La guerra del pop entre les dues Corees

Recordes aquella pel·lícula titulada Petits guerrers,en què unes joguines militars que cobraven vida utilitzaven una cançó de les Spice Girls per desmoralitzar un grup acorralat d’humans? ¿O aquella escena memorable de la segona part de La família Addams en què, en un campament d’estiu supremacista blanc, castigaven en una cabanya i intentaven rentar el cervell de la Dimecres (una joveníssima Christina Ricci) amb films de dibuixos animats musicals de la Disney? ¿I el dia que, després de patir la festa nocturna d’un veí sorollós, el matí següent vas decidir contraatacar amb la teva música favorita a tot volum?

Doncs bé, Corea del Sud ha fet una cosa semblant per minar la moral de les tropes que la seva veïna, Corea del Nord, té a la frontera. El motiu? Respondre de manera poètica i amb una mica d’humor marcià -aturar bombes atòmiques a ritme de cançons pop és una genialitat i gairebé un gag còmic- a l’amenaça nuclear de Kim Jong-un. Si el voleu descobrir, el menú de hits antiatòmics de K-pop -el nom que rep la música comercial a Corea del Sud- que han sonat a un volum eixordador a través d’uns altaveus gegants, és el següent: 100 years of life, de Lee Ae-rain (una mena d’Isabel Pantoja asiàtica estimada a les dues Corees); Me gustas tu, de GFriend (una girlband de pop comercial que sembla dir “Coreans del Nord, veniu al Sud, que ens agradeu!”); Let us just love,d’A Pink (el tema central d’una sitcom titulada Protegeix l’amo,sobre un jove executiu inepte a la seva feina -¿un missatge subliminal a Kim Jong-un?-), i Bang bang bang, de Big Bang (un dels èxits més sonats del K-pop el 2017). Ara bé, aquest acte pacífic i simbòlic de propaganda ¿pot remoure les consciències dels dirigents i dels súbdits del règim de Pyongyang?

La cultura popular del món lliure sempre ha sigut una arma de destrucció massiva molt poderosa per acabar amb les dictadures, siguin afins o no al G-8. A l’Espanya de Franco dels anys 60 i 70, la música, els llibres i les pel·lícules censurades que la gent consumia en sortir del país o mitjançant el mercat negre els feia veure que una altra realitat era possible. Cosa que també es pot aplicar a l’Europa de l’Est dominada per la Unió Soviètica anterior a la perestroika o, fixant-nos en temps més actuals, a la Cuba del segle XXI, que el 2016 va permetre un concert de rock dels Rolling Stones a l’Havana per calmar els ànims dels rockers cubans.

En el cas concret que ens ocupa, els nord-coreans -que el 2015 van seguir l’exemple de Cuba i van tenir Laibach tocant a Pyongyang en un dels primers concerts de rock de la seva història (l’aventura del grup eslovè ha quedat immortalitzada en un documental titulat Liberation day )- gaudeixen de la música i també dels culebrons televisius de Corea del Sud (igual d’importants que les cançons pop en aquesta particular invasió cultural) gràcies als telèfons mòbils i als USB que entren de contraban a la part septentrional de la península Coreana. Una pràctica que les autoritats comunistes no poden aturar malgrat la política del terror i que ha sigut assenyalada per diversos analistes com una de les debilitats que podrien acabar amb el règim: la població mil·lennial de Corea del Nord, és a dir, el futur del país, n’és la màxima consumidora. Per lluitar contra això, Kim Jong-un va decidir fa uns anys copiar el pop i les sèries sud-coreanes modernes per contrarestar el seu efecte democratitzador entre els joves nord-coreans. El resultat és una oferta cultural consagrada a la figura del líder suprem i a la grandesa de la República Popular Democràtica de Corea que també ha trobat aixopluc a la Xina (un dels pocs països amics de Kim Jong-un) rural, cosa que ha generat una entrada de divises vital per a la supervivència del règim. Tanmateix, ¿és el K-pop de Corea del Sud i els milions de dòlars que genera de riquesa un bon exemple de valors que advoquen per la llibertat?

