10 grups de punk en català

Des de fa uns anys cada vegada és més habitual sentir grups de punk en català. Aquesta normalització lingüística s’ha estès, feliçment, a tots els estils musicals del nou mil·lenni, però si busquéssim el pacient zero del gènere el trobaríem en dues formacions que a finals dels anys setanta es van rebel·lar contra l’ordre establert del rock laietà: La Banda Trapera del Río amb la llegendària Ciutat podrida (el primer hit autòcton de punk) i Els Masturbadors Mongòlics, un gang liderat per l’artista gràfic i agent del caos Lluís Miracle que va signar cançons incendiàries com El rock de l’escola i Honorable Caramellas.

La torxa encesa per La Banda Trapera del Río i Els Masturbadors Mongòlics la van recollir als vuitanta un parell de grups que van combinar el català i el castellà en els seus temes; de vegades fins i tot dins d’una mateixa cançó. L’Odi Social, quartet pioner del hardcore punk barceloní, ho va fer en el seu primer EP, Que pagui Pujol (1986), per després abraçar el català amb més normalitat a Esventats, publicat el 1990. Decibelios, uns pratencs enamorats del punk skinhead britànic, van incloure cançons en català en els seus elapés clàssics: Achuntament, Ciutat Vella (una denúncia de la gentrificació de la Barcelona preolímpica) i Soc un Upstar (una versió d’Angelic Upstarts) són himnes que cal reivindicar amb urgència.

La dècada dels noranta, amb l’explosió definitiva del rock català i el boomdel rock alternatiu nord-americà, va ser una època complicada. Els grups de hardcore d’aquí van decantar-se per l’anglès -l’idioma que utilitzaven els seus herois ianquis- o pel castellà, com a reacció a l’èxit de Sopa de Cabra i Sau. Tanmateix, llavors van néixer dues institucions del punk en català: Budellam (el seu EP de debut, Tot hi cap, és una fita emprenyada del gènere) i Inadaptats (obertament independentistes i propers a Negu Gorriak). Als 2000, com dèiem abans, tot va canviar gràcies, entre d’altres, al garatge embogit i rural d’Els Surfing Sirles, el punk obscur i compromès de Crosta i a la follia torrencial d’Afganistan Yeye’s. Aquests grups o bé han plegat o estan inactius, però hi ha un seguit de companys de generació i també de debutants que ara mateix són la prova vivent de la bona salut del punk en català. Vet aquí una desena.

Crim

Una de les bandes més en forma del gènere. Els de Tarragona, que avui publiquen el seu tercer disc d’estudi, titulat Pare nostre que esteu a l’infern, combinen melodies musculoses, riffs contundents de guitarra, velocitat i una desafiadora veu gutural per il·lustrar les seves crides a l’acció i per denunciar les injustícies del Primer Món. Hivern etern, el single de presentació del seu nou llarga durada, carrega durament contra els desnonaments amb un videoclip colpidor.

Panellet

El punk com a elixir de joventut, un munt de referències a la cultura popular catalana i ganes de passar-s’ho bé. Aquesta és la fórmula de Panellet, un trio de Terrassa que amb el seu segon disc, l’accelerat i joiós Sputnik (2018), ha col·locat Catalunya a la primera línia del punk pop europeu. Els podríem anomenar els Ramones de Vallès Occidental, i són els fills dolços de The Anti-Patiks, un grup egarenc que es va acomiadar dels escenaris fa un any al crit de Només el punk rock em fa feliç.

Una Bèstia Incontrolable

Un dels orgulls underground de Barcelona. Sense fer cap mena de promoció comercial dels seus discos, Una Bèstia Incontrolable s’ha passejat per tot Europa, ha fet diverses gires pels Estats Units i la primavera passada va protagonitzar el seu primer tour pel Japó. Incontrolable (veu), El Muro (guitarra), El Muerte (baix) i Letxon (bateria) practiquen un punk impressionista, intens i sorollós bigger than life. Assistir a un dels seus concerts és com rebre una sacsejada emocional en forma de bola de demolició sònica.

