruments a poc a poc, perquè hi afegeixen un valor. En dos anys hem passat de la idea d'"un cantant i un DJ" a "Hòstia, un cantant i un DJ... Hem de poder cobrar més, afegir-hi una mica de gent". La indústria musical és molt divertida d'observar també, de participar-hi i d'observar-la.

L’altre dia veia Maria Hein al Primavera Sound obrint un escenari a les cinc de la tarda...

— Els catalans sempre toquem a les 5 de la tarda, sempre ens ha tocat el mateix.

Feia una versió d’Alenar de la Maria del Mar Bonet, molt bona i molt interessant per la naturalitat amb què es relaciona amb la història de la música catalana. És el que fas amb la Marina Rossell.

— Sí, m'agrada aquest diàleg. Hi ha més gent amb aquesta sensibilitat, com el Mama Dousha, que ha fet un tema amb el Joan Garriga. Em va dir: "És que m'agrada connectar amb la vostra generació, perquè no només es tracta de mirar endavant, sinó també enrere".

Sobre allò que va dir el Manel Vidal, que venies del futur...

— És que no és país per a avantguardistes. En soc plenament conscient i ja me'n vaig adonar fa molts anys. Però què vols que hi faci? Faig el que m'agrada. Sempre serà així, però estic molt feliç i molt honrat.

Quin és el teu millor record relacionat amb la música i quin és el record que t'agradaria oblidar?

— Record dolent? Totes aquestes coses de tocar a les 5 de la tarda, per entendre'ns, o una espècie de maltractament o tractament d'inferioritat en segons quins festivals, en què bàsicament ets una quota. Això ens ha passat a tots. I sap greu. Més d'una vegada m'he trobat dient: això no ho torno a fer, no tornaré a venir a tocar aquí, a aquesta hora, per aquests diners, amb aquest públic, perquè estic sent utilitzat com a quota catalana. Això em sap bastant de greu. I crec que s'hauria de cuidar més. I record bo? Molts: quan passen coses en un concert que no esperaves i surten bé. També hi ha les primeres sensacions quan fas una cançó i ets capaç de tenir un control sobre el que has fet, i escoltar-la i dir: que guai!