A primera vista, el pop de les dues Corees, que fa només uns dies s’han tornat a reunir en una taula per parlar després de dos anys sense fer-ho, és antitètic; només comparteixen allò de tenir un munt de bandes prefabricades a través de càstings -¿però quina boy i girl band del planeta no ho és?-. El pop de Corea del Nord està creat sota el control ferri del govern i és clarament propagandístic, i el de Corea del Sud està produït en llibertat i és d’esperit recreatiu. Ara bé, si entrem a fons en el K-pop de la part baixa de la Península, no és gaire difícil desmuntar allò de “lliure”. I és que sota la seva aparença de coloraines i bones vibracions, s’hi amaga una de les indústries musicals més competitives, implacables i obscures del món.

Ser una estrella del pop a Corea del Sud pot arribar a ser un malson. Els nois i noies escollits per ser solistes o per formar part dels grups d’èxit són fitxats poc abans d’arribar a l’adolescència, com si fossin esportistes d’elit, per agents sense escrúpols de poderoses agències de talents que aniran modelant-los a poc a poc per aconseguir la fama, fent-los creure que han nascut per a això i creant uns prototipus de joves que no són reals. A aquests aprenents se’ls coneix amb el nom de trainees i la disciplina que han de seguir per triomfar és duríssima. Els fan canviar d’aspecte físic i els ensenyen a ballar i cantar millor. Els dicten el que han de pensar i el que han de dir en públic. Els controlen les trucades i els missatges del telèfon mòbil i l’alimentació. Els recomanen no tenir relacions sentimentals. I els ofereixen contractes draconians que els converteixen en esclaus per a tota la vida (estan obligats a pagar la formació del seu període com a trainees ). ¿Tots aquests condicionants no són més propis d’una dictadura, en aquest cas neoliberal, que del món lliure i positiu que pregonen Occident i les cançons de K-pop?

Fa un mes la notícia del suïcidi de Kim Jong-hyun, líder de Shinee, un grup de K-pop famós arreu del planeta, queia com una galleda d’aigua freda sobre els fans del gènere i feia saltar l’alarma sobre les ombres que envolten la indústria musical del país. Amb només 27 anys, era una de les figures més estimades del pop comercial sud-coreà. A la seva nota de comiat, que es va fer pública a través de l’Instagram de Jang Hee-yeon -amiga personal de Jong-hyun i membre del grup Dear Cloud-, el cantant deia el següent: “Tornar-me famós probablement no era el meu destí. Em diuen que per això ho estic passant malament... Per què ho vaig triar? Estic trencat per dins. La depressió que lentament m’ha anat corcant ja m’ha devorat, i no he pogut superar-la. És increïble el mal que fa. Ningú està més turmentat ni afeblit que jo”.

Capitalisme caníbal

Imaginem-nos ara un nen o nena de 12 anys que fuig de la Corea comunista a la del Sud perseguint el somni de ser una estrella de la cançó. Fa uns anys que mira vídeos de hits de K-pop del país veí on tothom surt rient i parlant de sentiments com el carpe diem i l’estima’t a tu mateix i els altres. Poc temps després d’arribar a la terra promesa, el xaval cau sota les urpes d’una agència que li promet fer realitat el seu somni. El noi s’ho creu i signa un contracte del qual no llegeix la lletra petita. Comença l’entrenament i amb l’emoció inicial fa els ulls grossos davant la duresa. Passen els mesos i els anys, la cosa s’endureix més i comença a tenir dubtes. Després de renunciar a tenir una vida privada, es converteix en una celebritat amb moltes obligacions i pocs diners al compte corrent. I una nit, sol en una mansió que no és de la seva propietat -no té res al seu nom-, descobreix que en realitat és un nou tipus d’esclau. No pensa a tornar a Corea del Nord però se sent enganyat. Expatriat, benvingut a la terra del capitalisme caníbal!