Batec

Fortament polititzat i amb connexions amb el punk basc més combatiu, Batec és un bon exemple de la nova generació de músics catalans que s’acosten al gènere sense complexos. Els seus integrants, provinents de Rubí i d’Almacelles, acaben d’editar Cicatrius de guerra (2018), un segon disc que confirma la seva vàlua. Molt propers en esperit als Rancid de l’icònic And out come the wolves, Batec reivindiquen l’street punk clàssic, i ho fan amb el puny esquerre aixecat i una cervesa a tocar.

Sandré

El punk no ha de ser sempre antisistema o compromès. De vegades tenint molta cara i ganes de provocar ja n’hi ha prou. Sandré reivindica la part més festiva del gènere recuperant el so desafiador i una mica macarra de L7, el grup de noies que als anys noranta va plantar cara a la hipermasculinitzada escena grunge estatunidenca. En la seva primera demo, el quartet barceloní fa una sàtira sobre el bullying, crida ben fort “Barcelona em fa vomitar” i canta sobre els que no se saben divertir si no beuen alcohol.

Smoking Souls

Aquest quartet de Pego, una petita població d’Alacant, enarbora la bandera del punk nord-americà més comercial, el de bandes com Fall Out Boy, My Chemical Romance o Blink-182. Ara bé, només en el so, perquè les seves lletres volen remoure consciències i tocar la fibra amb substància: reflexions en primera persona sobre l’alienació social i la dificultat de viure en llibertat dins la societat capitalista. Els seus discos es poden descarregar gratuïtament a la seva web.

Paüra

Aquests barcelonins de so enfurismat volen parar la gentrificació amb cançons com Soterrem Barcelona, un dels himnes de punk en català més potents dels últims anys: “Que esclati la ràbia / i encengui les flames, / cremin aquesta ciutat. / Incinerin les màfies / que ens xuclen la sang, / fora el turista comtal”. Paüra ( por en català i també en italià) només han publicat un EP de cinc cançons, S/T (2017), que ja han presentat en directe a gran part de Catalunya i a Madrid, i aquest desembre seran a Vitòria i Hazparne.

Les Cruet

Projecte liderat per Laura Crehuet, la Kathleen Hanna del Montseny, les Cruet van debutar fa dos anys amb el punyent i alhora festiu Pomes agres, i ara ja tenen enllestit un segon elapé titulat Cérvols, astres -enregistrat per Santi Garcia als estudis Ultramarinos Costa Brava-, que aquest Nadal els hauria de confirmar com un dels grans noms del punk lliurepensador del país. A mig camí entre lesRiot Grrrl i Último Resorte, les cançons de Les Cruet emanen electricitat i flames.

FP

FP és un dels representants més sòlids del gènere en llengua catalana (la seva primera referència és del 2006) i un catalitzador de l’escena hardcore i punk d’Osona, perquè els seus membres organitzen anualment, des de fa nou anys, el Sugar Il·legal Fest a Vic. Després d’estar un lustre sense publicar cançons noves, els vigatans han tornat a la vida amb Quan tot s’atura (2018), un EP de sis cançons cabrejat amb el món que els envolta i que recupera l’esperit dels Bad Religion i dels primers Buzzcocks.

Mandanga!

Punk destraler i udolador que no fa presoners. El seu últim disc, barroer i molt divertit, es titula Que torni la Guàrdia Civil (2017) i fa befa del retorn de Sopa de Cabra i de l’escena punk catalana, demana una invasió massiva de tricornis a Catalunya i s’atreveix amb un himne feminista embogit ( Us estimem a totes ). Mandanga! és pur fes-t’ho tu mateix, des del disseny de les portades de les seves referències, penjades a Bandcamp, fins a la manera de torturar els instruments.