La nit de la gran emprenyada de Green Day a Barcelona

Barcelona"És un malparit" va ser l'insult més suau que van llançar els tres components del grup Green Day la nit del 5 de juny de 1994 a Barcelona. Va ser una estona abans que el trio nord-americà actués al Garatge Club, la llegendària sala del carrer Pallars, en una zona del barri del Poblenou on les ombres i les males herbes amagaven l'esquelet del passat industrial. Aquell concert es pot sentir ara en l'edició commemorativa del 30è aniversari de Dookie (1994), el disc que va convertir aquells tres joves de poc més de 22 anys en estrelles del punk-rock melòdic: més de vint milions de còpies venudes. L'àlbum s'havia publicat l'1 de febrer de 1994, i quan la gira europea va arribar a Barcelona ja havia venut mig milió d'exemplars. Els tres Green Day, Billie Joe Armstrong (veu i guitarra), Mike Dirnt (baix) i Tré Cool (bateria), estaven eufòrics, però una pregunta va desfermar una emprenyada de proporcions bíbliques i acusacions d'estupre i pederàstia. "És un carallot!", insistien. La diana de l'esbroncada era Bill Stevenson, aleshores líder del grup All i abans de Descendents, la banda que més va influir en el hardcore melòdic dels anys 90, inclosos els mateixos Green Day.

La periodista Anna Ramos i jo mateix havíem acordat una entrevista amb Green Day per a la revista musical Factory, la germana alternativa de Rockdelux. La bona relació de tots dos amb Xavi Manresa, de Cap Cap Produccions, la promotora del concert, i amb Xavi Rivases i Olga Arroyo, del Garatge Club, facilitava molt les coses. Vam quedar a El Camión, una unitat mòbil enorme que estava aparcada davant la sala. "Com és que enregistrareu el concert?", vam demanar. "Perquè no ens van deixar enregistrar-lo a Madrid, i perquè aquí sí que hi ha lloc per aparcar davant del local", va dir Tré Cool rient. A vegades les coses passen per raons tan prosaiques com aquesta. A Madrid havien actuat el 3 de juny, al Revolver Club, un soterrani al carrer Galileo.

"Ens agrada enregistrar els concerts i escoltar-los després", va afegir Mike Dirnt. De fet, el 22 d'abril de 1993 ja s'havia gravat, amb menys mitjans, un altre concert al mateix Garatge Club que havia organitzat Jordi Llansamà, fundador de la discogràfica BCore, pal de paller de la nova fornada del punk-rock i el hardcore melòdic de Barcelona. La idea de Llansamà, que ja havia organitzat la primera actuació de Green Day a Barcelona (al Centre Cívic la Bàscula, el 29 de novembre de 1991) era aprofitar la gravació al Garatge Club per publicar un senzill en directe, una possibilitat que va esvair-se poc després quan Reprise, un segell de Warner, va fitxar Green Day. Tot passava a una velocitat vertiginosa.

L'entrevista al Camión fluïa més o menys. Era una conversa curulla d'excitació i arrogància a banda i banda de la gravadora, potser amb una mica de desídia per part del trio. La joventut a vegades pot ser un fre, mires de ser prudent, però també convida a la insolència. En realitat, com que a Green Day els seguia des d'aquella primera visita del 1991, i com que amb alguns grups musicals creus que tens una relació gairebé íntima, tires pel dret i qui no sigui un bocamoll que tanqui el llum. Va ser aleshores quan les rialles i les bones cares van desaparèixer. "Bill Stevenson diu que les multinacionals fitxen grups com Green Day perquè no poden fitxar All", va ser la pregunta. "Oh, Déu meu!", va exclamar Billie Joe Armstrong. "Bill Stevenson és un idiota. No poden fitxar All perquè les majors no volen All", va afegir Tré Cool. I només era la primera reacció.

Les nits al Garatge Club

En el pròxim Festival In-Edit de Barcelona es projectarà, els dies 1 i 5 de novembre, el documental Garatge Club. Un escenari, 900 concerts, dirigit per Albert París. És un recordatori de moltes de les coses que van passar en aquell local del carrer Pallars entre el 7 d'agost de 1992 i el 2 de febrer de 2002. El Garatge Club va ser, per exemple, refugi de classe, discoteca de rock que donava una solució de continuïtat a la parròquia dels pubs de barri que s'hi desplaçava en bus nocturn o ciclomotor i que bevia Voll-Damm per estalviar: la llegenda deia que amb un parell d'ampolles s'obtenia el mateix efecte que amb quatre Estrella. La sala també era un lloc segur, en una Barcelona massa contemplativa amb aquella violència de la ultradreta que no tenia un pèl de decència al cap. Del Garatge Club en van sortir lligams que transcendeixen les distàncies que imposen la vida i el pas del temps, i que es reactiven automàticament vint o trenta anys després en una abraçada en un concert d'Iron Maiden, o, malauradament, en tanatoris i comiats d'amics morts.

Als anys 90, el Garatge Club, que podia encabir 800 persones en nits de suors compartides, va ser l'epicentre de músiques com el punk-rock, el hardcore i el metal, especialment el més grotesc i el més extrem. El dijous 5 de maig de 1994, un mes abans del concert de Green Day, hi va actuar el grup All, liderat pel bateria Bill Stevenson. Un dels grans admiradors d'All i de Descendents era Abel González, cantant de Corn Flakes, el trio que havia inaugurat el catàleg de BCore i que va liderar una escena molt jove propulsada per una concepció més melòdica del hardcore. González, que avui és un dels programadors del Primavera Sound, va ser el millor aliat possible per entrevistar Stevenson, perquè, a més a més, Corn Flakes havien fet de teloners en la visita anterior de la banda nord-americana.

La trobada del 5 de maig va ser just després de la prova de so. Vam anar a un bar de la rambla del Poblenou. Stevenson va demanar un cafè amb llet i va voler practicar el castellà. Cap al final de l'entrevista per a la revista Factory, li vam demanar l'opinió sobre el suport que grups com Green Day rebien d'una multinacional com Warner. "Què vols que et digui, sembla una broma. Als Estats Units les majors estan fabricant grups amb un so com el d'All perquè no poden tenir All", va etzibar. Era una munició massa llaminera per no fer-la servir algun dia...

Un mes després, els tres Green Day maleïen Stevenson, i la dimensió de l'emprenyada creixia i creixia... "All és una excel·lent banda de versions de Descendents", va dir Billie Joe Armstrong a cop de sarcasme. Menys subtil va ser Tré Cool: "All representen l'estupre, la pederàstia i la violació, mentre que Green Day representen passar-s'ho bé i tocar amb els amics". Acabada l'entrevista, van fer un magnífic concert de punk-rock melòdic i eufòric: és el que ara es pot sentir en l'edició del 30è aniversari del disc Dookie. L'enregistrament, de disset cançons, comença amb un riff de guitarra elèctrica provant l'afinació abans del tema Welcome to paradise i acaba després de Dissappearing boy, amb el públic cridant "fills... de puta, fills... de puta", un càntic d'alegria, no es pensin.

La història va tenir una petita coda uns mesos més tard, quan una publicació neerlandesa es va fer ressò d'aquella picabaralla dialèctica consignada en una revista barcelonina. No tot passava tan de pressa fa trenta anys. I el 1995 All van acabar fitxant per una major...

[El directe de Green Day al Garatge Club el trobareu al final d'aquest enllaç a Spotify]